Cal distingir l'estalviador de l'inversor. El primer és capaç de no consumir una part de la seva renda disponible, i manté un cert estoc d'estalvi, molt majoritàriament en comptes corrents i dipòsits bancaris, mentre que el segon pretén maximitzar el rendiment del seu patrimoni financer.
Hi ha una certa tendència social a demonitzar a l'inversor, quan en realitat l'únic que fa és administrar bé el seu patrimoni, amb unes finalitats personals molt concretes, que van des de la mera cerca de la llibertat financera personal, fins a la consecució de certs objectius vitals futurs, com ara sigui el fet de fer front als màsters que cursaran els seus fills, poder fer un viatge somiat o muntar una empresa.
Potser el que vulgui sigui només arribar a l'edat de jubilació amb la millor situació possible, o bé maximitzar l'herència que deixarà als seus hereus, en aquell esquema clàssic segons el qual cal deixar a la generació venidora una herència superior a la rebuda. Per descomptat, qui pugui pensar que tota herència és una errada de càlcul, com diu l'acudit, no hi entrarà pas en aquest darrer supòsit.
És prou conegut que, a llarg termini, hi ha molta diferència de retorn entre uns actius financers i uns altres
L'inversor cerca el millor actiu financer per invertir. És prou conegut que, a llarg termini, hi ha molta diferència de retorn entre uns actius financers i uns altres. Ibbotson SBBI deixa clar que, per períodes llargs de temps (1926-2022 als EUA), la taxa d'inflació anual mitjana és del 2,9%, la rendibilitat anualitzada del mercat monetari és del 3,2%, la de la renda fixa de llarg termini és del 5,2%, la de la borsa de grans empreses és del 10,1%, i la de la borsa de les petites empreses cotitzades (small caps) és de l'11,8%, també anualitzada.
En conseqüència, el que es podia comprar amb 1 dòlar l'any 1926, requereix ara 17 dòlars. Haver multiplicat, doncs, per 17 el patrimoni financer en tot aquest període només garanteix mantenir el poder de compra, res més. Invertint sempre al mercat monetari, el dòlar inicial arriba a un capital final de 22 dòlars, invertint a la renda fixa de llarg termini es fa cap als 131 dòlars, fent-ho a les borses, a les empreses grans, s'arriba als 11.535 dòlars, i invertint a les borses, en small caps, a 49.052 dòlars. Són diferències de capital final enormes, que justifiquen que l'inversor es preocupi molt d'on invertir el seu patrimoni financer.
El modus operandi
Avui, però, no tractarem sobre aquest punt, com és habitual, sinó de com fer-ho. Suposem que un inversor arriba a la conclusió, després d'haver fet les preceptives planificacions financeres, que en el seu cas és òptim invertir un 50% del seu patrimoni financer en renda variable. Com ho materialitza? Podria invertir directament en accions. Sense entrar en més detall, si té en cartera un mínim de quinze empreses, prou diversificades tant sectorialment com geogràficament, pot considerar-se un inversor. Si en té menys, no passa de la categoria d'especulador, ja que assumeix massa risc.
Suposem que aquest inversor ha interioritzat, ja que la seva inversió en renda variable ha de diversificar-se. Per una banda, disposa de l'alternativa d'invertir en fons d'inversió, mentre que per l'altra pot invertir també en ETF (Exchange Traded Funds). Què li convé més? Ho tractem des de dos vessants, la financera i la de costos.
Els ETF repliquen un índex borsari, i per tant mai no el superaran, un cop descomptats els costos, sempre estaran per sota en rendibilitat
Des de l'òptica financera, hi ha una diferència cabdal: els ETF repliquen un índex borsari i, per tant, mai no el superaran, un cop descomptats els costos. Sempre estaran per sota en rendibilitat. No fan cap classe d'anàlisi financera. Inverteixen sempre en els components de l'índex borsari. Si una empresa, per exemple, té un pes del 7% a l'índex borsari, l'ETF invertirà un 7% del seu patrimoni en aquella empresa. Si l'empresa té una evolució millor a la borsa que la resta de companyies que formen part del mateix índex, el seu pes dins de l'índex anirà pujant.
Així, ara ja no pesa un 7% de l'índex, sinó, per exemple, un 10%. Automàticament, l'ETF invertirà fins a un 10% en aquesta empresa. Els fons d'inversió pretenen, en canvi, batre l'índex borsari, obtenir-ne una rendibilitat superior, cosa que podran aconseguir o no. No inverteixen en totes les empreses, sinó que en fan una tria. Disposen, per això, de gestors/analistes que estudien les empreses, les visiten i les valoren, fins a escollir-ne les que creuen que són millors. Les empreses seleccionades poden no assemblar-se gens a les de l'índex, ni pel que fa als noms ni pel que fa als seus pesos dins del fons.
