L'economista Xavier Sala i Martín, amic íntim d’en Joan Laporta, explica al seu darrer llibre (De la sabana a Mart) que molt probablement a l'època paleolítica l'organització dels grups humans ja responia a l'estructura que encara avui en dia mantenen els nostres cosins germans biològics més propers, que són, vés per on, els ximpanzés.
Es tracta d’una organització jeràrquica, vertical, construida sobre el lideratge suprem d’un mascle poderós que domina el grup i el manté unit i motivat fins que el fet biològic o l'arribada d’un altre individu més fort l’obliga a cedir-li la trona. Un sistema arcaic i evidentment masclista que encara perdura al subconscient de l’espècie i que, si atenem el criteri de Frédéric Laloux, autor de Reinventando las organizaciones, és ben visible en algunes organitzacions humanes contemporànies poc evolucionades.
Es tracta d’un lideratge de proximitat no únicament físic, sinó també emocional. Però sembla que la força bruta sense una adequada gestió de les emocions mai ha tingut gaire futur a la nostra espècie. Des que el primer homínid es va llevar a dues potes per veure d’on venien les bufetades i on s'amagava l'esmorzar, el mascle alfa té cura dels seus, els hi marca objectius i els defensa dels enemics, però també s’hi abraça sovint per transmetre’ls-hi amistat, confiança, seguretat i confort. I, per rebre’n, naturalment.
El mascle alfa té cura dels seus, els hi marca objectius i els defensa dels enemics
El mascle alfa té el seu caràcter i els seus congèneres saben que no convé fer-lo enfadar, però per liderar-los com cal necessita ser més estimat que no pas temut. Per això ha de seduir, construir una xarxa de complicitats amb els seus col·laboradors més directes i projectar directament o indirectament una imatge familiar i propera a la comunitat, organitzada en cercles concèntrics de poder.
La influencer eslovena Tina Orter, editora del portal d'estil de vida multilingüe City Magazine (200.000 sessions cada dia), diu que els autèntics mascles alfa són compassius, honestos, decidits, apassionats, generosos, valents, protectors i segurs d’ells mateixos. Són persones sensibles que saben escoltar i reaccionar segons l’impuls d’una doble personalitat intensa, ara masculina, ara femenina, que es manifesta amb brusquedat o tendresa, segons el que més convingui.
Pot ser que Tina Orter, que recomana vivament aquest prototip de mascle a les seves seguidores, no sigui una dona especialment feminista ni tingui gaires estudis d’antropologia. Però sembla indubtable que el model que descriu ha superat amb escreix el procés darwinià de selecció natural de les espècies i avui, si ens hi fixem una mica, encara perdura, tant en algunes organitzacions poc evolucionades com en altres de més complexes.
Aquest darrer seria el cas d’en Joan Laporta i Estruch, el mascle alfa del barcelonisme.
De l'elefant al món
Sorgit del grup antinuñista L’elefant blau, on el mestratge de Johan Cruyff, Armand Carabén, Evarist Murtra i Albert Vicens havia de crear les bases de l'espectacular transformació del Club d’inicis del segle XXI, Laporta és un líder d’una gran fortalesa física i mental, que no amaga les seves febleses i és capaç d'envoltar-se sempre dels millors col·laboradors, de no rendir-se quasi mai i de no arronsar-se davant dels reptes que ell mateix es planteja, per molt complicats que siguin.
Gairebé desconegut fins l'any 2003, aquell xiquet vehement del barri de la Sagrada Família que jugava a futbol al carrer amb el seu inseparable Alfons Godall, s'ha convertit en referència mundial. Eren uns partits carregats d'adrenalina, on segons alguns testimonis de l'època el petit Jan ja exercia de líder i no s'estalviava cap esforç per aconseguir la victòria.
És un líder d’una gran fortalesa física i mental, que no amaga les seves febleses i és capaç d'envoltar-se sempre dels millors col·laboradors
L’Elefant Blau, del que va començar sent-ne portaveu, va ser una plataforma fundada amb grans dosis d'entusiasme l'any 1997, que malgrat les seves limitacions va acabar aconseguint la dimissió de l’incansable Josep Lluís Núñez l’any 2000. Núñez, que s'havia perpetuat gairebé 23 anys a la presidència del Barça, era un líder conservador que només confiava en el seu fidel Joan Gaspart i que al món empresarial regnava sobre un petit grup de prohoms barcelonins dedicats bàsicament al món de la construcció i l'hosteleria. De fet, Núñez era un altre mascle alfa.
