El Japó és un país apassionant. Qui hagi assistit al seu “hanami”, on es combinen els seus cirerers en flors amb els seus magnífics temples amb una munió de japonesos celebrant-ho festivament sota l‘arbrat, no ho oblidarà mai. Tampoc els qui l’hagin visitat per negocis. Arribar uns minuts abans de la reunió a l’edifici, esperar-se baix a l’entrada sense prémer el botó de l’ascensor, tot controlant el temps amb el rellotge. Demanar l’ascensor al moment just per tal d’entrar a la planta on vas just al minut en punt que has quedat. Ni abans ni després. Entrar a la sala de reunions i seure a la part contrària a la de la porta. En acabar la reunió anar tots junts fins a l’ascensor. Els de dins a l’ascensor fent una reverència cap als de fora, i els de fora fent-la cap als de dins, fins que la porta de l’ascensor s’ha tancat del tot. Tot i el país tan meravellós que és, va patir una de les bombolles més traumàtiques mai viscudes, que tot just ara acaba de tancar-se.
L’índex borsari japonès, el Nikkei225, acaba de recuperar els seus màxims històrics, que havia assolit a finals de desembre de 1989. Ha trigat, doncs, una mica més de 34 anys. Es tractava del darrer crac borsari pendent de recuperació, un dels que més ha trigat. La teoria diu que tots els cracs borsaris es recuperen amb el temps. S’ha complert. A les xerrades d’inversió que faig habitualment, he repetit durant les darreres dècades que el crac japonès es recuperaria necessàriament. No era pas una predicció en sentit estricte, ja que com deia Marc Aureli, cèsar romà des del 161dc fins al 180 DC i alhora filòsof estoic: "amb l’anàlisi atenta de les vivències del passat, i dels canvis tan grans que tenen lloc actualment, és possible també preveure el futur”. Deia també que “totes les coses, ..., es repeteixen cíclicament, i que no hi ha cap diferència que un vegi les mateixes coses durant cent anys, durant dos-cents anys, i durant deu mil·lennis. Què més hi podràs veure?”. Bé, sigui com sigui, ja no podré explicar-ho més. Què ha caracteritzat doncs a la bombolla japonesa que trigués tant a ser recuperada?
La borsa japonesa va arribar a suposar més del 40% de la capitalització borsària del món, passant als Estats Units. Tothom parlava del “miracle japonès” i el Japó estava de moda
En primer lloc, la seva gran magnitud. Des de finals de 1950 fins a finals de 1989 un inversor que hagués invertit al Nikkei225 i que hi hagués reinvertit tots els dividends percebuts, hauria multiplicat el seu capital per 1.200, obtenint una rendibilitat anualitzada del 19,9% (Junichi Ujiie, expresident i ex CEO de Nomura). Pràcticament dobla la xifra de rendibilitat anualitzada que proporcionen les borses, que és del 10%. I tot això durant gairebé 40 anys seguits. La pujada tingué un moment d’especial intensitat entre 1985 i 1989, on l’índex Nikkei225 va triplicar-se. Fou la fi de la festa, amb el clàssic gràfic exponencial que el caracteritza. La borsa japonesa va arribar a suposar més del 40% de la capitalització borsària del món, passant als Estats Units. Tothom parlava del “miracle japonès” i el Japó estava de moda. A principis del 1992, quan havien passat poc més de 2 anys de l’esclat de la bombolla, ja només suposava un 9,3% de les borses mundials. Al moment més àlgid, tot el seu mercat cotitzava a un PER de més de 60, el que vol dir que les pujades de les cotitzacions no es veien sostingudes per l’alça dels beneficis empresarials, sinó només per l'expectativa que al futur pujarien molt, com mai va passar. A finals de l’any 2000, el Nikkei225 havia perdut dos terços del seu valor. El mínim s’assolí l’any 2009, quan va arribar a perdre més del 80%. Els inversors que anomeno “del retrovisor”, que només inverteixen en allò que ha pujat fort prèviament, no van passar-ho gens bé. El cas japonès fou tan particular, que el seu ensorrament no tingué cap translació a la resta de borses mundials.
