Comerç al detall i preus industrials marquen la darrera setmana de l’any en línia amb els fonamentals esperats, cosa que deixarà el PIB català entorn el 2,7% alhora que l’espanyol tancarà l’any en el 2,5%. La setmana política ve marcada per les reminiscències del 21D i pel pacte entre PP, Ciutadans i VOX a Andalusia.
Crisi del comerç i economia europea
L’índex de comerç al detall ha caigut lleugerament el passat mes de novembre (-0,8%) deixant una taxa interanual del 2,7% que contrasta amb un 2% de creixement en tot el 2018, marcadament per sota del creixement del PIB i que, com ja he comentat més d’una vegada, suggereix que existeix una mica de crisi en el sector. A escala estatal els fonamentals del comerç minorista no són molt millors i acredita una taxa en el que va d’any del 2,1% malgrat haver crescut el novembre un 0,5% (2,7% en termes interanuals).
"Sens dubte, el constitucionalisme està triomfant en la seva tasca de divisió de l'independentisme"
Els preus industrials segueixen desaccelerant a poc a poc i el passat novembre ha tornat a baixar fins al -0,5% respecte del mes d’octubre. En termes anuals l’augment de preus industrials és del 2,7%. La tendència durant tot el 2018 ha estat descendent amb pujades puntuals, cosa que no ens ha de sorprendre considerant que la indústria catalana està fortament lligada a l’economia europea que, al seu torn, està en ple estancament a causa de les turbulències comercials i al Brexit. En aquest sentit està per veure si el proper 2019 el context polític millorarà o si, per contrari, es pot complicar encara més, però veient la tendència dels darrers dos anys no sóc optimista pel que fa a una millora del context polític europeu, més tenint en compte que hi ha eleccions europees el primer semestre de l’any vinent.
Divisió independentista i unió de dretes
La política ve marcada per la ressaca del passat 21D que ha posat de manifest la profunda divisió existent dins del bloc independentista. Els dies previs al Consell de Ministres vam veure dos fenòmens: el paper de la premsa espanyola explicant que hi hauria violència -en aquest aspecte, és simptomàtic com els GAAR han desaparegut de l’escena sense deixar ni rastre des del dia següent-i la del sistema polític català fent crides a la calma malgrat que els manifestants independentistes han destacat sempre per no donar problemes.
Cal dir que, exceptuant avalots puntuals que es van saldar amb 13 detinguts i més de 60 ferits, la jornada va transcórrer amb normalitat, almenys si tenim en compte que el nivell de tensió és elevat. El cert és que la divisió política és tan marcada com la que existeix dins les entitats, cosa que ha generat fort malestar entre certs col·lectius. La prova del que els explico es va constatar en el fet que una de les entitats va incomplir el pacte amb CDR (que no era altre que no trencar cordons policials sota cap circumstància però fer barricades per protegir-se dels excessos policials) i això va provocar discussions acalorades en primera línia de les manifestacions, cosa que és indubtable que no havíem vist mai. Sens dubte, el constitucionalisme està triomfant en la seva tasca de divisió de l’independentisme.
En l’àmbit estatal el pacte entre PP, Ciudadanos i VOX permet que la força liderada per Abascal entri a la Mesa del parlament andalús. La derivada catalana la trobem en les municipals barcelonines, ja que Manuel Valls porta dies carregant durament contra VOX i ha demanat a la formació taronja que no pacti amb VOX però les lògiques andaluses, amb el PSOE instal·lat al poder des de sempre, fa que la formació d’Albert Rivera es trobi en un cul de sac. Tot i que és aviat per especular sobre les conseqüències del pacte, un repàs per la premsa de Madrid és suficient per constatar que no veuen problemàtic pactar amb l’extrema dreta. En els països occidentals el normal és fer un cordó sanitari per mantenir l’extrema dreta fora de les institucions -excepte quan és massa forta i no hi ha més remei- així que, sens dubte, les europees i les municipals ens diran exactament quina és la situació política a l’Estat.
"Un repàs per la premsa de Madrid és suficient per constatar que no veuen problemàtic pactar amb l’extrema dreta"
L’independentisme fa temps que aspira a fer una causa justa del seu projecte. En aquest sentit, no s’ha de confondre victimisme amb explicar perquè la causa és justa. D’altra banda, estratègicament parlant, les dificultats per implementar la causa justa no són menors, ja que aquesta implica que “com pitjor, millor”, és a dir, a mesura que els excessos de l’Estat espanyol siguin més grans, més obertura europea hi haurà per a la independència de Catalunya. Aquest fet no casa amb fer fronts republicans contra l’extrema dreta ni amb investir candidats del PSOE ni aprovar el pressupost de Pedro Sánchez per tal de mantenir-lo a Moncloa.
La causa justa té un preu elevat en termes de risc, ja que permetre que les coses vagin a pitjor sempre té un risc. L’assumpció d’aquest risc i la seva valoració és la tasca que ha de fer el sistema polític català. Pot el PSOE (i Podemos) oferir i assolir un consens polític a Espanya per resoldre políticament el conflicte amb Catalunya? Aquesta és la resposta que ens oferiran les municipals i més li val a l’independentisme acabar amb aquesta divisió absurda o corre el risc de començar a perdre eleccions ben aviat.