Joan Gaspart, antic president de HUSA; Josep Maria Figueras, antic president d'Hàbitat i president de la Cambra de Comerç de Barcelona (1979/1991); Enric Reyna, també constructor, hoteler, president de la poderosa Associació de Promotors i Constructors d’Edificis (APCE) durant gairebé 35 anys i president de la Fira de Barcelona entre 1987 i 1991, eren alguns dels homes que dominaven Cambra, Fira i Barça, tres pilars del poder econòmic barceloní no controlat pel pujolisme ni per la burgesia tradicional catalana.
Però aquella galaxia de poder va començar a fer aigües el mes d'abril de l'any 1991 amb la victòria de l'independent Antoni Negre Villavecchia enfront d’en Joan Gaspart a la Cambra de Comerç, i va començar a passar a la història amb la inesperada i aclaparadora victòria d’en Joan Laporta (un altre il·lustre outsider barceloní) el mes de juny del 2003. Una eclosió histórica que no solament va fer implosionar el microsistema d’equilibris interns de can Barça, sino el de tota la ciutat, de la qual el Barça n’és la gran icona i la gran marca internacional.
Fa unes dècades, tant el president Tarradellas com el president Pujol comentaven separadament i en privat la dificultat d'explicar fora de Catalunya la importància i magnitud pública de la Generalitat, en comparació amb l’alt nivell de coneixement que hi havia del Futbol Club Barcelona a escala internacional. "Els tres càrrecs més importants de Catalunya són, per aquest ordre, la presidència del Barça, l'abadia de Montserrat i l'alcaldia de Barcelona", comentava -sorneguer- un dels dos. "La Generalitat cal explicar-la molt a poc a poc perquè t’entenguin".
Però l’any 2003 Laporta no va arribar sol. L'acompanyava un grup divers i entusiasta que anava molt més enllà de l'Elefant Blau i no se sentia hereu de la primera derrota d'aquesta plataforma, que l'any 2000 s’havia enfrontat sota lideratge d’en Lluís Bassats al candidat continuista. En aquella ocasió, la victòria havia estat per en Joan Gaspart, l'etern vicepresident d’en Josep Lluís Nùñez, que finalment i després de 22 anys de paciència infinita havia aconseguit fer realitat el seu somni.
El mandat d’en Gaspart no va ser una bassa d’oli ni va poder allargar-se més de tres anys dels cinc que estaven previstos
El mandat d’en Gaspart, darrer representant d’una “troika” en hores baixes, no va ser una bassa d’oli ni va poder allargar-se més de tres anys dels cinc que estaven previstos. El seu balanç va ser de zero títols guanyats, quatre entrenadors acomiadats (Serra Ferrer, Carles Rexach, Louis Van Gaal i Radomir Antic), un crack passat a “l'enemic” (Luis Figo) i l'equivalent a gairebé 200 milions d'euros invertits en fitxatges fallits (Overmars, Riquelme i Saviola, entre ells), que no van poder evitar que el Barça quedés en sisena posició a la Lliga 2002/2003, a 22 punts del Real Madrid.
Aquell seguit d’infortunis va fer que Gaspart dimitís del seu càrrec, cosa que va evitar una moció de censura que semblava pràcticament inevitable i va facilitar l'accés a la presidència del seu amic i company de “troika”, Enric Reyna, que fins llavors havia estat vicepresident tercer del Club i que d'aquella manera també assolia el seu somni de presidir el Barça encara que fos provisionalment. Els altres dos vicepresidents que el precedien, Sixte Cambra i Francesc Closa, havien renunciat a tal honor.
El Barça vivia, doncs, una de les seves pitjors crisis de confiança. Barcelona, per contagi, també passava per un dels seus pitjors episodis de baixa autoestima. Per superar-la, l’any 2003 el Club va comptar amb 6 candidats a redreçar-lo: Lluís Bassats, Joan Laporta, Jaume Llauradó, Jordi Majó, Josep Martínez Rovira i Josep Maria Minguella. Tots venien carregats de projectes i solucions d'urgència. Però només un era alfa. I sens dubte, anava acompanyat del millor equip de la història barcelonista.
