La setmana passada va morir Clayton Christensen, professor de la Harvard Business School, potser algú no conegut pel gran públic, però que en l’univers reduït de les escoles de negocis havia aconseguit una considerable presència en els darrers temps. Volem aquí retre-li homenatge, a la vegada que presentar i avaluar el que va fer, des del nostre punt de vista.
Malauradament, els qui escrivim això no vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-lo, però pel que diuen els que sí que ho van fer, sembla haver estat, abans que res, una excel·lent persona. Al final tornarem a aquesta qüestió, que considerem extraordinàriament important, però de moment comencem per dir que es va fer famós primordialment pel concepte d'“innovació disruptiva”, que va tractar de divulgar en articles (principalment a la Harvard Business Review) i en un conegut llibre. Aquest concepte és interessant i ha estat útil a molta gent del món de la direcció d’empreses. Veurem a continuació per què.
"Segons Christensen, hi ha una innovació disruptiva que canvia totalment el producte i el sector"
Christensen ve a contradir el concepte que molts han (o fins i tot podem dir que “hem”) predicat que si una empresa fa bé el seu producte i fins i tot, el millora al llarg del temps ja està fent el que cal per sobreviure i fins i tot per millorar la seva posició de mercat. En realitat, en la seva visió, fent això aquesta empresa pot no estar fent tot el que li cal, ja que a vegades hi ha una innovació disruptiva que canvia totalment el producte i el sector. En alguna mesura, Christensen considera que captar aquests potencials canvis en l’entorn, que poden fer perillar la nostra empresa, també és bàsic.
Un exemple ja clàssic és el sector de la fotografia. Kodak tenia una fortíssima posició en el mercat de rodets fotogràfics de qualitat. Imbatible. Kodak era sinònim de molt alta qualitat i s’esforçava per continuar sent-ho, oferint millors productes als seus clients preferits, els de més qualitat que eren a la vegada els més rendibles. Però en un moment determinat va haver-hi una disrupció: la fotografia digital. Als inicis, la fotografia digital no era d’alta qualitat, sinó barata i pràctica per a persones no massa preocupades per tenir excel·lents fotografies. No cal esforçar-se per veure com ha canviat la fotografia digital en els darrers anys, pujant constantment la qualitat i arribant a tots els sectors de mercat, també a aquells en els quals Kodak tenia un bon posicionament. Però com que va començar per la part de sota, és a dir, pel client no massa bo per a Kodak, aquell per qui la qualitat no era crucial, segurament inicialment Kodak no ho veia com una amenaça real. De fet, Kodak va tenir abans la idea de la fotografia digital, però no la va posar en pràctica probablement pensant que això no agradaria als seus clients bons.
Christensen té molts altres exemples que no podríem resumir aquí encara que ens ho proposéssim. Però, suposem que ja es veu la idea, que, per altra part, ja és avui força coneguda. Aquesta és la part positiva de la idea de Christensen, és una idea estimulant, que pot permetre que una empresa intenti ser ella mateixa l’empresa disruptiva del mercat, fent uns guanys considerables, o pot ajudar als altres a veure el risc que estan corrent i prevenir-los així del perill de desaparèixer.
"Kodak va tenir abans la idea de la fotografia digital, però no la va posar en pràctica probablement pensant que això no agradaria als seus clients bons"
A partir d’aquí, va fundar al llarg de la seva vida diverses empreses, amb un bon èxit, va fer el doctorat a la Harvard Business School quan ja tenia uns quaranta anys, i es va quedar com a professor en aquesta mateixa escola. De fet, tota la vida va fer docència, tot i que a partir d’aquell moment en va fer amb molta dedicació. Els alumnes n’estaven molt contents, pel que se sap, i sembla ser que van ser els alumnes els qui el van empènyer a escriure un article (“How Will You Measure Your Life?”, Harvard Business Review, juliol-agost de 2010) que ens sembla molt més important que tot el seu relat sobre la innovació disruptiva, però perquè té més autoritat moral, en alguna mesura, al venir d’una persona que ha tingut èxit en els negocis i en la docència.
En aquest article diu que comença el darrer dia de classe preguntant als alumnes sobre tres qüestions. Primer, com podran estar segurs que seran feliços durant la seva carrera; segon, com podran estar segurs que les relacions amb cònjuge i fills suposaran una font permanent de felicitat; i tercer, com podran estar segurs que no aniran a la presó. Aquesta darrera, diu ell mateix, sembla agafada pels pèls, però dona immediatament exemples d’ex-alumnes que hi han acabat, alguns d’ells molt coneguts, com Jeff Skilling d’ENRON. A continuació, va a buscar Herzberg i comenta la idea que el més poderós motivador de les nostres vides no són els diners (tot i que sembla en ocasions), sinó l’oportunitat d’aprendre, de créixer en responsabilitats, de contribuir a ajudar als altres, i ser reconeguts per les coses que hem aconseguit.
"Tres preguntes: com estar segurs que seran feliços durant la seva carrera; com estar segurs que les relacions amb cònjuge i fills suposaran una font permanent de felicitat i com estar segurs que no aniran a la presó"
L’article acaba proposant que no ens preocupem de la preeminència que hem aconseguit en aquesta vida; que ens preocupem de quanta gent hem ajudat a ser millors persones. “La mètrica amb la que Déu jutjarà la meva vida no són dòlars, sinó les persones les vides dels quals he tocat”.
Ell era un devot mormó (de l’església dels Sants del Darrer Dia). Havia actuat de missioner a Corea durant dos anys, i creiem que havia arribat a “bisbe” dins la jerarquia de la seva església. I en bona mesura pensava que era això el que el conduïa a proposar el tipus de qüestions que acabem de plantejar. Nosaltres, que no compartim la seva religió, estem d’acord amb els seus principis, amb la idea fonamental que, el dia que ens morim, puguem mirar enrere amb satisfacció pel que hem fet.. I pensem que aquesta aportació, que fa que us recomanem llegir el seu article original a la Harvard Business Review, és més important, sens dubte, pel món que la innovació disruptiva. I això que la innovació disruptiva ho és molt.