Jaume Giró és un senyor de Badalona amb una enorme capacitat de reinventar-se i sorprendre tothom, que segons diuen, quan tot just començava a treballar de periodista a l’agència Europa Press ja deia que el seu objectiu professional era arribar algun dia a presidir una multinacional.
Matiner, cristià de base sense afiliació concreta més enllà de certa inclinació franciscana cap els Caputxins de Sarrià, treballador i esforçat jugador de tennis, Giró encara no ha assolit aquell somni de joventut, però ningú podrà negar –i menys que ningú el seu antic cap a l'agència, l’històric Salvador Aragonès– que cada dia que passa hi és més a prop. A menys que considerem que el fet d'haver estat president de Petrocat ja val de cara a donar per superat aquell repte. Què li quedaria, doncs, per fer? Ser president del Barça? Hi ha hagut un moment que, a mig termini, aquesta profecia no semblava cap disbarat. Ser president de la Generalitat? La seva posició d’home fort del Govern de Catalunya no el col·loca gaire lluny de l'hipotètic objectiu. Giró és un independent, un home cridat a fer de pont entre Junts i Esquerra i fins i tot més enllà, per poc que pugui i li deixin fer.
Un impressionant currículum, tenint en compte que a més a més es tracta d'un home profundament independent sense arrels familiars properes als cercles de poder
De fet, i segons el parer d’alguns puristes, Giró, nacionalista de primera hora, seria més un sobiranista partidari del dret a decidir i de la independència que no pas un independentista de soca-rel, que hi hauria anat evolucionant mica en mica. Com n’hi ha tants. Bon amic del també periodista José Antich i de l'influent empresari David Madí, ben connectats amb l'expresident Carles Puigdemont, l'actual conseller d'Economia es presenta a la Viquipèdia com un "polític, periodista i empresari", tot i que seria més adient dir-ho en ordre cronològic, com a “periodista, empresari i polític”. És a dir, una cosa rere l'altra: primer periodista d’agència, desprès empresari a l'òrbita de La Caixa, i ara polític, com a conseller d’Economia del Govern català. Un impressionant currículum, tenint en compte a més a més que es tracta d’un home profundament independent sense arrels familiars properes als cercles de poder.
Ja se sap que els periodistes, com els capellans, mai deixen de ser-ho per molt que pengin els hàbits, però en aquest sector professional no és estrany trobar casos de bons periodistes que acaben sent bons polítics o bons empresaris, o totes dues coses alhora. És el cas de Giró, que encara no sabem si serà un polític bo o dolent, però que ja ha tastat el pa que es dona a tres de les principals icones del país: La Caixa, el Barça i la Generalitat.
Uns inicis a la vora del camí
La seva carrera comença a partir d’una llicenciatura en Ciències de la Informació cursada a la Universitat de Navarra, on va ser primer de promoció i va obtenir 16 matrícules d'honor, seguida a uns quants anys de distància per la seva graduació en Administració i Direcció d’Empreses a Esade. Però treballador i ben connectat com ha estat sempre, ja va poder fer les seves primeres col·laboracions periodístiques a La Vanguardia i al Diario de Navarra abans d’ingressar com a jove promesa del periodisme econòmic a la secció corresponent d’Europa Press. Era l’any 1987. Universitat de Navarra? Diario de Navarra? Europa Press? Tres entitats amb un mateix denominador comú per les que va començar a fer camí un home com ell, catòlic de missa de dos quarts de nou del matí als Caputxins de Sarrià, però que mai ha estat membre de la prelatura.
Tres anys després d’iniciar-se com a redactor i cap de secció d’Europa Press, i gràcies a la potent agenda que acaba construint-se tot periodista econòmic mínimament espavilat, Giró, amb 26 anys, s’incorporava com a cap de gabinet a la vella Catalana de Gas, presidida pel lliurepensador Pere Duran Farell, que l'any 1995, quan tenia 31 anys, el va integrar al seu comitè de direcció. Des de llavors, i fins l'any 2019, Giró ha estat sempre membre en comitès executius de grans empreses. Allà, a l’ombra de Duran i ben acompanyat per altres dirigents d’alt nivell intel·lectual, com el director general, Pere Grau, o el mític i enyorat relacions públiques August Ferrer, el jove Giró va viatjar per mig món i va començar a créixer sota el mestratge humanista d’aquell gran president, de qui va aprendre les virtuts del lideratge basat en els valors del coneixement, l’ètica i el catalanisme.
On és escrit que un bon periodista no pugui ser un bon president d’empresa?
