El preu de l’or cotitza a màxims històrics. Com és prou conegut, l’or no paga cap cupó, la qual cosa facilita el càlcul de la seva rendibilitat. En els darrers 50 anys el seu preu ha passat de 177 a 2.919 dòlars l'unça (31,1 grams). Tot i que això suposa que s’ha multiplicat per 16,5 vegades en aquest període, en termes de rendibilitat anualitzada suposa només un 5,8%. Es tracta, doncs, d’una rendibilitat més en línia a la qual proporciona la renda fixa sobirana de llarg termini (5,1%), molt inferior a la que proporciona la renda variable (10,3%).
La producció mundial d’or és d’unes 3.000 tones anuals. Aproximadament el 50% es dedica a joieria, amb la Xina i l’Índia com a principals demandants. Al voltant d’un 10% de la producció és dedica a usos tecnològics, principalment al sector de l’electrònica. El 40% restant de la producció es destina a usos inversors, bé sigui en forma de lingots o monedes per a inversors particulars o institucionals, que el solen considerar com un actiu refugi, o bé en forma de reserves dels Bancs Centrals, que l’usen com a garantia de les seves divises i com a protecció davant fluctuacions econòmiques globals.
I la plata? La seva producció mundial anual és unes deu vegades superior a la de l’or, unes 30.000 tones anuals, si bé la rendibilitat per a l’inversor ha estat inferior, d’un 4,2% anualitzat en els darrers 50 anys. Els màxims històrics de preu els va fer el juny de 2011, en plena eufòria de l’energia fotovoltaica. La plata, a banda de ser dúctil i mal·leable, té unes propietats excepcionals de conductivitat elèctrica i tèrmica, i per això la major part de la seva producció mundial es dedica a usos tecnològics i industrials, com ara els panells solars. És, principalment, un metall industrial, i es considera un dels metalls guanyadors de la transició energètica.
L’ús inversor de la plata és inferior a la de l’or, només entre un 10% i un 15% de la producció de plata acaba tenint aquest ús en forma de lingots o monedes. Els Bancs Centrals, a diferència de l’or, en fan un ús molt residual de la plata. Tot i el fort component industrial que té la plata, el seu preu té una correlació més elevada amb el de l’or (+0,72, en un rang que va de -1 a +1) que amb del coure (+0,34), que és considerada la matèria primera més relacionada amb el creixement econòmic. El preu de la plata té, però, una forta volatilitat històrica, del 29%, molt superior al 16% de l’or.
Només entre un 10% i un 15% de la producció de plata acaba tenint un ús inversor
Des del punt de vista inversor, si mirem la rendibilitat associada al risc, i utilitzem per això l’anomenat Rati de Sharpe (rendiment anualitzat de l’actiu menys el rendiment anualitzat del mercat monetari i tot dividit per la volatilitat de l’actiu) per a períodes molt llargs de temps, veurem que la millor inversió és la borsària (0,36 de rendiment excedent per unitat de risc), després la renda fixa de llarg termini (0,19), després l’or (0,175), i finalment la plata (0,04). Per tant, per un inversor de llarg termini la plata és la pitjor opció, seguida de l’or, que és la segona pitjor. Per què en parlem, doncs? Perquè ambdues inversions estan força descorrelacionades amb la inversió borsària. Molt especialment l’evolució del preu de l’or (correlació de +0,05), no guarda cap relació amb la inversió borsària per a períodes llargs de temps, i la plata, tot i que en té una mica més (+0,16), té una correlació dèbil. Per tant, ambdós són actius menys rendibles, però ofereixen una bona diversificació a un inversor.
El punt fort de l’or per a un inversor són aquells episodis en què les borses ho fan molt malament, ja que l’or sol compensar. Per exemple, en els tres anys d’esclat de la bombolla tecnològica, entre març del 2000 i març del 2003, mentre l’Standard & Poor’s (S&P500) americà queia un -36,4%, l’or pujava un +20,1%, un 56,5% de diferència favorable a l’or. Durant la crisi immobiliària, en els quatre anys que van des d’agost del 2007 fins a agost del 2011, mentre l’S&P500 queia un -9,6%, l’or va pujar un 171,2%, un 180,8% de diferència. Igualment, en els sis mesos primers de la pandèmia, entre el gener del 2020 i el juliol del 2020, mentre el S&P500 pujava un 2,4%, l’or pujava un 23,7%, un 21,2% de diferència. Això sense tenir en compte que en els pitjors moments d’entremig d’aquests períodes, l’or aguantà molt millor.
Per la seva rendibilitat associada al risc, millor inversió és la borsària, després la renda fixa de llarg termini, després l’or i finalment la plata
En aquests dos darrers anys, des de 31/12/22 fins ara, s’han registrat unes fortes pujades tant de l’or (+59%), com de la plata (+38%). Ho han fet, a més, amb unes volatilitats semblants o fins i tot lleugerament inferiors a les històriques, un 28,5% la plata, i un 14,3% l’or, gens sospitoses. Podem interpolar del seu comportament recent el sorgiment d’alguna problemàtica nova futura o l’anticipació d’alguna mena de crisi? En dos d’aquests casos que hem comentat, la pandèmia i la crisi immobiliària, l’or havia pujat ja abans que succeís res. En el cas de la bombolla tecnològica no havia pujat pas prèviament. Si anem més enrere, a la crisi del petroli dels anys 70, veurem que la pujada del preu de l’or és també posterior a la problemàtica, no pas anterior. Empat a dos doncs.
Per tant, si bé és fàcil establir una relació causa/efecte una vegada la problemàtica ja ha sorgit, costa molt trobar-li a la pujada de l’or un caràcter anticipatiu de qualsevol mena de crisi. De fet, el normal seria que quan qualsevol problemàtica sorgís, l’agafés pujant, donat que l’or té un rendiment positiu en el temps. La resposta a la pregunta, doncs, és que no.
Més interpretació requereix el fet que l’any 2024 l’or ho hagi fet bé, tot i que el dòlar nord-americà s’hagi enfortit també, quan normalment tenen una correlació inversa (-0,35), o sia que habitualment quan l’or puja el dòlar baixa i viceversa.
També que ho hagi fet bé l’or, tot i que els tipus d’interès de llarg termini hagin pujat, quan normalment tenen també una correlació inversa (-0,21). Una part s’explica pel fet que Bancs Centrals com el xinès estiguin comprant fortament or, en el que és una clara intenció de diversificar les seves reserves i de reduir la dependència del dòlar nord-americà. Mai han amagat els xinesos que voldrien que la seva divisa, el Iuan, passés a ser la divisa forta de referència, si més no a la zona asiàtica, reemplaçant al dòlar. Aquest exemple és seguit per altres bancs centrals de països emergents, com ara l'Índia, per motius semblants, però també per altres països com Polònia, o la República Txeca, que viuen la problemàtica d’Ucraïna des de més a prop.
Les recents pujades i oscil·lacions del preu de l’or i de la plata són un episodi més de la lluita pel lideratge mundial
Més que l’anticipació d’una problemàtica, cal interpretar les recents pujades i oscil·lacions del preu de l’or i de la plata com un episodi més de la lluita pel lideratge mundial. La clau rau sobretot a la disputa entre els Estats Units i la Xina. Si bé el lideratge nord-americà no perilla a curt termini, és incert a llarg termini. L’or constitueix un camp de batalla més dins aquesta lluita. Les reserves d’or dels Estats Units són, ara com ara, 3,5 vegades superiors a les xineses. Veurem en el futur.