No podem pensar la nostra vida sense Google. La companyia de Mountain View ocupa una porció tan alta del nostre dia a dia com els amics o els fills, si no molt més. La seva influència és tan gran que és impensable fer servir altres eines de recerca a internet – poques coses hi ha més molestes que obrir un ordinador nou i que el programa explorador ens dirigeixi directament a Yahoo o Bing. Alphabet Inc. ha expulsat, bastant literalment, tota la competència per la nostra atenció al seu mercat.
L'economista belga i professor de la Universitat Pompeu Fabra Jan Eeckhout detecta el mateix fenomen a les economies globals, i, de fet, igualment aplicable a Google. La gran acumulació de poder de mercat – beneficis, market share – i la proliferació de gegantines multinacionals que basen els seus guanys en economies d'escala han generat una situació perillosa i insostenible que s'amaga darrere de valoracions borsàries en màxims histórics. El professor explica a VIA Empresa les seves tesis, així com les possibles solucions, totes elles d'abast global, que planteja al seu nou llibre, The Profit Paradox.
Quina és la paradoxa del benefici?
El Dow Jones es troba ara mateix en 34.000 punts, quan fa 40 anys estava en 10.000. Aquest valor de mercat alt vol dir que els inversors paguen per les empreses, i per tant, que les empreses generen molts beneficis. I per què? Un primer diagnòstic vindria a dir que això passa perquè tot va molt bé: avenç tecnològic, bones decisions empresarials... Però això no és cert. Hi ha un nucli reduït d'empreses molt grans i enormement importants quant a PIB que deriven els seus beneficis, essencialment, del poder de mercat, i això és el que fa tenir un Dow Jones tan alt. Això no és positiu. De fet, l'economia està bastant malalta.
El principi de mercat ens porta a preguntar, si aquestes empreses tenen tants beneficis, per què no ve algú a competir pel seu mercat? I no cal que sigui una startup, pot ser Rupert Murdoch! L'explicació és que hem viscut un canvi tecnològic molt ràpid que ha generat, per les empreses més grans – les que dominen els seus mercats – beneficis d'escala. Amazon té una xarxa de magatzems de distribució que simplement serà sempre més gran que la d'un competidor. O Google i eBay, que tenen externalitats positives només per la seva grandària. Les darreres dècades hem vist com una empresa entra a un mercat, el domina gràcies a un avenç tecnològic concret i esdevé capaç d'expulsar a tota la competència.
Què passa als 80 perquè es comenci a acumular aquest poder de mercat?
Es dóna una combinació de condicions polítiques i tecnològiques. Hi ha un exemple dur però molt semblant a la situació actual: durant els anys 30, les grans empreses d'Alemanya – Volkswagen, Adidas... - col·laboren amb el règim nazi a canvi de poder de mercat. Els petits empresaris alemanys van patir molt aquest fenomen, i tot i el boom econòmic ells ho passaven molt malament. Al 45, va tornar a Alemanya la importància de la classe mitjana empresarial, les mitjanes empreses, que no volien tornar a l'acumulació de poder de mercat dels grans conglomerats als anys 30. I aquesta tendència es dóna a tota Europa, unida a la influència del pla Marshall, però aquest control es manté fins als 80.
El final d'aquest punt de vista anti-trust està creant grans bèsties empresarials, que a més no renunciaran a un poder de mercat que han creat per falta de competència. Apple diu a Epic Games 'aquest és el meu jardí, si hi vols entrar, pagues'. Però aquest jardí prové d'avantatges anticompetitius – de la mateixa forma que a principis del XX ho van fer el de Rockefeller o J.P. Morgan. El fenomen es torna a donar principalment perquè ens oblidem del que va passar, i també perquè el gran canvi tecnològic dels 80 obre una oportunitat perquè es creïn els avantatges d'escala d'un Microsoft, que abans no hi havia.
És sostenible per a les economies globals aquest model?
No. Si ara no fem res, no sé on acabarem. Encara som a temps, si s'intervé, de solucionar la situació, però no podem seguir com fins ara. El benefici es concentra en el 15% de la població, i l'altre 85% està patint – els treballadors, però també el petit empresari. Els indicadors econòmics, i també la situació d'inestabilitat política, deixen veure que alguna cosa esclatarà.
Quin paper ha de tenir el sector públic en la lluita contra la concentració de poder de mercat?
El sector públic definitivament té un rol, però no crec que sigui tan fàcil com una intervenció i ja està. Penso que el seu paper va més per l'incentiu de la competitivitat que no pas per l'intervencionisme, perquè la cosa pública té les seves ineficiències. Hem d'intentar separar la competitivitat de les qüestions polítiques. El que ha de fer l'Estat és identificar els mercats on hi ha potencial d'escala i induir-hi competència, perquè no n'hi ha. Facebook va haver de competir pel mercat, però ja no competeix amb ningú dintre del mercat.
És molt difícil pensar en un Amazon públic, o un Facebook públic. A més, com que aquests mercats són innovadors, es necessita certa innovació competitiva. No crec que l'Estat pugui replicar el paper dels emprenedors. S'ha d'incentivar la seva innovació, i regular perquè, en comptes de bilionaris, esdevinguin milionaris. Per a innovar cal un cultiu jove, dinàmic, que no es pot dirigir.
Posa limitacions a la innovació aquest poder de mercat?
