A Barcelona, a Madrid i a Milà, de moment, qualsevol persona pot demanar un producte i rebre’l a casa en deu minuts. Aquest sistema de compra és possible gràcies a l’emprenedoria d’un grup d’antics executius d’Uber, Glovo i Deliveroo. Semblaria com si estigués apareixent una nova categoria, la de les necessitatsinstantànies. Fa dos-cents anys, les mercaderies arribaven als magatzems i a les botigues en mesos, quan era possible; a inicis del segle passat, els mercats municipals, els supermercats i les botigues de queviures van començar a oferir proveïment diari, sistema que es va perfeccionar després de la Segona Guerra Mundial gràcies a la globalització dels mercats i al protagonisme de la logística.
Des de fa menys d’una dècada, les aplicacions de comandes a través de internet han escurçat els temps d’entrega a domicili fins arribar ara als deu minuts. I ens preguntem: 1) quina necessitat consumista tan urgent es genera com per reclamar una cosa en tant poc temps?; 2) quins processos han de desenvolupar aquests emprenedors per fer possible les trameses ultra ràpides?; i 3) ens estem tornant bojos amb el ritme de les exigències d’immediatesa?
Sobre la primera pregunta, està clar que hi ha urgències: un medicament, un aliment infantil... O bé, la llista de les dèries particulars que cadascú podria escriure aquí. En qualsevol cas, estaríem parlant d’excepcions. Per aquesta raó, haurien d’existir sistemes de venda excepcionals com ara aquest. Els emprenedors que estan a la recerca de la instantaneïtat em diuen que si hi ha demanda, hi ha oportunitat de crear l’oferta. No els hi trauré pas la raó, si després d’obrir a les places de Barcelona, Madrid i Milà, són capaços d’instal·lar-se en altres poblacions.
Gràcies a la innovació, han sortit nous models de negoci que han substituït sistemes tradicionals, com ara la forma de veure el cinema, comprar, viatjar...
Gràcies a la innovació, han sortit nous models de negoci que han substituït sistemes tradicionals, com ara la forma de veure el cinema, comprar, viatjar... Ara bé, reduir el temps d’entrega a nivells com aquest a canvi de crear espais de producció sense control de cap mena -qualitat, fiscalitat i la resta, com tots els altres negocis-, a canvi de desenvolupar-los abaratint salaris i generant més economia gig, i a canvi de d’augmentar la densitat del tràfic, la insostenibilitat de la qual després ha de pagar la resta de ciutadans, em sembla que obliga a madurar una mica més aquests models de negoci.
Els fantasmes
Sobre la segona pregunta, val a dir que les tecnologies digitals han accelerat els mecanismes per reduir els temps morts en les entregues, gràcies a l’agilitat mental dels models de negoci que permeten disminuir encara més la distància entre el productor i el client a casa. De fet, les figures Premium dels Marketplaces facilitaven, abans d’aquest darrer desenvolupament dels deu minuts, la recepció d’una comanda a casa en 24 hores o fins i tot menys. Els sistemes que usen les plataformes per donar sortida als encàrrecs són: les compres en empreses a prop, en supermercats o en cuines fantasma; l’establiment de centres logístics a prop dels clients; i la contractació de riders amb bicicleta o patinet a vuit euros bruts l’hora. Beneït sigui el management de proveir-se de productes kilòmetre 0, si s’elaboren amb controls rigorosos i es compleixen tots els compromisos. Benvinguts també els centres logístics i de distribució més a prop dels consumidors.
Però, urgeix abordar, el més aviat possible, tant la redacció i aplicació d’una legislació específica per aquests espais de venda fantasma al marge de tota llei, com el compliment de la llei dels repartidors, que obliga des del maig a convertir tots els riders en assalariats i oblidar-se de la figura de l’autònom. L’adopció de la nova normativa va molt lenta: Deliveroo ha abandonat Espanya i Uber Eats subcontractarà el servei a d’altres empreses. Mentrestant, les més sensates es prenen el seu temps per redactar els primers convenis laborals. En un sector capaç de recaptar tants milions d’euros en rondes d’inversió, crida l’atenció que li costi tant aplicar un model de negoci que remuneri adequadament els seus treballadors estratègics, com són els que apropen les comandes a la darrera milla. És com fabricar un Rolls Royce posant-li els neumàtics més barats del mercat.
La guerra del temps
I sobre la tercera pregunta, ens estem tornant bojos amb les exigències d’immediatesa, sembla com si el mercat del delivery estigués en una guerra de temps per veure qui arriba abans, com deia l’altre dia el responsable de retail de AECOC (Neutral, 7/11/2021). Una cosa és la innovació i una altra ben diferent avançar pels camins perillosos de l’absurditat: si avui ens proposen lliuraments en deu minuts, demà haurà de ser en set; i demà passat en tres. Això, seria avançar per camins perillosos. Si es confirma que existeix aquesta nova categoria de necessitats instantànies, que està per veure, tindrà alguna raó de ser estressar els mercat, els treballadors de les empreses, i els consumidors?
Les màquines no s’estressen, les persones i la societat, sí
El cost social i sanitari que generen la pressa i la rapidesa ja és objecte de reflexió des de la perspectiva ètica. Es evident que els clients prefereixen rebre el que necessiten amb el temps més curt possible, però accelerar el ritme del carrusel pot ser una oportunitat de mercat a molt curt termini i una desgràcia de civilització a mig i a llarg. Els tecnòlegs digitals s’enorgulleixen quan aconsegueixen, per exemple, ajustar a dotze segons la resposta al clic d’un client a una plataforma. Les màquines no s’estressen, les persones i la societat, sí. Veritablement estalviem temps? -es pregunta Txetxu Ausín (Ethic, Maig, 2019). La cultura de la pressa ens pot conduir cap al neguit, cap a la hiperactivitat, que desemboquen en la insatisfacció. I aleshores, com avaluem el cost de la insatisfacció social?
En mig d’aquestes reflexions em vénen a la ment les carreres sense cap sentit de costa a costa pels Estats Units del protagonista de la pel·lícula Forrest Gump (Robert Zemeckis/Tom Hanks, 1994), tan emotives com estèrils; i també la marató de ball de saló fins a l’extenuació d’uns pobres miserables amb il·lusió de guanyar 1.500 dòlars en plena Gran Depressió del film Danzad, malditos (Sydney Pollack/ Jane Fonda, 1969), tan tristes com desesperançadores.