La millor Junta Directiva de la història
El mes de juny de 2003 prenia possessió una Junta Directiva inèdita, en les possibilitats de la qual no hi havia cregut ningú fins 10 o 15 dies abans del dia de les eleccions. Estava integrada pel president Joan Laporta; els vicepresidents Ferran Soriano (economia), Sandro Rosell (esports), Albert Vicens (relacions institucionals) i Marc Ingla (màrqueting i media), el secretari Jaume Ferrer, el portaveu Xavier Cambra i els vocals Alfons Godall, Jordi Moix, Alfonso Castro, Josep Maria Bartomeu, Clàudia Vives-Fierro, Jordi Monés, Toni Rovira, Xavier Cambra i Josep Cubells. I aquí sí que hi havia més d'un mascle alfa.
Tots pertanyien a una de les quatre famílies que havien pactat la candidatura: elefants, pinyolons, clústers i rossellons. Els elefants Laporta i Godall eren amics íntims. Els rossellons Rosell i Bartomeu, antics companys d’estudi a Esade, també. Ingla i Vives Fierro ja eren casats. Els pinyolons Cambra, Ferrer, Rovira, Monés i Cubells jugaven junts a futbol sala. Soriano i Ingla, igualment amics, havien estat socis a Clúster, se l’havien venut a molt bon preu i estaven passant un any sabàtic, obligats per la cláusula de no competència del contracte que havien subscrit amb Diamond, l'empresa compradora. Victor Font també havia estat “un Clúster” igual que Carme Miró, que no van ser candidats però van ajudar a la campanya electoral que dirigiria en Soriano, juntament amb els consultors professionals Xavier Roig i Toni Rodriguez.
Liderar aquell grup jove, desacomplexat i rupturista, integrat per diferents famílies barcelonistes que quatre mesos enrere no es coneixien mútuament no estava a l'abast de tothom. De seguida van ser els Clústers els qui van adquirir un gran pes en la direcció estratègica del Club, fins el punt que Soriano va assumir tasques de director general durant una bona temporada, davant la incomoditat d’en Rosell i certa part de la Junta.
El marquetinià Ingla va ser qui va formular el propòsit d'empresa de la nova junta: “dedicarem al Barça els millors anys de les nostres vides”, un eslògan inspirat molt directament en The Best Years of Our Lives, que era el títol d’una pel·lícula nord americana de William Wyler rodada l'any 1946, basada en la novel·la Glory for Me, de MacKinlay Kantor.
Al començament, la relació dels dos principals mascles alfa del grup va ser magnifica
En paraules d'un dels seus assessors, aquella junta era com una taula extremadament sòlida que s’aguantava sobre l’equilibri de quatre potes ben gruixudes: el carisme i lideratge d’en Laporta, el coneixement del món del futbol d’en Sandro Rosell, l’excel·lència marquetiniana i de gestió d’en Ferran Soriano i en Marc Ingla, i la connexió d’en Albert Vicens (fill de l'editor i pensador Vicens Vives) amb la societat civil catalana.
Però no va ser possible pels motius habituals en aquests casos: ningú en va tenir prou amb representar el paper que més li encaixava. Al començament, la relació dels dos principals mascles alfa del grup va ser magnifica. Alguns dels treballadors més veterans del Club encara recorden veure’ls rebaixar tensions fent-se brometes més o menys “quartel·leres” o anant a desbeure plegats. Els mascles alfa i no tant alfa acostumen a fer-ho per estrènyer lligams de camaraderia i confiança mútua. Però amb allò no n’hi va haver prou.
La lluita pel poder
Els tres personatges principals del grup venien de barris diferents de Barcelona: Laporta, de la Sagrada Familia. Rosell, de Sarrià. Soriano, del Poblenou. La persistència de la seva aliança col·laborativa hauria estat un regal pel Club i per tota la ciutat de Barcelona, que tot just començava a renovar lideratges. Les primeres escissions van ser les d’en Rosell, Bartomeu, Monés i Moix, el mes de juny de 2005, dos anys justos després de la victòria històrica de l’equip Laporta.
