Joan Oliveras i Bagués és empresari, joier i dissenyador. També és un apassionat de l'art i de la cultura, mecenes i activista de la societat civil del país. És president de Bagués-Masriera Joiers i president del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). També ha estat vicepresident de la Fundació Museu Picasso de Barcelona, membre del patronat de la Fundació Gran Enciclopèdia Catalana, de la Fundació de l'Orfeó Català- Palau de la Música i de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi, entre d'altres. Oliveras ha estat reconegut amb la Medalla d'Or de la Fira de Barcelona, Medalla d'honor del mèrit de la Guàrdia Urbana de Barcelona i guardó d'honor del Col·legi Oficial de Joiers de Catalunya.
Rep VIA Empresa al despatx presidencial del MNAC on parlem de joies, art i cultura d'Estat així com de la convivència entre administracions dins el museu i de la mobilització de la societat civil catalana. "La cultura no és joc brut, sinó l'aprenentatge de l'altre", assegura. Després del cafè, fem una llarga passejada per tot el MNAC per retrobar-nos amb l'esperit del Romànic. Més i millor cultura en temps de guerra i pandèmia. Una joia en un jardí zen. Per al record.
Empresari, joier i dissenyador.
Jo em reivindico com a joier. Bagués-Masriera Joiers és un projecte cultural que té una relació històrica amb l'art i els museus. És la fusió de dues marques: alta joieria convencional amb llengua contemporània i el gran fenomen del modernisme. A l'empresa sempre hem fet art i recerca tècnica i som especialistes en esmalt. La meva inclinació amb el món de l'art em ve d'ofici i em vaig plantejar des de molt jove el col·leccionisme.
De les joies als museus.
Fer el salt al món de la gestió del museu i ajudar a la viabilitat del seu funcionament és un goig i un regal. És una manera de col·laborar professionalment amb allò que he vist de molt a prop. És un trajecte natural. Més enllà de l'aproximació al món de l'art des de l'obra i la creació, el Museu Picasso m'ha servit d'entrenament per descobrir la maquinària d'una institució museística. És apassionant descobrir els museus per dins. El Picasso és més petit que el MNAC, te'l pots fer teu més fàcilment però com a museu global té el mateix -amb més o menys patir-. M'ha ajudat a aprendre la mecànica, la dimensió i l'aproximació polièdrica a escala social i d'activitat. El MNAC et sorprèn i t'apropa.
"La cultura és el calze de la resolució de conflictes i la supervivència de la civilització. La menystenim, l'utilitzem poc i en parlem massa"
Què suposa l'art i la cultura?
Són paraules molt grosses. L'art és una aproximació de llenguatges a través dels quals s'interpel·la la societat. L'art és una actitud de compromís i un llenguatge de comunicació que té la interpel·lació com a finalitat. L'art té la contemplació, l'expressió i la validació d'un tercer. Va molt més enllà de la mesura contemplativa o l'element plàstic.
L'art és molt bèstia, des del cinema fins a l'art plàstica o la fotografia. Avui parlar d'art és molt complex perquè estem parlant de llenguatges diferents que arriben a la societat de diferents maneres. En moments específics, de conflicte, la denúncia a través de l'art va molt més enllà d'un manifest escrit. La cultura és una necessitat i no hi ha cap món que funcioni sense cultura com a eix vertebrador.
Llarga vida a l'art i la cultura!
La cultura és el calze de la solució de la major part de conflictes humans, sempre i quan hi tinguem tots accés i ho utilitzem com a instrument de catalització dels fenòmens. La cultura és aprendre a respectar la diversitat com a principi. La cultura és pluralitat, diàleg i un munt de coses. La cultura ens aproxima a la comprensió, al coneixement, a la resolució de conflictes i a la supervivència de la civilització.
Menystenim la cultura, l'utilitzem poc i en parlem massa. Si ens focalitzéssim en la cultura, alguns dels conflictes que avui vivim de forma tràgica tindrien una lectura diferent i evolucionarien d'una altra manera. La cultura no és joc brut, sinó l'aprenentatge de l'altre.
Fotografia de Carolina Santos No hi hauria guerra amb més i millor cultura?
Al MNAC obrirem un espai als artistes ucraïnesos refugiats a Barcelona com a espai d'expressió del que viuen al voltant d'aquest conflicte. Les lliçons de l'expressió artística i els diferents llenguatges de comprensió són molt interessants. També podríem tenir una exposició sobre les avantguardes russes a la sala del costat i conviure-hi amb normalitat que és just com hauria de ser.
Quin és el llegat de Miquel Roca?
