Jaume Casals (Barcelona, 1958) és rector de la Universitat Pompeu Fabra des de 2013. Doctor en Filosofia per la UAB i catedràtic de Filosofia a la UPF, les seves investigacions combinen el pensament modern, la filosofia i la literatura. "La filosofia no és un gènere literari", alerta. Les seves obres inclouen filòsofs destacats com Montaigne, Montesquieu, Berkeley o Bergson. Rep VIA Empresa al despatx presidencial de la UPF i parlem de la vida i el llegat del rector, "la goma" de l'administració, la llibertat i els diners, l'art de la filosofia en temps de coronavirus, l'aprenentatge dels professors i l'hora de la veritat. Sense pèls a la llengua. Paraula de rector i filosofia de Montaigne.
Com és la vida de rector?
Em queda poc temps de rectorat, però estic molt ocupat. Com més temps passa, més tinc la sensació que he trobat les coses que de veritat tenen transcendència. En aquest país, els rectors som amateurs i al final t'acabes professionalitzant.
"No demano més diners, demano més llibertat i més llibertat voldrà dir més diners"
Amateurs?
Per llei, si vols ser rector has de ser catedràtic d'universitat. Estem en un món on si no ets intel·lectualment respectable, difícilment pots ser una persona que practica l'honestedat intel·lectual. Quan el rector és irrellevant acadèmicament no és gaire respectat pels seus col·legues. Com ets un amateur i la teva dedicació és circumstancial, la vida de rector no està regulada per principis de professionalitat. Això implica que t'hi dediques molt més i no passa res si la vida és una merda.
Una merda?
M'ha fet viure intensament el rectorat i tenir la impressió que em cansava alhora que aprenia algunes coses. M'he volgut prendre aquesta feina com si fos un professional. De fet, sóc un professional i sé coses que són una llàstima haver-les après perquè no em serviran de gran cosa més enllà del què ja he fet. La figura del rector és professional en aquells països on les universitats són considerades institucions de primera línia en la seva transcendència social com, per exemple, en països com els Estats Units, Austràlia, el Regne Unit, Alemanya o els Nòrdics.
Fotografia d'Àngel Bravo
Quin balanç fa dels 30 anys de la Universitat Pompeu Fabra?
Molt positiu! És una universitat que ha fet un esforç titànic per mirar d'estirar al màxim el sistema local que és primer de tot espanyol -estem regulats per una llei orgànic- i també català. Són sistemes molt paternalistes amb tendència a tutelar les institucions públiques. No ens demanen comptes del què hem fet, sinó que ens diuen amb tota mena de detall allò que és correcte que fem. Això li ha anat molt malament a la Pompeu perquè ha hagut de fer un esforç encara més gran.
Quan tu crees una universitat nova per sortir dels marcs estereotipats del sistema universitari no és precisament per fer el mateix que les altres universitats. Aplaudeixen que siguis diferent, però creen governs per enquadrar-la com una més. Aplaudeixen els nostres resultats, però els recursos... No demano més diners, demano més llibertat perquè més llibertat voldrà dir més diners.
La llibertat és poder de decisió.
Fins i tot, els extraordinàriament lúcids del govern no han aconseguit crear un ambient de llibertat a les universitats per poder desenvolupar el seu potencial màxim. Si ets rector de la UB que té molt mèrit amb zones de primera com la biomèdica, la universitat ha de continuar sent el que és. Si ets rector de la Pompeu Fabra li has de clavar un xut i t'ho estàs perdent si només intentes passar la llima i governar com una mena d'alcalde d'aquesta gran ciutat que són les universitats. La meva vida ha estat intentar drogar amb droga dura la meva universitat però dins una goma que ens volia retenir i fer-nos tornar enrere per l'entorn que tenim.
"Les universitats -tal com ens pensa l'administració- no som líders socials sinó un llast social"
Com és aquest entorn?
Hauria de ser més heterogeni. La conclusió final d'una avaluació europea que ens van fer fa 20 anys era que la Pompeu era "una universitat moderna amb context normatiu advers". Aquest diagnòstic encara val. Si preguntes et diran que he sigut un rector eixelebrat que ha intentat coses impossibles, algunes han anat molt bé i d'altres han sigut complicades, fins i tot he remenat internament l'organització de la universitat pel que fa a unitats acadèmiques, de suport o secretaries. La universitat és sobretot un lloc d'activitat acadèmica.
Entre el gerent i l'administració acadèmica no hi hauria d'haver ningú, entre els directors de cada àmbit acadèmic i el rector no hi hauria d'haver filtre. A banda de la problemàtica peculiar del món de l'administració i els serveis universitaris, hi ha una intervenció de la mateixa Generalitat feta a escala de l'espanyola que és extraordinàriament intervencionista. No hi ha confiança, autonomia i rendiment de comptes sinó construcció normativa del comportament de la governança de les institucions. Arriba un moment que un grup de recerca gasta més temps justificant les seves despeses que no pas fent la recerca que ha de fer. Una empresa que gasta la meitat del seu pressupost en autocontrolar-se és una empresa sospitosa de ser un llast social. Les universitats tal com ens pensa l'administració no som líders socials sinó un llast social. Potser de les 20.000 universitats del món, en quedarà només entre un 5% i un 10%. És un miracle que tinguem aquests resultats!
