Si hi ha un tema que gaudeix de gran ressò mediàtic sens dubte aquest és el de les exportacions de l’economia catalana. Després de la Gran Recessió, l’obertura de l’economia catalana ha esdevingut el principal actiu mediàtic en termes macroeconòmics però el cert és que aquest augment sostingut de les exportacions és un fenomen antic que ve dels anys 90.
El motiu pel qual els darrers anys ha esdevingut un fenomen de masses no és altre que l’aportació de la demanda externa -exportacions menys importacions- al PIB català, que durant la bombolla era marcadament negativa i que, com sol passar sempre després d’una crisi creditícia -és a dir, en totes les crisis creditícies les exportacions netes reboten cap amunt quan la bombolla esclata-, ha patit un reversal i ha passat a ser marcadament positiva. El que vol dir això és que les vendes netes fora de Catalunya han contribuït a augmentar la producció de l’economia catalana, al contrari del que passava durant la dècada anterior.
El motiu pel qual es produeix aquest reversal en les exportacions netes és motiu de controvèrsia en la literatura acadèmica alhora que nodreix mites de tot tipus en l’àmbit mediàtic i polític. Mites com l’augment de les exportacions a través de caigudes salarials o el fet que l’augment de les exportacions és un fenomen recent són els dos mites més estesos entre la premsa i les vedettes mediàtiques nostrades, però el cert és que cap de les dues s’apropen, ni de lluny, a la realitat. Aquest augment de les exportacions es sol confondre amb l’aportació de la demanda externa (la diferència entre exportacions i importacions) al PIB català:
Fins l’any 2009 la demanda interna i externa feien un camí completament divergent. A partir de 2009, la demanda interna segueix el patró de la crisi: caiguda fins 2014 i pujada des d’aleshores. En canvi, la demanda externa contribueix positivament des d’aleshores, tot i que els darrers dos anys ha deixat de créixer i manté una contribució positiva estable. A la mateixa conclusió han arribat Enrique Moral-Benito i Francesca Viani en un treball realitzat per al Banc d’Espanya on els autors conclouen que els factors cíclics (les importacions; els salaris o el preu de l’energia juguen un rol menor i, en el cas dels salaris, quasi irrellevant) és el que explica aquest reversal en les exportacions netes (la demanda externa). El fet que entre 2008 i 2012 hi hagués un credit crunch, és a dir, un esfondrament de l’oferta de crèdit bancari no és un assumpte menor.
El mateix Enrique Moral-Benito amb Laura Alfaro i Manuel García-Santana analitzen en un treball de fa unes setmanes l’impacte d’un shock negatiu en la oferta de crèdit en la producció de les empreses. El treball és certament demolidor -la metodologia no és habitual ja que utilitza una base de dades molt gran i per això s’empren metodologies més típiques del big data on es comparen dades de crèdit bancari banc a banc i empresa a empresa conjuntament amb clients i proveïdors- i conclou que quan es produeix un credit crunch, fonamentalment a través de les pòlisses de crèdit de les empresses, la producció i el nivell d’ocupació de les empreses cau fortament com a conseqüència d’aquest shock negatiu d’oferta de crèdit. Això suggereix una hipòtesi poc explorada que explicaria l’evidència empírica existent: la caiguda del crèdit bancari provoca la caiguda en picat de les importacions i alhora el reversal en les exportacions netes.
Aquest fenomen de la caiguda de les importacions es pot comprovar per dos mètodes, per l'observació directa i la indirecta. La indirecta és comparar la demanda externa de la resta de l’Estat amb la de la resta del món:
Entre 2000 i 2008 la demanda externa catalana era positiva gràcies al saldo positiu amb la resta de l’Estat, ja que amb la resta del món l’aportació era negativa -fenomen només comptable, ja que allò que has importat es tradueix en més consum i/o inversió- cosa esperable si tenim en compte la bombolla creditícia. Quan el crèdit bancari es desploma – a partir de 2009- la reacció immediata de la demanda externa amb la resta del món és el reversal objecte d’anàlisi. És a dir, el que explica el gran superàvit català amb l’exterior és la demanda externa amb la resta del món, ja que la demanda amb la resta de l’Estat és força estable i, de fet, s’ha reduït lleugerament respecte la dècada passada.
Les exportacions (importacions) les podem dividir en tres grups: béns, serveis i consum dels no-residents (residents) al territori (a l’exterior). L’evolució de les exportacions (importacions) conjuntament amb els seus epígrafs ens dóna informació molt valuosa sobre el que ha motivat aquest gran augment de l’aportació de la demanda externa al PIB català.
En el gràfic es veu clarament com amb l’esclat de la crisi creditícia de la Gran Recessió les importacions cauen molt més que les exportacions. A més a més, la recuperació de les importacions triguen uns anys a agafar el mateix ritme que les exportacions. L’evolució d’aquestes últimes és igual abans i després de La Gran Recessió -el pendent de la recta és molt similar- i, de fet, podríem unir els anys 2009 i 2012 i tindríem una evolució lineal de les exportacions. Així doncs, ni les exportacions són un fenomen nou ni el superàvit comercial català es basa en augment de la competitivitat dels salaris sinó en una caiguda important de les importacions -menys crèdit al consum i menys crèdit a les empreses així com l’anihilació de les pòlisses de crèdit i els leasings- que fins el 2014 no van recuperar el ritme de creixement anterior a la crisi.
Si mirem els components de la demanda externa veiem com el dèficit comercial de la dècada passada en béns i serveis fou més gran del que semblava, ja que les exportacions totals inclou el consum dels turistes i visitants al país, d’ordre molt més gran que el consum dels catalans a l’exterior, de forma que les exportacions sempre creixen una mica més que les importacions.
Alhora, això minora una mica el superàvit comercial existent ara mateix. Donat que les exportacions de serveis es produeixen normalment a Catalunya (per exemple, quan un hotel factura a un no resident o un metge fa el mateix amb un pacient), l’anàlisi de la composició de les exportacions (importacions) de béns ens dóna una idea exacta de quin és l’estat de l’economia catalana pel que fa a la seva internacionalització. I aquest és l’objecte de la segona part d’aquest article.