El llegat de Miquel Roca al MNAC és molt important perquè va obrir la porta a realitzacions que ara estan pendents i formen part del meu propi projecte com l'ampliació o el marc jurídic del museu. El Miquel va consolidar el projecte estratègic de museu que representa l'aportació del Josep Serra com a director del MNAC. El llegat del Miquel enfoca elements clau del futur del museu i jo em sento molt continuador d'aquesta aportació.
La Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat van a una dins el patronat?
Vaig trucar a l'Andreu Mas-Colell per demanar-li consell perquè en sap molt de navegar a institucions i administracions. Aquest és un element important d'aquest museu: aprendre a navegar entre tres administracions que a vegades estan enfrontades.
"Els conflictes polítics externs de les administracions no es reprodueixen a l'interior del museu"
Hi ha picabaralles polítiques?
No, perquè hem aconseguit un acord sobre l'ampliació del museu. Hi ha una certa alineació de les administracions per fer que aquest museu sigui referent i dotar-lo de les donacions que facin que la màquina pugui desenvolupar tot el seu potencial. Quan jo vaig aterrar al MNAC hi havia temes pendents com la dotació del Ministeri que no es normalitzava, hi havia un deute important que ja està en fase de solució i diàleg.
La relació amb les tres administracions és de bona convivència i per tant, els conflictes polítics externs no es reprodueixen a l'interior del museu. No sé si això és cosa de la cultura... Per al museu és molt important perquè nosaltres afrontem un salt amb l'ampliació que finalment s'ha desencallat i hi ha el compromís de les administracions. Hi ha sintonia en l'estratègia de futur del museu.
La Generalitat et va definir com a “apassionat de l’art i de la cultura, mecenes i activista de la societat civil”.
Déu n'hi do, tots els papers que ha tingut la societat civil catalana que gaudeix d'una salut important. Està compromesa amb el país en general, des de la seva pluralitat. El problema que tenim és com perfeccionem els mecanismes de relació de la societat civil amb aquells que gestionen els interessos col·lectius. És important repensar fórmules de perfeccionament del sistema democràtic que ens haurien de portar cap a la via de diàleg de la relació entre l'administració i l'administrat per tal que funcionés millor del que ho fa.
Fotografia de Carolina SantosEstà mobilitzada la societat civil catalana en ple segle XXI?
Malgrat conjuntures difícils, la societat civil està mobilitzada a nivell social, cultural i econòmic. Estem creant un nou flux de creativitat i Catalunya s'està posicionant bé, tot i que tenim problemes en les grans indústries tradicionals. Tenim un dinamisme espectacular en importació i exportació de cultura, què ens hauria de preocupar? Costa molt que neixin nous col·leccionistes joves!
Per què?
És una de les assignatures pendents que tenim: apropar amb més intensitat la realitat del món de la cultura i l'art als possibles mecenes de futur. No és manca de compromís i mobilització, sinó interessos que se situen en altres terrenys i que es contemplen com a llunyans. Estem en un moment de canvi i transformació social molt important, amb la capacitat de superar situacions tremendes com la crisi econòmica i social que porta i portarà cua i que encara hauria pogut tenir conseqüències molt més grans en una societat desmobilitzada i sense iniciativa.
Potser no s'ha assumit prou la responsabilitat que el culpable dels efectes de la pandèmia no és mai un virus, sinó les decisions polítiques que es prenen per combatre la pandèmia i assegurar la salut. Decisions polítiques que tenen afectació en els ciutadans i haurien d'assegurar la neutralitat dels seus efectes. No s'ha fet prou, la societat civil ha reaccionat amb una eficiència molt més gran de l'esperable.
"La societat civil està mobilitzada a nivell social, cultural i econòmic. Estem creant un nou flux de creativitat i Catalunya s'està posicionant bé. Tenim l'assignatura pendent d'apropar la cultura i l'art als possibles joves mecenes de futur"
Com s'ha gestionat la pandèmia des de l'administració?
S'han fet les coses bé en salut. És molt fàcil opinar un cop ja ha passat, però crec que s'ha actuat amb celeritat, intel·ligència, equilibri i ponderació davant la incertesa absoluta. Faig una lectura molt bona de com s'ha gestionat la pandèmia des de Catalunya. Ara bé, hauríem d'haver estat més sensibles amb els efectes econòmics reals en col·lectius més concrets. Hi ha hagut tendència a protegir les pròpies administracions abans que els col·lectius afectats per les seves decisions.
Com s'ha afrontat la pandèmia des del MNAC?