La UPF és una de les 150 millors universitats del món.
Depèn del rànquing. La Pompeu és la més ben col·locada del sistema espanyol i sobretot en el rànquing que té en compte la mida i la història de la universitat. Tot i això, és molt difícil que la UPF tingui un Premi Nobel en aquests moments. Estem entre les 10 millors universitats del món que tenen menys de 50 anys. Em retiro molt tranquil. La resta d'universitats catalanes no tenen res a veure amb nosaltres, nosaltres tripliquem els resultats per professor en captació de recursos econòmics. Estem a la vora dels 100.000 euros l'any per professor.
"Intento drogar la universitat però hi ha una goma que vol fer-nos tornar enrere"
El secret de l'èxit universitari?
La nostra universitat té una goma que la tira enrere que és un sistema fet per ocupar-se del 93% del sistema català que és tota la resta. Nosaltres som el 7% del volum i no podem pretendre tenir les regles de joc que més ens convenen.
Què proposa llavors?
Que no hi hagi tantes regles del joc. No vull perjudicar cap altra universitat, vull que em deixin lliure i em deixin fer el que jo puc fer per intentar trobar aquests recursos i finançar la universitat de forma correcta. Si compares el finançament absolut i relatiu de la UPF té una relació d'1 a 3 amb altres universitats internacionals d'una mida molt semblant.
Fotografia d'Àngel Bravo
Com aconseguim els recursos i el finançament?
Amb un model público-privat, títols propis... Mantenir i satisfer el servei públic local dels estudiants d'aquí que és en l'únic que pensa el nostre govern i en fer-ho igual que els altres. S'haurien de posar els esforços en aconseguir fer allò que no facin els altres com els títols propis internacionals. No ens enganyem: totes les universitats de recerca del món viuen de les matrícules dels seus estudiants, tant si ho paga un govern com les famílies o els estudiants.
Aconseguir donacions o contractes amb empreses és la injecció que alimenta cadascuna de les parts. La meva obsessió ha estat cuidar l'ambició punta de la universitat. Cuidar la recerca i mirar d'establir relacions d'intimitat amb les empreses. La cosa més estúpida i el crit més imbècil que s'ha fet mai és dir fora les empreses de les universitats. Quan estàs a punt de fer-te el petó amb l'empresa, hi ha aquesta goma que t'impedeix l'abraçada.
"És una estupidesa cridar 'Fora les empreses de les universitats'"
Quin paper té l'empresa dins la universitat?
Zero. Cap paper perquè ara les empreses ja no hi són i segurament no hi han sigut mai dins el nostre entorn. Les empreses haurien de ser tan dins de les universitats que ja no hi fossin. Les idees són aquelles coses que encara podem examinar, criticar i debatre. Les creences són aquelles coses que ens hem empassat i ja directament ni les considerem. De quina manera han de ser les empreses a la universitat?
Pregunta, resposta.
Doncs governant-la, directament. Després ja hi ha el sistema i la regulació necessàries perquè la universitat estigui dirigida per un acadèmic. Jo he rendit comptes als meus electors que són els meus col·legues a la universitat, això té molta gràcia, has de fer molts equilibris i no prens les millors decisions. Estem governats pel BOE i el diari oficial que publica una forquilla i un decret al mil·límetre de preus de les matrícules. Quan la gent no té la nota per entrar, ja directament ni ho demana i per tant, no és un veritable mercat. Nosaltres tenim una demanda d'estudiants que és només per bones notes pel govern i ens agradaria poder decidir una mica més sobre el caràcter dels estudiants. També hi ha d'haver actitud.
Quina actitud ha tingut la universitat en temps de covid?
Hem aconseguit consolidar relacions internacionals i un grup de sis universitat que volem fer de veritat una universitat europea on els estudiants siguin alhora de totes les universitats. És imprescindible treballar a escala internacional, però això no s'aconsegueix del tot fins que no tens uns estudis emblemàtics a escala internacional. Tenim un dels millors estudis d'Economia d'Europa, però són emblemàtics? No ho sé, no tenim el finançament que caldria però tenim molt talent i professors molt bons.
"És molt difícil que la Pompeu Fabra tingui ara un Premi Nobel"
No tenim estudiants internacionals perquè la Generalitat no ens autoritza a matricular estudiants internacionals. No hi ha cap conseller, secretari d'universitats o rector que no estigui d'acord amb mi. Hi ha unes màquines dins el govern que no volen concedir que aquesta universitat tingui estudiants d'arreu del món. Aquest any m'he dedicat a tenir les millors relacions amb les millors escoles europees i he estat molt pansit a casa pel contacte persona. La meva vida és parlar amb persones, deixar-me canviar o que elles es deixin canviar i posar-nos d'acord. Això no funciona a través de la pantalla; la digitalització ha sigut òptima per depurar i és veritat que fem masses classes presencials a la universitat. Amb menys hores tindríem més estalvi i efectivitat i seríem més intensius. Amb la pandèmia probablement hem perdut alguna cosa que formava part del treball en equip i la capacitat de tenir la paraula com una activitat transformadora.
