El recinte de la Universitat de Barcelona ha estat testimoni de grans esdeveniments, sobretot pels seus anys d'història. S'ha convertit en plató de cine, museu artístic, patrimoni de la Generalitat i guardià de les tradicions universitàries de sempre. Sembla doncs, l'escenari més irònic per reunir-nos amb l'ara ja no tan recentment escollit rector Joan Guàrdia, un dels precursors de la nova universitat, un espai pensat pel talent, la innovació i l'aprenentatge, però sobretot per a la recerca i el coneixement. Guàrdia ens obre les portes del seu despatx per parlar sobre la universitat i com a poc a poc aquesta ha de fer una transició, o més ben dit, una modernització, sense perdre, això sí, l'esperit clàssic.
Què el va moure a voler-se presentar a les eleccions per ser rector de la UB?
Crec que és impossible ser només un professor. Fa 30 molts anys que em dedico a aquest ofici i penso que, com en qualsevol àmbit de la vida, tu pots mantenir o bé una posició de queixa passiva o de queixa activa. Si ets de la segona, pots intentar involucrar-te i contribuir amb el teu esforç al fet que la queixa deixi de ser-ho o si més no, que tingui identitat. Per això la meva experiència universitària posada al servei de la gestió de la casa em semblava que era la millor opció i, al final, m'agradaria poder dir que com a mínim jo ho vaig intentar; si a sobre puc dir que ho vaig aconseguir ja seria increïble.
I per què presentar-se ara?
Perquè aquest és el període de la meva vida com a científic en el qual el meu grup de recerca està més consolidat. Som un grup en el qual ja tenim garantides possibilitats de finançament i de seguir creixent i desenvolupant-nos en els pròxims anys i, per tant, no era desvestir un sant per vestir-ne un altre sinó que es tractava de fer un pas al costat (en el grup de recerca) i deixar estirar la corda a altres membres del grup de recerca.
Quins són els principals objectius a aconseguir que va posar sobre la taula durant la campanya?
Si ho hagués de definir amb una sola paraula, et diria que modernització. No perquè la universitat no sigui moderna, això és un estereotip, sinó perquè nosaltres som una universitat molt potent amb molta recerca molt avançada i molt puntera, però és veritat que la nostra imatge és molt clàssica. Per tant quan es pensa en la UB es pensa en termes més d'institució antiga, lenta..., alguns trets d'aquests hi poden existir, però des de dins de la casa puc garantir que la realitat és molt diferent d'aquest estereotip.
L'objectiu és realçar el que realment som, modernitzar la casa no tant amb el que es fa sinó de cara més a la imatge que donem
L'objectiu és realçar el que realment som, modernitzar la casa no tant amb el que es fa sinó de cara més a la imatge que donem, valorar la feina de la gent, anar en la línia de la transformació i el rejoveniment de les plantilles, i per tant, donar pas a la generació que ara té 30 anys i que és la que haurà de dirigir el sistema universitari d'aquí a uns anys. A nosaltres ens toca fer un paper una mica estrany, que això de tant en tant a la història toca, i és fer de frontissa. Ens toca impulsar el fet de passar d'un model molt arcaic d'universitat antiga dels anys 80 a un model d'universitat del segle XXI, és a dir, vam aprendre l'ofici de la gent que gestionava la casa als anys 80 i hem de fer un esforç per transformar-ho i deixar-la en mans de gent amb altres criteris, altres prioritats, altres maneres d'entendre el món i la universitat.
I quin és el primer pas per a poder fer aquest exercici?
Bé la primera cosa que hem fet és preocupar-nos de quina és la situació de la gent de la casa, tant mestres com estudiants. Les institucions les fan les persones i més enllà de qui dirigeix que és anecdòtic i poc rellevant, les fan la cultura interna, l'engagement, la identificació amb una sèrie de valors, l'alineació d'objectius i la protecció de la gent de la casa des del punt de vista de l'experiència professional i personal. I això és el que hem començat a fer, molt lentament perquè la casa és molt gran, però intentant alienar-nos; com si poséssim un imant i de cop tots els pols positius i negatius s'orienten immediatament. Un cop això ho tinguem fet, paral·lelament hem obert una campanya ferotge de noves places, amb perfils molt diferents perquè el que necessitem en el sistema universitari és gent jove. En aquest sentit, és gairebé més important disposar de perfils joves amb currículums molt potents per garantir la continuïtat dels projectes. Insisteixo d'aquí a uns anys qui ha de governar la casa és la gent que ara té 30 anys.
Despatx del rector de l'UB, Joan Guàrdia | Àngel Bravo
Diries que hi ha un problema de captació i retenció de talent?
De captació no, de retenció sí. El sistema català d'universitats i nosaltres en particular som universitats molt prestigioses en l'àmbit de la recerca i del coneixement i per tant, podem ser receptores de talent. El problema que tenim és que el talent que generem nosaltres mateixos ens costa molt de retenir, perquè el sistema no està pensat per fer-ho i aleshores és un viatge d'anada i tornada que depèn d'amb quina edat es planteja esdevé una interrupció del projecte vital d'una persona. És a dir, tu formes a algú i aquest algú té un currículum espectacular i immediatament és captat per altres universitats com Leuven o Freiburg, perquè són investigadors molt potents que estan molt ben valorats. El sistema està pensat perquè un postdoctorat brillant continuï la seva carrera d'investigador fora i en termes de curt o mig termini és molt difícil que aquesta gent torni.
Quin paper tenen les empreses en aquesta nova universitat? I els acords publicoprivats?