En segon lloc, va ser una bombolla doble, no només borsària sinó també immobiliària. Entre 1955 i 1989 el valor de les propietats immobiliàries al Japó es va multiplicar per 75 (Malkiel). L’any 1990, si bé l’extensió dels Estats Units és 25 vegades més gran que la del Japó, resultava que les propietats japoneses valien cinc vegades més que les americanes. Només el valor del Palau Imperial de Tòquio equivalia al de tota Californià. El valor dels terrenys a Tòquio eren 150 vegades més gran que el de Nova York (Frankel). Ser membre d’un prestigiós club de golf a Tòquio va arribar a valer uns 3,5 milions de dòlars de l’època.
L’enfonsament del crac immobiliari fou demolidor. En 10 anys, els preus dels terrenys urbans per ús comercial van caure un 83% (Sheard y Pogge), i el preu dels locals comercials de les sis primeres ciutats japoneses, va caure un 84% (The Economist). Just abans d’esclatar la bombolla, l’octubre de 1989, Mitsubishi Estate, va comprar la majoria de l’icònic Rockefeller Center de Nova York. Pocs anys després, el 1995, el Rockefeller Center feu fallida, i tornà a mans nord-americanes. Els hi he vist fer diverses vegades als anglosaxons això. Hi ha una llei no escrita per la qual sempre hi haurà un país nou ric al món i cal vendre-li tot el que vulgui comprar, per icònic que sigui, això sí, a un preu car. Al cap d’uns anys el recompraran a un preu més barat.
Hi ha una llei no escrita per la qual sempre hi haurà un país nou ric al món i cal vendre-li tot el que vulgui comprar, per icònic que sigui
En tercer lloc, les autoritats japoneses van actuar molt malament, tant abans, no frenant la bombolla, com després, una vegada aquesta havia punxat. La inacció de les autoritats japoneses durant els primers set anys fou clau perquè trigués tant a recuperar-se. Fins al juny de 1996 no es va fer una regulació nova sobre els “jusen”, o empreses especialitzades a donar préstecs immobiliaris. No es consideraven bancs, ja que no podien acceptar dipòsits, però pertanyien accionarialment als bancs. Això va implicar començar a reconèixer els crèdits immobiliaris fallits “NPLs”, que, fins aquell moment s’estaven amagant. Es va utilitzar diners públic per liquidar les “jusen”.
A partir de novembre de 1997, nou anys després, van començar les primeres fallides de grans institucions financeres, com Sanyo Securities, Hokkaido Takuchoka Bank i Yamaichi Securities. Per tal d’estabilitzar el sistema es va invertir 30 trilions de iens de diners públic, tant per assegurar els dipòsits bancaris com per recapitalitzar els bancs. Es van nacionalitzar bancs i altres foren adquirits per bancs més grans. Feren falta noves injeccions de diners públics, uns 8 trilions de iens més. Moltes d’aquestes mesures els seran familiars, havent viscut l’esclat de la nostra pròpia bombolla immobiliària, l’any 2009.
En aquesta ocasió el món tingué sort de dues coses: en primer lloc, del precedent del Japó, 20 anys abans, que havia ensenyat al món quines eren les mesures exitoses. En segon lloc, que en Bernanke, el president de la FED nord-americana, fos un gran estudiós del cas japonès. No només sabia el que calia fer, sinó que calia fer-ho molt ràpid. No es podia trigar tant com havien fet els japonesos o la crisi seria aquí també llarga. Una de les grans rectificacions que feu el Japó, va ser la nova llei del Bank Central del Japó (BoJ), ja el 1998. El va dotar d’una autonomia d’actuació que abans no tenia. Havia estat massa influenciat pel govern japonès, el que va tenir un efecte molt nociu sobre l’economia japonesa aquells anys.