El MNAC ho ha viscut molt intensament, però amb menys efectes que altres museus gràcies al públic tradicional. Hi ha museus on l'afectació de la pandèmia ha sigut total per l'impacte directe al turisme. Aquí, però, el turisme era un 50% i l'altre 50% era públic local. Quan vam tornar a obrir, teníem una possibilitat immediata de reincorporar al públic tradicional i pròxim. L'exposició de Gaudí ha representat un èxit espectacular que no hem vist enlloc més. Hi ha una vinculació emocional del públic local amb aquest museu i la reacció ha estat molt positiva.
Fotografia de Carolina Santos
Hem viscut la pandèmia amb la dificultat que representa gestionar una màquina on hi treballa molta gent i on la presencialitat és molt important. El servei de restauració d'obres d'art no es pot fer per mòbil o ordinador. S'ha aprofitat aquest temps per organitzar-se i plantejar el projecte de futur de la mà del Pepe Serra.
“Tenim un problema greu com a país amb la cultura”, assegurava Maite Esteve (Fundació Catalunya Cultura) en una entrevista a VIA Empresa.
La Maite Esteve forma part de la Fundació dels Amics del MNAC que és un mecanisme presidit per la Laura Cendrós per viure la dinàmica del museu, interactuar i participar amb les diferents activitats. La Maite té bastanta raó perquè no hi ha mecenes nous i costa molt aconseguir patrocinis. De cop i volta, la cultura com a inversió, patrocini i retorn no està de moda. Ens han passat per davant temes de caràcter social o ciències de la salut. Insisteixo: la cultura no està de moda.
Hem de tornar a vestir la cultura.
Ens ha desaparegut la figura històrica del mecenes a Catalunya que té una gran importància per a les nostres col·leccions d'art i els nostres museus. Abans, el mecenes es plantejava el col·leccionisme com a complement de l'activitat pública i es feien col·leccions amb un sentit de país per deixar un llegat tant pel col·lectiu com pel futur. El mecenatge ha desaparegut aquí però no als Estats Units. Quan pensem en un mecenes és gent molt gran, però no cares joves. Tenim el paisatge desèrtic.
"La cultura com a inversió, patrocini i retorn no està de moda. Ha desaparegut la figura històrica del mecenes a Catalunya"
Sí que hi ha una nova figura que és la del patrocinador que busca un intercanvi, vol que hi hagi un retorn en el seu interès particular o el de l'empresa. Busca repercussió mediàtica o social i ara mateix, hi ha altres sectors més atractius que la cultura. Efectivament, tenim un problema com a país amb la cultura i el futur. El pressupost d'enguany de la Generalitat ha fet un salt important en cultura, però la cultura és habitualment la que té una quota més petita de participació en el pressupost de qualsevol administració. Això diu molt del valor que li atorguen a la cultura.
Parlar "massa", fer poc...
És molt fàcil parlar de la cultura perquè tot és possible però al final, no tenim la sensació com a país que contribueixi realment a la supervivència col·lectiva. Especular en cultura no té un cost social ni electoral immediat. A França, la cultura té un pes específic i per exemple, el director del Museu del Louvre és nomenat pel president de La República Francesa. No té a veure amb l'eficiència, sinó amb el simbolisme i la importància que es dóna als instruments culturals. França fa una declaració de principis i reivindica la cultura com una estructura d'Estat.
El poder de la cultura d'Estat.
Hauria de funcionar així a tot arreu, però aquí encara ens queda molt camí per recórrer. Parlem molt de cultura, sabem que és molt important però no es tradueix en res. Estem construint una societat sense mecenatge i amb patrocini (amb interessos i prou) i això té efectes a mitjà i llarg termini. Estem anant més enllà del compromís que individualment hauríem de tenir dins la nostra col·lectivitat. Cadascú en l'escala que pugui. Si només hi ha intercanvi, el compromís desapareix i governa l'interès.
Fotografia de Carolina SantosCom és aquest interès?
És legítim. Hi ha de ser i les empreses han de poder gestionar la seva responsabilitat social corporativa de la manera que els hi sigui més útil i rendible. Ara bé, ens hauríem de preguntar com a societat què està fallant per a què el nostre compromís no vagi més enllà. Ha de ser vocacional! La decisió és bàsicament cultural tant dels líders com dels lideratges que hi ha al capdavant de les empreses. Aquí tornaríem a l'inici del problema i l'aprenentatge des de joves sobre quin és el valor de la cultura. No ho hem interioritzat com a societat i de nou, la nostra supervivència col·lectiva és cultural. Si ho oblidem, tenim un problema perquè és un peix que es mossega la cua i no es resol només des de la legislació.