Per l'entitat gestora que gestiona ETF, la conseqüència és clara: l'estructura que li cal per funcionar és mínima. No necessita analistes d'inversions. Amb un analista quantitatiu que maximitzi la correlació entre l'índex borsari en qüestió i l'ETF, que mai serà perfecta, tot i minimitzar el nombre de transaccions per a fer-ho possible, en té prou. Per a l'inversor en ETF la qüestió clau, des de l'òptica financera, és que sempre estarà comprant allò que ha pujat més en el passat. És a dir, serà el que anomenem un inversor de retrovisor. És del tot garantit que l'inversor en ETF agafarà totes i cadascuna de les bombolles que es produeixin en el futur, i patirà força quan aquestes punxin.
Diferents tipus de costos: dins i fora del vehicle
Des de l'òptica dels costos, existeix una gran desinformació. Sol ser vox populi que els costos dels ETF són menors que els dels fons d'inversió. Cal distingir entre dues categories de despeses que afronta l'inversor: Els costos de dins del vehicle (TER o Total Expense Ratio), i els de fora del vehicle. Pel que fa a les primeres despeses, les podem dividir en tres parts. En primer lloc, i) els costos fixos del vehicle, com ara el d'auditoria, les taxes del regulador, etc. Aquests són idèntics, tant pels fons com pels ETF.
En segon lloc, ii) els costos de dipositaria, que són els percep l'entitat dipositària per custodiar i liquidar els actius del patrimoni. També són idèntics en ambdós casos. En tercer lloc, iii) la taxa de gestió que percep l'entitat que gestiona les inversions. Donat que la feina que fan els fons, amb molts gestors i analistes que seleccionen les inversions és molt superior a la que fan els ETF, és clar que la taxa de gestió dels fons és superior a la taxa de gestió dels ETF.
Per tant, pel que fa al TER, certament el dels ETF és més baix que el dels fons. Aquí concentren els esforços publicitaris els ETF, sense citar, però, si els fons es guanyen aquest diferencial de costos o no amb la seva selecció d'empreses. Ara bé, anem ara als altres costos existents, els de fora del vehicle.
Quan s'adquireixen els fons a la mateixa entitat gestora directament, no hi ha costos en el cas dels fons d'inversió
Dir, d'entrada, que en el cas del fons d'inversió no n'hi ha cap quan s'adquireixen els fons a la mateixa entitat gestora directament. L'inversor en ETF, en canvi, ha de fer front a tres despeses més, totes elles des de fora del vehicle. En primer lloc, iv) ha de fer front al corretatge de compra/venda quan negocia l'ETF, similar al que afronta quan compra una acció. En segon lloc, v) ha de fer front a la custòdia que pagarà mentre mantingui la inversió a l'ETF.
En tercer lloc, i sobretot, haurà de fer front a vi) l'spread o diferència entre el preu de compra i preu de venda, que és la veritable clau de volta de l'ETF. Si un inversor vol comprar un ETF i, en el mateix instant un altre inversor el vol vendre, no tindran mai el mateix preu. El preu del comprador serà més alt que el preu del venedor.
El destinatari del diferencial
Ara bé, qui es queda aquest diferencial? La mateixa gestora d'inversions que gestiona l'ETF, que fa d'emissora de l'ETF. En el cas dels fons d'inversió, tots, compradors i venedors ho fan sempre al mateix preu. El diferencial o "spread" depèn de cada ETF, del seu volum i liquiditat. N'hi ha alguns on l'spread és petit i altres on senzillament és gegantí. Com el lector haurà observat ja, el cost total que afrontarà l'inversor dependrà també de quantes vegades compri i vengui els ETF.
Les gestores d'ETF es van adonar que el temps mitjà que un inversor té un ETF a la seva cartera és de tres mesos, el que vol dir cada inversor de mitjana compra i ven els ETF quatre vegades l'any. Van veure que si percebien l'spread de cada inversor obtindrien uns ingressos tals que es feia innecessari, fins i tot, percebre els ingressos de la taxa de gestió (iii). Sempre he pensat que si no posen les taxes de gestió al 0% és senzillament perquè llavors l'inversor, en lloc de pensar que és barat i prou, es preguntaria per quina és la font real dels ingressos de la gestora d'ETF.
Demano que la mateixa transparència que s'exigeix als fons d'inversió s'apliqui als ETF
Constatar que s'arriben a retrocedir spreads, de la mateixa manera que es retrocedeixen taxes de gestió, en el que és la prova. En definitiva, es tracta d'un gran invent per a les gestores dels ETF. No els cal analitzar cap inversió, i a més, la seva remuneració és molt superior a la que l'inversor es pensa, fins i tot pagant-la. No qüestiono, en absolut, l'existència dels ETF: tindran sempre un públic determinat i, a més, el seu concurs és una bona oportunitat pels gestors dels fons d'inversió. Com més inversors del retrovisor hi hagi, més fàcil serà trobar bones oportunitats d'inversió. Si demano, però, que la mateixa transparència que s'exigeix als fons d'inversió s'apliqui als ETF. Em declaro un convençut total dels beneficis de la transparència, que ha de ser necessàriament per a tothom.