En aquell moment, Catalana de Gas estava a punt d’absorbir Gas Madrid, en una operació beneïda pel Banco Urquijo (novament a la vora del camí), el president del qual, Juan Lladó, havia coincidit anys enrere amb Pere Duran al Ministeri del Plan de Desarrollo encapçalat per un supernumerari famós: Laureano López Rodó. Consumada l'absorció i canviat el nom històric de Catalana de Gas pel de Gas Natural (actual Naturgy), Giró s’hi va estar 14 anys fent funcions de cap de comunicació i director de relacions externes, fins que el 2004 va ser nomenat director general de comunicació i gabinet de presidència de Repsol YPF, on va fer una tasca brillant al costat d’Antoni Brufau. Amb aquell bagatge, va ser nomenat tres anys després president de Petrocat, una empresa que a partir de llavors va entrar en beneficis després d’11 anys de pèrdues, i conseller de Petronor. On és escrit que un bon periodista no pugui ser un bon president d’empresa?
Fet a ell mateix
L'any 2009, Giró va integrar-se com a director de comunicació a l’equip d’un altre gegant del món econòmic, Isidre Fainé, llavors secundat per Joan Maria Nin, i entre el 2014 i el 2019 va ser director general de la Fundació Bancària la Caixa en substitució de Jaume Lanaspa. Sens dubte, Giró era un home fet a ell mateix, com el propi Fainé, en qui va trobar un altre mestre de nivell comparable al de Duran Farell que li va permetre fer el gran salt qualitatiu de la seva carrera. Fainé i Giró no compartien militància, ni politica ni religiosa, però tots dos eren homes fets a ells mateixos que van establir una relació tal vegada paternofilial, carregada d’admiració i respecte mutus que, mica en mica i per diferents motius, es va anar refredant. Ho va fer fins el punt que el maig del 2019, en ocasió d’una celebració familiar, una bona pila d’amics i coneguts de tots dos van poder constatar que alguna cosa s’havia esquerdat entre ells. Val a dir que aquest grup d'“amics i coneguts” és molt ampli i va des de Javier Godó o Florentino Pérez a Pere Aragonès, Miquel Roca, Artur Mas, José Luis Rodríguez Zapatero o Josep Sánchez-Llibre. La sortida, pactada amb l’argument que el pla estratègic de l'entitat ja havia assolit els seus objectius, va ser el mes de desembre d’aquell mateix any.
Amic incondicional dels seus amics i constructor vocacional de ponts i punts de trobada entre persones que pensen diferent, Giró busca sempre l'acord i aprèn molt de les persones que admira, com Duran Farell, el propi Fainé o el professor Andreu Mas-Colell, amb qui va tractar amb certa freqüència quan era director general de la Fundació la Caixa. Però a aquelles alçades, Fainé, home savi i sens dubte prudent, ja havia decidit dedicar-se a tasques de caire més social que no pas financer, no sense haver equilibrat abans la seva cúpula directiva amb el nomenament d’Antoni Vila, un home de la casa, com adjunt a la presidència i teòric número dos de l’entitat. Va ser quan Giró va començar a sentir-se una mica incòmode. Sobretot després d’haver-se quedat sol en la seva oposició al trasllat de la seu de Criteria i de la Fundació Bancària la Caixa a Mallorca, en una intensa sessió del patronat.
Giró és un home d'acció que es lleva molt d'hora, molt d'hora, i que necessita veure progressos tangibles a l'agenda per no avorrir-se
Era una mesura que, com ell mateix va voler remarcar, no s'havia pres ni sota la República ni durant la Guerra Civil, ni en cap altra circumstància. Palma no és Madrid ni la fundació és un banc, però els seus arguments no van fer forat i la distància entre president i director va començar a fer-se massa gran, fins que “pare” i “fill” van donar per acabada la seva relació i l’encara jove Giró va ser substituït pel mateix Antoni Vila a la direcció general de la fundació.
S'iniciava llavors un seguit de sorpreses, que sempre han estat la gran especialitat de la casa. La primera va ser la seva iniciativa de fundar una agència de comunicació, sota el nom de Giró Consultants, amb despatx al Passeig de Gràcia i un petit ventall de fitxatges procedents del periodisme. Entre ells, el d’Anna Cristeto, exdelegada d’Europa Press i exdirectora d'El Periódico de Catalunya, com a directora, i el de Sergi Saborit, exredactor del diari d'informació econòmica Expansión, també a la vora del camí, com a director de The New Barcelona Post, un digital good news que havia estat ideat i patrocinat des de Foment, on la seva dona, Ana Aguirre, treballa des de fa molts anys com a directora de comunicació.