Les meves filles em pregunten què faig a la universitat i els hi dic que hi vaig, parlo amb gent i ens posem d'acord.
Ens ha faltat filosofia aquest 2020?
És una època de filosofia. Tinc un amic coetani que es diu Jesús Hernández Reynés que va fundar una revista amb aquest nom i només va publicar-ne un número. Era boníssim. La paraula filosofia no té ara les connotacions negatives de pèrdua de temps, inutilitat... O fins i tot, hi ha aquesta idea de què certes coses inútils, de cop i volta, es fan útils i són necessàries perquè passin les coses útils.
Sempre hi ha la ciència com una manera de saber lliure i no condicionada on pots plantejar-te tots els perquès, les raons i pots distingir entre les veritables causes d'allò necessari. La relació entre percepcions socials, les ciències i les arts que té una funció de màxims i mínims, saltem sobre l'aire però acabem caient. Això és molt de Montaigne. Hi ha molts moments d'esforç que no vol dir que siguin espuris o circumstancials però necessàriament caurem a terra i després intentarem tornar a saltar. Estem en un moment de molt respecte pel salt i per la filosofia.
Fotografia d'Àngel Bravo
L'art de filosofar.
L'altre dia llegia que la filosofia no és altra cosa que un gènere literari i això és una banalitat. La filosofia és un cert respecte per la distància, el pensament... Per la idea que la raó no és només el llenguatge i les paraules sinó que hi ha altres elements i és important triar i distingir. Les sentències més generals no valen per a tot. Sopesar allò que saps i allò que no, valorar allò que s'ha de rebutjar i allò que no, allò que és bo i és dolent.
“Què sé jo!”, que diria Montaigne.
Tot això té a veure amb la filosofia i no és un gènere literari. Podem prescindir d'un gènere literari durant un temps però no podem prescindir de la filosofia. La recerca té com a condició necessària fer un pas enrere i observar els resultats. La filosofia és com una dosi que ha d'estar present en tot i no podràs fer un diari sense filosofia. De filosofia, sempre en falta! Llàstima dels polítics que en vagin escassos.
"No és cert que els grans investigadors són mals professors"
“No ensenyem els alumnes a aprendre”, assegurava l’experta Barbara Oakley en una entrevista a VIA Empresa.
Aprendre a aprendre com una cosa bàsica per a la docència. Sempre és des del punt de vista de l'estudiant que està al mig. El que no sabem és què han d'ensenyar i què hem d'ensenyar als professors. Els professors també han d'aprendre a aprendre. No només volem una piscina de dades, sinó que aquesta piscina sigui tractable i convertir les dades simples en dades bones. Ho haurien de fer els professors per escurçar el temps destinat a aprendre i que fos de més qualitat. Els economistes estan bojos per les dades. Per ser governador d'Espanya, una de les gràcies hauria de ser tenir unes dades de primera. Hi ha tota una construcció amb el comportament delicat de la informació quan coneixes a la persona que t'ho diu.
No és cert que els grans investigadors són mals professors i aquesta és precisament una de les batalles més fortes que he tingut a la universitat. La pandèmia ens està sacsejant. Què ha de ser i què ha de fer una universitat? El doctorat no deixa de ser una institució més o menys arbitrària. Té a veure amb la filosofia, la capacitat de fer preguntes i entendre les raons, sense distància no hi ha aplicació que valgui. Si no agafes carrera, saltes poc. Les universitats grans són mamuts que no hi ha qui les mogui.
També té un llibre titulat El aprendizaje de la muerte en la historia de las ideas. Què hem après d’aquesta crisi?
L'aprenentatge de la mort és la definició que Plató fa de la filosofia i recupera Ciceró. És el Memento Mori... Abans de Plató, l'ànima només es manifestava en el moment de la mort i anava a l'Hades. L'ànima és tot allò que hi ha i l'aprenentatge de la mort és una manera de morir en vida. Aquesta és la definició de la filosofia: suspendre la teva atenció de les coses quotidianes, ser capaç de distreure't i experimentar la mort en vida que és el pensament.
Pensar és una cosa que no és pràctica i que no és útil en aquell moment i que Plató defineix com l'aprenentatge de l'ànima en vida. Però, a l'entrar en la modernitat hem confós l'ànima amb l'esperit que és una mala interpretació. Els esperits són les coses que no són materials però que es comporten com les coses materials. Té a veure amb la perspectiva, som més eficients quan també pensem. Vivim d'una manera més respectuosa amb tot el que hi ha fins i tot amb nosaltres mateixos quan practiquem l'aprenentatge de la mort.
"L'hora de la mort és l'hora de la veritat"
Quan algú mor, el que diu té molta importància perquè és veritat. Tota la vida de Sòcrates queda interpretada per la seva mort quan el govern el condemna injustament. L'hora de la mort és l'hora de la veritat però l'hora de la veritat també és un moment d'atenció a l'ànima.