D’associacions, entitats, clubs i col·lectius més o menys secrets del món dels negocis ja n’hem parlat en algunes ocasions, com és el cas dels Henokiens -la setmana passada- o del Cercle Màgic -ja fa més temps- i avui toca desvelar-ne un altre. L’any 1971 un grup de bancs, segons algunes fonts encapçalats pel Santander, van decidir establir un consorci anomenat Inter-Alpha que naixia com a aliança estratègica d’una elit de bancs europeus.
L’objectiu comú era establir una plataforma de cooperació per tal de compartir coneixements, desenvolupar productes financers conjunts així com millorar la seva competitivitat en un mercat que començava a globalitzar-se. La creació d’aquesta entitat col·laborativa es va produir en un entorn en què els bancs creaven clubs o associacions a diferents nivells, com per exemple EAC/EBIC (1963), ABECOR (1971), Unico (1977) o Europartners (1970). Tot i que Inter-Alpha no s’ha tractat mai de cap organització secreta, el cert és que hi ha certa opacitat sobre el seu funcionament real, sobre la continuïtat avui dia de les trobades entre els associats i també pel que fa a la llista d’entitats membres. És fàcil descobrir discrepàncies entre les diferents fonts consultades, i mentre alguns autors esmenten el Santander com a membre fundador, d’altres l’exclouen i parlen del Banco de Bilbao com a membre. Alguns dels més citats, encara que no de manera unànime, són el Commerzbank (Alemanya), el Crédit Commercial de France (França), el Royal Bank of Scotland (Regne Unit), l’ING (Països Baixos), el KBC Bank (Bèlgica) i el Banco Ambrosiano (Itàlia). El que és segur és que si aquest darrer, l’Ambrosiano, en va formar part ho va ser fins al 1982, quan després d’esfondrar-se sorollosament va ser absorbit per l’Instituto Bancario San Paolo di Torino. Diem que la seva caiguda va ser eixordadora perquè es va produir enmig d’un gran escàndol que implicava directament la Banca Vaticana (IOR, Istituto per le Opere di Religione) i que va deixar tot un reguitzell de víctimes pel camí, sobretot Roberto Calvi, que va aparèixer penjat al Blackfriars Bridge de Londres, però també el bisbe Paul Marcinkus (batejat a l’època com a banquer de Déu), que va haver de deixar la Santa Seu per retornar al seu Cicero natal, una localitat veïna de Chicago (Illinois). Pel mig de la trama també va aparèixer la lògia maçònica desviada Propaganda Due, liderada per Licio Gelli, un personatge sinistre habitual del món conspiratiu transalpí.
El 1971, Inter-Alpha va néixer com a aliança estratègica d’una elit de bancs europeus
Tornant al cas que ens ocupa, cal dir que les motivacions de formar part d’Inter-Alpha mai han estat en el terreny de possibles fusions, sinó que les entitats membres sempre han volgut mantenir la seva independència respecte dels altres socis, però sí que tradicionalment han aprofundit en tots els àmbits de col·laboració possibles, especialment aquells enfocats en la reducció de costos i la implementació de tecnologia. En els darrers temps, entre els seus temes estrella ha guanyat pes el compliment normatiu -un dels maldecaps dels bancs d’avui dia per causa de la proliferació de normatives transeuropees- i tot allò que afecta els requisits de solvència, significativament més durs des de l’entrada en vigor dels criteris imposats per Basilea-II i Basilea-III.
Sabem que abans de la crisi financera, l’any 2003, un dels membres destacats, l’italià San Paolo IMI (nova denominació de l’Instituto Bancario San Paolo di Torino que hem esmentat abans) va donar la benvinguda als nous membres al grup, que eren l’Erste Bank (Àustria i participat per “la Caixa”), l’Hypovereinsbank (Alemanya) i la Société Générale (França). Amb aquestes incorporacions, el nombre de membres passava a ser de dotze, on els veterans eren l’AIB Group d’Irlanda, el Banco Espirito Santo de Portugal, l’ING Bank dels Països Baixos, el KBC Bank de Bèlgica, el National Bank of Greece de Grècia, Nordea d’Escandinàvia, el Royal Bank of Scotland del Regne Unit, l’esmentat San Paolo IMI i el Santander Central Hispano (que poc temps després tornaria a ser només Santander, marca que manté avui dia). En aquell moment -recordem que la gran crisi financera encara no havia arribat- els assumptes que els preocupaven eren els intercanvis d’opinió entre els primers executius de les entitats implicades, les plataformes per compartir coneixements tècnics i la creació d’organismes especialitzats en la internacionalització dels serveis financers. Una iniciativa d’Inter-Alpha que sembla mantenir-se avui dia és el programa d’estudis titulat Developing Leaders in Global Banking que pot cursar-se al prestigiós Insead, l’escola de negocis de Fontainebleau (París) i que pretén fornir de directius d’alt nivell al sector de la banca.
Durant la crisi financera encetada el 2008, alguns periodistes d’economia van fer certa befa del col·lectiu, al que van batejar com a “la pitjor conspiració de la història”. El motiu de la crítica es recolzava en què es podia pensar que aquests bancs tenien accés a més informació i més coneixement del sector que qualsevol espectador, però curiosament alguns d’ells van situar-se entre els més afectats per la crisi, com per exemple el Commerzbank alemany, que va patir una gestió plena d’errades per part dels seus directius.