Però muntar una agència amb seu al Passeig de Gràcia és una tasca delicada que demana molt de temps i molta paciència, i Giró és un home d’acció que es lleva molt d'hora, molt d’hora, i que necessita veure progressos tangibles a l’agenda per no avorrir-se. I quina millor dosi diària d’adrenalina que la que proporciona la gestió d’una entitat que no solament és més que un club sinó que té una marca molt més coneguda internacionalment que el Govern de la Generalitat?
Més que una marca
Giró, barcelonista empedreït, va pensar que les eleccions al Barça podien ser una bona sortida a les seves inquietuds. El repte de reflotar aquella economia de desastre era l’ocasió d’or per treballar en un gran projecte i, fins i tot, un gran projecte de país; o si més no, de la marca més potent i més internacional del país. Era temps d’eleccions i només hi havia dos candidats amb possibilitats reals de ser escollits per la massa social barcelonista.
Víctor Font tenia una candidatura i un equip de treball excel·lents. Potser massa. Joan Laporta, gran expert en matèria de lideratge emocional, també tenia equip, però el concurs d’un home fort en el món de les altes finances i les altres instàncies de poder de Barcelona i Madrid no era una oportunitat menystenible a l’hora de negociar avals. Home intuïtiu com és, Laporta li va fer un forat a la part alta de la seva candidatura. I ja se sap que aquestes coses, sobretot quan esdevenen a darrera hora, sempre creen tensions.
De manera que finalment Rafael Yuste, que juntament amb Alfons Godall, actualment apartat del món del futbol, és un dels més fidels amics de la infància del president Laporta, no seria desplaçat del seu rang, cosa que no seria gaire greu si no fos perquè finalment Giró va descobrir que no tothom avalaria -com ell- la fiança mancomunada de 124,6 milions d’euros a la Liga de Fútbol Profesional (LFP), necessària per ser candidats al càrrec. Una fiança que, a més a més, ell seria l’encarregat de gestionar, juntament amb el refinançament del deute del club, xifrat actualment en 1.173 milions d'euros, dels quals, 730 són exigibles a curt termini. El trencament, pactat discretament, es va argumentar en la necessitat de Giró de residir llargues temporades a Londres per motius professionals, que tothom va identificar com a derivats del seu nou rol com a consultor i primer executiu de Giró Consultants.
Giró és un home definitivament compromès amb la seva nova etapa de dirigent d'un govern independentista, que considera la més apassionant, difícil i arriscada de la seva vida
Però encara faltava una altra sorpresa. De fet, la gran sorpresa. El 21 de maig del 2021, el diari Ara avançava que Jaume Giró seria el nou conseller d’Economia, a proposta de Junts, tot i que no seria vicepresident del Govern, càrrec reservat a un militant de Junts. Recordem que Giró només milita, apassionadament, això sí, al Barça. No cal dir que la notícia va provocar un seguit d’interpretacions i anàlisis més o menys precipitades i, fins i tot, malintencionades. Les pitjors de totes, les que vinculaven l’operació amb el passat suport de la Fundació la Caixa a determinades iniciatives de l'òrbita independentista. De fet, com tantes altres dotzenes i dotzenes d'iniciatives de diferent significació que gaudeixen i han gaudit del suport de La Caixa. Concretament, els mitjans antiindependentistes no van trigar gaire a explicar que entre el 2015 i el 2017, la Fundació la Caixa havia destinat 250.000 euros a l’Observatori dels Drets de la Fundació Universitat Pompeu Fabra (UPF), de la qual Sànchez era principal responsable.
Però també les seves relacions amb Esquerra eren bones. Tant, que es diu que va ser el mateix Aragonès, amb qui havia fet amistat quan el president de la Generalitat era el número dos de Junqueras al Departament d'Economia i Finances, havia estat el primer en temptejar-lo per al càrrec. I sembla que mentre Giró s’ho pensava i Esquerra es pensava que Giró s’ho estava pensant, Junts va prendre la iniciativa i després de dues trucades telefòniques, una des de la presó i l'altra des de Brussel·les, van aconseguir el seu fitxatge. Jordi Sànchez apareixeria públicament com a artífex d’una operació que, si bé va tenir el seu origen en la negativa d’Elsa Artadi a abandonar la política municipal i anar a jugar-se-la amb un govern d’equilibri previsiblement inestable, va tenir la virtut de deixar tothom bocabadat.
Però tot això ja és història. Sobretot des del discurs de Giró a la darrera Reunió del Cercle d'Economia, celebrada per primer cop a Barcelona el passat mes de juny, en què les cartes van quedar definitivament posades sobre la taula: Giró és un home definitivament compromès amb la seva nova etapa de dirigent d’un govern independentista, que considera la més apassionant, dificil i arriscada de la seva vida.
És a dir, com sempre.