No deixa de ser curiós que, en un món en què tenim més recursos disponibles que mai, encara caiem en picabaralles absurdes que poc o res tenen a veure amb el que realment condiciona el dia a dia dels ciutadans: l'economia. Amb una inflació alta i uns tipus d'interès en màxims des del 2001, finançar el deute públic exigirà més recursos a mesura que es refinanci un deute antic que va ser emès a tipus més baixos. Tornarem a sentir parlar d’austeritat, de la necessitat de retallar despesa i aflorar nous recursos. Però aquesta vegada apujar impostos als més rics i lluitar contra el frau, encara que imprescindible, no serà suficient per reduir el desequilibri.
El problema no rau a apujar (o no) els impostos, debat que només contribueix a confondre els ciutadans, el més important, més enllà de la magnitud de les taxes impositives, és el seu resultat sobre el conjunt de la societat, i sobre cada grup social en concret. Darrere de cada impost no només hi ha més o menys recaptació, factor que òbviament és important, també hi ha, a més, incentius que poden facilitar o dificultar decisivament la creació de riquesa i ocupació i, sobretot, hi ha més o menys justícia fiscal, social i benestar.
L’IRPF, peça central del sistema fiscal
L’impost sobre la renda de les persones físiques exerceix un paper crucial en el sistema fiscal de qualsevol país. La seva importància radica en la seva capacitat per a generar ingressos significatius per a l’Estat i el seu impacte directe en la distribució de la càrrega fiscal entre els contribuents.
L’any 2022, l’Estat espanyol va recaptar, en concepte d’IRPF, 109.485 milions d’euros. Això és, un creixement de gairebé 15.000 milions d’euros i un 15,8%, respecte a l’any anterior. Aquesta xifra representa el 8,23% del PIB del país i el 42,85% del total de la recaptació.
La recaptació d’IRPF a Espanya es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europea i l’OCDE, un 8,8% i un 7,6%, respectivament
D’aquesta manera, la recaptació d’IRPF a Espanya es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europea i l’OCDE, un 8,8% i un 7,6%, respectivament. Pel que fa a la progressivitat de l’impost, Espanya se situa al novè lloc dels vint-i-dos països analitzats en l’Índex de Competitivitat Fiscal. Superant la mitjana de la UE, l’IRPF a Espanya és un 12,75% més progressiu.
Tot i això, i malgrat el que pogués semblar, aquestes xifres disten de ser raonables i acceptables. Primer, pel fet que el total de despeses fiscals a l’IRPF suposen, d’acord amb diferents estudis, entre 24.457 milions i 27.704 milions d’euros a l’Estat. En segon lloc, per la pèrdua significativa de competitivitat fiscal. En els darrers anys, Espanya ha experimentat una clara caiguda en el rànquing internacional, passant del lloc 23 al número 34.
La pressió fiscal normativa ha augmentat, arribant a 116,4 punts el 2022, un increment de 3,6 punts en un sol any i un 16,4% per sobre de la mitjana de la UE. A més, l’esforç fiscal és un 52,8% superior al de la Unió Europea i cap altre país entre les grans economies avançades en té un de més gran. La combinació de l’IRPF amb les cotitzacions a la Seguretat Social resulta en una falca fiscal del 40%, fet que significa que el salari net que rep l’empleat representa el 60% del cost laboral.
A Espanya, l’IRPF ha experimentat diverses reformes i ajustos al llarg dels anys. No obstant això, persisteixen alguns desafiaments i àrees de millora
Finalment, en termes d’acompliment de l’impost sobre la renda, Espanya es troba per sota dels nivells de referència de l’OCDE, amb una qualificació de 63,3 punts, un 10% per sota de la nota mitjana observada en les economies desenvolupades, sent el sistema de trams impositius i el tractament de les rendes del capital i els dividends, àrees de clara desavantatge.
A Espanya, l’IRPF ha experimentat diverses reformes i ajustos al llarg dels anys, buscant aconseguir un equilibri entre la recaptació i l’equitat en la distribució de la càrrega tributària. No obstant això, persisteixen alguns desafiaments i àrees de millora. Sobretot, s’observa la necessitat de simplificar i aclarir el sistema fiscal, reduint la complexitat normativa i facilitant el compliment de les obligacions tributàries.
L’anàlisi econòmica, doncs, se centra, principalment, en l’aplicació d’impostos que puguin millorar la seva eficiència econòmica i fomentar, al seu torn, una distribució més justa de la renda. Perquè, tot i que els sistemes fiscals no puguin ser perfectes, la manera com es dissenyen és molt important per al benestar econòmic.
Alternatives a un IRPF obsolet
El sistema de garantia d’ingressos el conformen les prestacions no contributives que tenen com a objectiu assegurar un nivell bàsic de suficiència econòmica. A diferència de la majoria de països europeus, Espanya no contava, fins a l’any 2020 (amb l’Ingrés Mínim Vital), amb una prestació de l’administració central que cobris el risc de pobresa.