Definitivament. Les grans empreses dediquen molts recursos a protegir el seu terreny, i, com deien, han aconseguit que es redueixi molt el número de startup viables. La innovació vé de les empreses joves, no necessàriament petites però sí joves. Google o Facebook van començar així, i és en aquell estadi quan eren més innovadores. Ara, per culpa del gran poder de mercat que han concentrat, ja no deixen en els seus mercats espais per la innovació tecnològica competitiva.
Com es genera aquesta competència?
La competitivitat entre les empreses es dóna on el sector la pot generar. El meu pla de telefonia mòbil a Espanya, amb la mateixa tecnologia, el mateix terminal, la mateixa connectivitat, és tres cops més barat que el que faig servir als Estats Units. Això passa per una regulació molt senzilla, que en diem interoperabilitat. El cost de construir les infraestructures per a aquest servei, les torres, les connexions, és enorme. La UE, llavors, amb aquesta interoperabilitat, permet llogar les infraestructures existents a operadors externs. Això genera competència, abaixa preus, obliga a millorar ofertes. Als Estats Units, on aquesta regulació d'interoperabilitat no existeix: hi ha tres xarxes, cadascuna operada per una companyia, que té el monopoli de la seva xarxa.
Obviament, AT&T sempre lluitarà contra intervencions d'aquest tipus, però es poden imposar, és molt fàcil. L'estat pot introduir regulacions senzilles, sense necessitat que les empreses o les infraestructures siguin de propietat pública, que augmenten la competitivitat al mercat i generen resultats bons per al consumidor, per a les empreses – excepte les que concentren poder – i per tota l'economia.
En aquest sentit veig l'estat més com un àrbitre que com un jugador, un element que ha de garantir que el partit sigui bonic. Perquè si en un equip tens Messi i Cristiano i en l'altre juguem tu i jo, al final ningú ho passarà bé.
Aquesta tendència no està destinada a repetir-se? No intentarà la propera empresa disruptiva apropiar-se del mercat?
Totalment. Per això necessitem autoritats de competència molt més proactives. El 2005 ja es veia el que passaria amb Facebook, i el 2011 quan compren Instagram s'hauria d'haver dit: per aquí no. El problema és que les autoritats de la competència van amb molt retard. Les intervencions s'han de fer abans que les empreses arribin a aquest punt. I ara, amb la IA, les escales seran encara més grans, i s'haurà d'intervenir encara més ràpid.
"L'estat ha de ser un àrbitre que garanteixi que el partit sigui maco. Si en un equip tens Cristiano i Messi i a l'altre juguem tu i jo, ningú ho passarà bé"
Calculem que el cost per als Estats Units de tenir aquestes grans empreses és del 9% del PIB, però només hi ha 2.000 persones treballant-hi – mentre que la Reserva Federal, que controla una inflació que suposa l'1% del PIB, en té 25.000. La meva proposta és una agència independent dedicada a la competitivitat, un actor que pogués haver regulat Facebook el 2005. Dedicar més recursos, més expertise, més treballadors que mirin cada mercat específic i hi puguin introduir regulacions.
Si no es fa, i passa el que pensem que passarà amb la Intel·ligència Artificial – una carrera que, crec, guanyarà Google – l'empresa de sobte ho tindrà tot. No ens podem ni imaginar el que poden esdevenir amb la capacitat de processament de dades que tindran amb el quantum computing. Necessitem que algú reguli, que hi introdueixi interoperabilitat, per reduir la dominància d'aquestes empreses.
Com afectaria aquesta regulació als beneficis d'aquestes grans empreses?
Això serà un shock. Si comencem a regular aquestes empreses, els beneficis ara hi són, però demà no hi seran. I si els reduïm a la meitat, o a un terç, els beneficis, per exemple, d'Apple, o Microsoft, o Visa i MasterCard, veurem que les seves valoracions baixaran igual. I el Dow Jones, tornant-hi, baixarà de 34.000 punts a 10.000. Ens adonarem que aquestes valoracions no eren una bombolla, eren molt més que una bombolla. I són poques empreses afectades, però tan grans que afectaria l'economia sencera.
Les regulacions que cal introduir són les mateixes a Europa i als Estats Units?
Obviament hi ha diferències culturals, institucionals, fins i tot personals. Però penso que hi ha més similituds que diferències, i l'impacte del fenomen és molt similar. Si acceptem això, veurem que el problema és global, perquè els productes, els consumidors i el mercat de les grans empreses és global, sigui d'on sigui la propietat. Es necessita una cooperació internacional. Potser hauríem de pensar en una institució supranacional que coordini les qüestions de competència. A nivell d'anti-trust, a Europa ja funciona així, però crec que necessitem un esglaó més alt, tot i que ho veig molt lluny.
"Si comencem a regular aquestes empreses, veurem que això era molt més que una bombolla"
No es necessiten especificitats territorials?
En el cas europeu, tot i que és cert que Espanya i Alemanya no és el mateix – igual que no és el mateix Vermont que Alabama – els darrers anys hem vist una gran convergència. Comprem coses en línia d'empreses que estan a qualsevol país, el mercat està integrat i s'integra encara més. Les diferències entre països no són un problema perquè el canvi estructural de les economies en les darreres dècades és semblant. Espanya ha canviat tant com Dinamarca, i les similituds són més grans que les divergències.