En quart lloc, la particularitat del mercat borsari japonès, amb moltes posicions accionarials creuades entre les empreses cotitzades. Vegem-ho, abans de la Segona Guerra Mundial el control de moltes empreses estava en mans d’alguns pocs grups privats, els anomenats “zaibatsu”, dins dels quals els sonaran noms com ara Sumitomo, Mitsubishi o Mitsui, entre d’altres. Acabada la guerra, els Estats Units varen voler acabar amb aquesta concentració de poder. Varen prohibir les companyies hòlding, alhora que varen prohibir també que els bancs tinguessin més d’un 5% d’altres empreses. La resposta que varen tenir les empreses per saltar-s’ho varen ser els “keiretsu”. Un nou sistema que permetia tenir posicions creuades, de la forma l'empresa A té accions de l’empresa B, i la B en té també de la A. O també, la A té accions de la B, la B de la C, i la C de la A. Aquestes empreses podien ser client, proveïdors, etc. Això va permetre sobreviure a alguns dels antics “zaibutsu”, que es convertiren en “keiretsu”, així com el naixement d’altres de nous.
Amb aquest sistema, no només s’eludia la legislació anti-hòlding, sinó que a més es protegien d’una qüestió que els amoïnava molt, que les empreses nord-americanes es quedessin amb empreses japoneses mitjançant les temudes OPAs. Els bancs assoliren un gran protagonisme amb els “keiretsu”. Van passar a tenir accions dels seus clients i els seus clients a tenir-ne dels bancs. Quan el mercat borsari japonès es va enfonsar, l’efecte multiplicador fou total. Avui encara existeixen aquestes posicions, si bé les empreses japoneses van desfent-les a poc a poc.
Amb l’enfonsament borsari, la cartera de la Sra. Onovo també se’n va anar en orris. No va poder pagar els deutes, va arribar a cometre falsificacions per tal de sortir del pas, i va acabar arruïnada
Uns dels senyals inequívocs que s’està en una bombolla, succeeix quan la gerència de les empreses, després de molts anys de bonança, comença a perdre l’oremus. Hom recordarà encara les bajanades que es van fer aquí entre els anys 2005 i 2009, per exemple. Doncs bé, al Japó també va passar, en varen fer també de molt grosses. Els n’explicaré només una, la de la granota de ceràmica d’Osaka. La propietària d’un restaurant d’Osaka, la Sra. Nui Onovo, coneguda posteriorment com la “Dark Lady d’Osaka”, va començar a tenir unes inversions borsàries molt exitoses, que ella atribuïa a una gran granota de ceràmica que tenia al pis superior del seu restaurant, la “Gama-Gaeru”, tal com s’anomena a Osaka. Se suposa que aquestes granotes de ceràmica donen bona sort i tenen el poder d’atreure riquesa cap al seu propietari.
S’escampà la fama que la Sra. Onovo sabia triar molt bé les accions on invertir. Els bancs començaren a donar-li crèdits multimilionaris perquè invertís, fins a arribar a milers de milions de dòlars de l’època, fins al punt que es convertí en la dona més rica del Japó i en l’accionista persona física més gran del país. Organitzava sessions de mitjanit al seu restaurant, on acudien els primers espases de molts bancs d’inversió, brokers i polítics. Es miraven atentament la granota de ceràmica, tot posant-li les mans a la panxa i invertien en funció de la tonalitat que adoptava la granota. Per descomptat, amb l’enfonsament borsari, la cartera de la Sra. Onovo també se’n va anar en orris. No va poder pagar els deutes, va arribar a cometre falsificacions per tal de sortir del pas, va acabar arruïnada i arrestada l’any 1991. I també condemnada a 12 anys de presó. Si van a Osaka, si us plau, no els preguntin per aquest cas. Jo no ho vaig fer pas. Millor que visitin el seu magnífic castell.