La segona va arribar el mes de juliol de 2008, després d'una moció de censura que la Junta va superar amb un resultat massa ajustat a criteri d’en Ferran Soriano, autèntic home fort, que va encapçalar la dimissió d'altres 8 directius: Albert Vicens, Marc Ingla. Josep Lluís Vilaseca, Evarist Murtra, Xavier Cambra, Claudia Vives-Fierro i Toni Rovira. Tots ells van considerar que el resultat de la consulta, tot i no ser legalment suficient, deslegitimava la seva continuïtat a la Junta.
Aquella decisió col·lectiva hauria pogut ser un cop mortal al projecte d’en Laporta, però els mascles alfa, malgrat els defectes que puguin tenir, són durs de pelar. L'any 2006 el Barça havia guanyat la primera Champions de la seva història, o bé, la segona si tenim en compte la Copa d'Europa del 1992. Va ser justament l’any de la moció de censura quan Laporta va fer responsable del primer equip a un jove entrenador que havia de fer història en el futbol europeu: Pep Guardiola.
Aquella mateixa temporada, el Barça va guanyar la Lliga davant del Madrid, a qui va guanyar a domicili per 2 a 6, va alçar la copa de la Champions davant del Manchester United, la Copa davant de l'Athletic Club, i va conquerir les supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de Clubs. Allò que en diuen un sextet.
Un any rodó i un segon mandat que estatutariament va acabar l'any 2010, quan Rosell va guanyar finalment les eleccions al Barça davant d'una coalició que hauria hagut d'encapçalar Soriano, inhabilitat per optar personalment al càrrec a causa de les seves responsabilitats a l’empresa privada (era CEO de Spanair), i que va tenir Marc Ingla com cap de cartell amb el suport del mateix Soriano, Albert Vicens i Alfons Godall, però no d’en Laporta, que se’n va mantenir al marge.
Guanya Rosell, però se'n va abans d'acabar el mandat
Va guanyar Rosell, però el gener de 2014 va dimitir per motius no especialment explicitats, deixant pas al seu amic i vicepresident Josep Maria Bartomeu, que va exercir el càrrec en funcions fins l'any següent, quan va guanyar les eleccions davant d'Agustí Benedito, Toni Freixa i … Joan Laporta, que s’hi havia tornat a presentar. Però a Laporta encara no li havia arribat el moment de tornar. Arribaria el dia 7 de març del 2021, en plena pandèmia, quan va vèncer Victor Font i Toni Freixa amb una contundent victòria del 52,28% dels vots emesos.
La nova Junta es va trobar com a herència un patrimoni negatiu en situació de fallida amb més de 1.350 milions de deute i una afició de dol per la marxa del seu ídol, Lionel Messi al PSG de París. La darrera temporada ha viscut el comiat voluntari dels capitans Gerard Piqué, Sergio Busquets i Jordi Alba i s’ha salvat amb la consecució del títol de Lliga, a 10 punts del Real Madrid, que va quedar segon.
Una victòria balsàmica que Laporta va celebrar amb més energia moral que no pas física i que va tornar l'esperança a socis i seguidors, deixant obertes les incògnites de futur que el Barça haurà de resoldre aquesta propera temporada.
Una victòria balsàmica que Laporta va celebrar amb més energia moral que no pas física i que va tornar l'esperança a socis i seguidors
De tota aquella colla del 2003, només queda Laporta dins del Barça. Actualment, Soriano triunfa al Manchester City, amb el seu amic i soci (d’un restaurant de cuina catalana), Pep Guardiola. Ingla, després de fer de director general del Lille, de la lliga francesa, ha tornat als seus negocis. Vicens viu retirat i feliç a Grècia. Rosell i Bartomeu han tornat a la vida privada, de la mateixa manera que tota la resta d’intrèpids membres de la històrica candidatura del 2003.
Al Barça només queda aquell líder carismàtic, aquell veterà mascle alfa, encara ben provisionat d’adrenalina, una mica més carregat d’anys, de pes i d'experiència, amb el suport d’un entrenador també carismàtic, Xavi Hernández i un equip de gestió que no ho tindrà gaire fàcil. Tota una prova de foc per a qualsevol dirigent, ja sigui mascle o femella, alfa o omega, sobre qui hi haurà milions de mirades inquisitives demanant explicacions.
Salut als vells rockers!