Espanya no contava, fins l’any 2020 (amb l’Ingrés Mínim Vital), amb una prestació de l’administració central que cobris el risc de pobresa
L’any 2019 la pobresa severa a Espanya era del 6,9%, la segona més alta de la Unió Europea, però el problema venia de lluny. L’any 2015 UGT i CCOO van presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per establir una prestació d’ingressos mínims, gestionada per l’administració central, amb l’objectiu principal de reduir la pobresa extrema. La ILP proposava un ingrés mínim corresponent al 80% de l’IPREM i un complement per fill a càrrec. Aquesta prestació estaria condicionada. La proposta, estimaven, permetia reduir la pobresa extrema en un 27,6%.
El 2 de març del 2018, el Consell de Ministres va encarregar a l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) la realització d’un estudi sobre les prestacions d’ingressos mínims a Espanya, avaluant també l’entorn més proper, la Unió Europea. L’organisme independent va fer èmfasi en l’eliminació del requisit d’inscripció com a demandant d’ocupació i va defensar la compatibilitat de la prestació amb el treball. Segons l’Airef, una prestació com la de rendes mínimes ha de funcionar com a complement salarial fins a un cert llindar, on s’assolís un ingrés suficient.
D’aquesta manera, van fer dues propostes que es fonamenten en l’Impost Negatiu sobre la Renda (INR). Les bases ideals de l’INR es troben en el dret de l’ésser humà de tenir un mínim necessari per a viure i en el principi d’equitat vertical del sistema fiscal. Així, la seva finalitat és pagar subsidis a les llars pobres amb l’objectiu d’incrementar els (limitats) ingressos, eliminant o reduint la diferència entre la renda de les famílies pobres i la renda que necessita per a moure’s per sobre del llindar de pobresa. La novetat, doncs, no és el fet de donar el subsidi als més necessitats, sinó utilitzar l’impost personal sobre la renda com a vehicle per a tal fi.
El Consell de Ministres va encarregar a l’AIReF la realització d’un estudi sobre les prestacions d’ingressos mínims a Espanya, avaluant també l’entorn més proper, la Unió Europea
La primera opció pretenia arribar principalment a les llars més pobres, sense condicions ni requisits de treball. Les llars amb una renda inferior al 20% de la renda mitjana rebrien una prestació equivalent al 80% de l'IPREM (5.163 € anuals) i un complement per fill a càrrec (1.200 € anuals), fins a un màxim de tres fills. En cas que la renda estigués entre el 20% i el 60% de la renda mitjana, només rebrien el complement per fill a càrrec. Aquesta alternativa aconseguia una major reducció de la taxa de pobresa amb un menor cost fiscal que la ILP.
La segona opció intentava corregir els “salts” que es produïen en les quanties percebudes, establint així continuïtat en la prestació. Les llars amb una renda inferior al 30% de la renda mitjana rebrien una prestació equivalent al 80% de l’IPREM fins al 10%, i un complement per fill a càrrec (1.680 € anuals) fins a un màxim de tres fills. En cas que la renda estigués entre el 30% i el 60% de la renda mitjana, només rebrien el complement per fill a càrrec. Aquesta alternativa assolia una menor reducció de la taxa de pobresa que en l’opció primera.
El cost fiscal de les dues opcions era el mateix - 5,5 milions d’euros - i ambdues opcions eren considerades substitutes de les prestacions nacionals i autonòmiques existents.
Qualsevol que sigui la mesura que es duu a terme, no resol el principal problema de l’Estat espanyol: els dèficits estructurals del seu model econòmic
Una proposta interessant, també fonamentada en l’INR, va ser la realitzada per l’Institut d’Estudis Fiscals. La seva alternativa pretenia obtenir els mateixos ingressos que l’IRPF, sense incloure el País Basc i la comunitat foral de Navarra. Les prestacions que tenien la intenció de suprimir eren els complements als mínims i les prestacions no contributives, a més d’eliminar tots els beneficis fiscals existents en aquell moment. Pel que fa a la decisió del tipus impositiu que s’aplicaria, es van estudiar fins a cinc alternatives.
Els resultats obtinguts mostraven una reducció de la desigualtat segons els indicadors de Gini, Atkinson, Theil, decils i coeficients, concloent així els autors que amb aquest nou model fiscal, la taxa de pobresa a Espanya podria reduir-se fins al 12% de la població, i la pobresa severa podria situar-se en nivells d’un 2,7%.
Justícia social
Amb tot, qualsevol que sigui la mesura que es duu a terme, si és que realment alguna acaba desenvolupant-se, no resol el principal problema de l’Estat espanyol: la necessitat de posar remei als dèficits estructurals del seu model econòmic. En els últims anys, les diferents necessitats que han anat apareixent han estat “solucionades” de la mateixa manera: amb ajudes públiques. Ajudes que, encara que molts no vulguin creure-ho, recauen sobre tota la ciutadania. Sense excepció. I això no és justícia social.