La universitat ha de tenir acords estratègics amb qualsevol institució que se senti compromesa amb els valors que la institució pública ha de respectar, mantenir i preservar, així de senzill. Fa uns dies tenia una reunió amb una universitat dels Estats Units d'aquelles sense ànim de lucre i aquesta gent té prohibit pel seu patronat fer cap acord amb una empresa privada, perquè des del seu punt de vista l'empresa privada té com a objectiu un compte de resultats i és incompatible amb aquesta percepció del non profit, doncs bé aquest és un model.
Nosaltres som responsables del 70% de la recerca que es fa a Catalunya
Segons el meu parer, no és que hàgim de deixar les empreses i altres institucions al marge, perquè realment són la realitat del teixit, són agents econòmics que estan dins de l'escenari, per tant el que hem de fer són menys escarafalls i més construir un dispositiu jurídic que permeti comunicar-nos amb aquests agents. Això no és tan difícil d'entendre, probablement el que falta és que ens expliquem millor, perquè aquesta cançó de que la universitat està d'esquena a l'empresa i l'empresa d'esquena a la universitat jo anava en pantalons curts quan feia la carrera i ja es deia, per tant quan una idea es repeteix moltes vegades i exactament igual és per alguna cosa que no estem fent bé.
Barcelona s'està constituint com una de les capitals de la innovació. Què es pot fer des de les universitats per afavorir aquest nou estatus?
Tot. Nosaltres som responsables del 70% de la recerca que es fa a Catalunya. El coneixement es troba on tens un element que et fa pensar, que pots transferir aprenentatges d'una forma eficient i útil per a la societat. Si nosaltres generem el 70% de l'avanç científic, sense nosaltres no hi ha ni recerca ni innovació.
Joan Guàrdia, rector de l'UB | Àngel Bravo
I com és que tot i ser tan importants el finançament segueix sent tan precari?
Perquè se'ns considera com una despesa no com una inversió. De moment ja ens ha costat molt de temps que puguem influir suficient per recuperar la conselleria d'Universitats i Recerca, i tot i això estem a l'expectativa, com sempre, perquè cal veure com es tradueix i de quina manera. A més, hi ha una immensa diferència entre estar o no estar a l'agenda dels polítics i la universitat no hi és en aquests moments i si hi és no en els llocs preferents. Mentre no canviem aquesta idea de despesa per inversió tindrem complicat que el nostre país avanci pel camí que entenem que ha d'avançar que és el de la innovació, la recerca, l'emprenedoria, la creació de perfils professionals que d'aquí tres, quatre, cinc anys existiran. Realment, per fer això només hi ha un camí: agafar la recerca de la universitat i donar-li confiança.
I és un viatge que a curt termini què pot aportar?
Primer renovació tecnològica, perquè les universitats catalanes fan molta recerca en innovació tecnològica i en aquests moments és clau per dibuixar el futur. El debat és molt bonic entre ciència i tecnologia, però en aquests moments la partida d'escacs l'està guanyant la tecnologia. Aquest telèfon que tens aquí davant, si s'espatlla jo no sé arreglar-lo ni sé com funciona, de fet no sóc capaç de ser eficient, per tant depenem d'algú que sí que en sap. D'aquesta manera doncs, depenem d'un coneixement ferotge de la tecnologia que està en mans de relativament poca gent. La segona cosa que aportem són llocs de treball, és a dir, la capacitat que tingui el país de generar innovació i noves línies de negoci de serveis implicarà nous perfils professionals i nous llocs de treball. No cal argumentar massa si us dic que aquest element en l'era postpandèmia és un element clau de recuperació. I la tercera, la innovació porta a més innovació, és a dir, quan tu crees un ecosistema en el qual els investigadors i els emprenedors se senten còmodes et converteixes en un hub de tracció perquè això segueixi succeint de manera més senzilla i més fàcil.
Depenem d'un coneixement ferotge de la tecnologia que està en mans de relativament poca gent
De manera que si som capaços de dibuixar aquest ecosistema, tindrem renovació tecnològica que portarà a l'ampliació de nous llocs de treball i finalment encara generarem més innovació i creativitat i això afecte als dos anteriors tancant el cercle virtuós. Jo crec que és el mecanisme de motor de canvi més important que hem de tenir a sobre de la taula per fer front a l'època de la postpandèmia.
Parlant de postpandèmia, com afecta la presencialitat a aquest sistema?
Afecta molt. Nosaltres preveiem que el curs que ve podrem començar pràcticament amb presencialitat, però això no diu res perquè moltes coses han canviat. Ara ens hem de plantejar un model docent en el qual els avantatges d'aquesta no presencialitat apareguin i puguin ser integrats en aquest nou model innovador. Per exemple, ara a ningú li estranyarà que a l'aula en la qual estem habitualment doni la classe un professor de Finlàndia que expliqui la lliçó als meus estudiants de primer curs perquè aquella persona és un especialista. Això sembla obvi no? Doncs fa un any i mig no se solia fer. Aquest és el canvi que hem d'integrar.
I si no avancem i aquestes prediccions no es compleixen, les universitats tindrien data de caducitat?
De les institucions més antigues a Europa, gairebé tres quartes parts són universitats. I això es descriu amb una paraula, resiliència, però també amb una altra de molt important: autonomia. En aquest sentit, no dependre dels vaivens polítics dels governants de torn ens fa forts. I aquest concepte d'autonomia universitària que reivindiquem a tort i a dret està pensat fonamentalment perquè la ciència, el coneixement, la transmissió i el compromís social no poden dependre de qui governa, ja que tal com deia Maquiavel "no depenguis mai del senyor".