Com es resol?
Implementant models que són idees i no només recursos. Hi ha poc debat de reflexió estratègica i es fa tacticisime amb la cultura.
"Especular en cultura no té un cost social ni electoral immediat. Col·laboració públic-privada? Som esclaus de les titularitats i les fronteres sectorials"
Llei de mecenatge o mecenatge sense llei?
Hi ha un problema competencial i ara vivim la batalla de la llei de mecenatge a nivell estatal. Un país o un Estat que no prioritza la llei de mecenatge és un Estat que ha decidit posar dificultats a la cultura per a l'obtenció de recursos. El mecenatge no ho resol tot, però facilita expressar les vocacions amb normalitat i trobar un guany major en l'intercanvi. Els països on hi ha més aportació cultural tenen un marc adequat en compensacions fiscals relacionades amb el mecenatge. Aquest és un drama que passa per conscienciar amb política que el mecenatge és una via directe per produir efectes de repatrimonialització de la col·lectivitat del futur. Per tant, és riquesa per a tothom. Són recursos privats en allò que és de tots.
Amb les entrades i les exposicions del museu no n'hi ha prou...
Els museus no són sostenibles només amb entrades o exposicions. Viuen del pressupost de les administracions i d'aquesta aportació 50, 30 i 20. Els museus viuen també dels recursos privats que poden aconseguir. Al MNAC ens estem plantejat un segon consell assessor per una reflexió estratègica per aconseguir recursos privats internacionals. El mercat de finançament privat d'aquí és finit. Aquest és el museu més important d'art medieval del món i podríem jugar a una divisió important gràcies a la llei de mecenatge. La meitat del cost de l'exposició de Gaudí l'ha pagat el Museu d'Orsay. El MNAC està infradotat a nivell de pressupost.
És l’hora de la col·laboració públic-privada?
Fonamental. No funcionarà cap societat on la col·laboració públic-privada no sigui un eix fonamental. No pots fonamentar la cobertura de totes les necessitats socials amb un increment il·limitat de la pressió fiscal sobre els ciutadans. La col·laboració públic-privada t'ajuda a arribar allà on la fiscalitat et fa irrespirable la vida. La col·laboració públic-privada té a veure amb empreses i administracions, però també hi ha col·laboració públic-privada que és la que establim individualment de forma espontània. Per exemple, el turisme.
Barcelona pot garantir uns serveis determinats per als ciutadans perquè una part del cost ve d'un flux econòmic espontani que és del visitant de fora. Has de corregir l'impacte social que se'n pot derivar, com generar zones de massificació que perjudiquin la quotidianitat del ciutadà. Els mecanismes qualitatius s'han d'imposar als quantitatius que tinguin a veure amb la compensació d'aquestes zones d'impacte. Nosaltres també participem en la part pública d'altres països quan hi anem com a turistes. Hi ha molts mecanismes de col·laboració públic-privada que conceptualment hauríem de començar a contemplar més enllà dels tradicionals.
Fotografia de Carolina Santos
La principal barrera de la col·laboració públic-privada és públic-privada.
Hem de mirar més enllà. Al final, públic i privat són part de l'objectiu que és millorar la vida dels ciutadans. No és tant l'administració dient com col·laboraràs, sinó quins projectes conjunts podem trobar entre tots dos. Som esclaus de les titularitats i les fronteres sectorials. És la mateixa història que el patrimoni cultural on tenim una mirada segmentada per la titularitat. Que més dóna quina sigui l'administració? És tan difícil posar-se d'acord? Confonem la gestió de l'objectiu amb l'aportació de recursos. Ens fan falta noves mirades i acabar de focalitzar-nos en la millora de la vida dels ciutadans més enllà del debat conceptual i el criteri ideològic.
I l'IVA cultural?
Sóc enemic de les dobles imposicions. Els ciutadans paguen impostos, però gravar la mateixa cosa de diferents maneres per acabar sumant més imposició al voltant d'un objectiu... La pressió fiscal del ciutadà ha de ser la menor possible i ens hem de plantejar els tipus impositius des d'una transferència més gran i amb una lectura diferent. Per exemple, el ciutadà és incapaç d'interpretar la factura de l'energia... Tan difícil és fer-ho fàcil i comprensible? L'objectiu ha de ser el ciutadà i no l'obtenció de recursos.
No tinc clar si estic a favor o en contra de l'IVA cultural. La resposta fàcil és que sí a l'IVA cultural pel compromís amb la cultura que ho necessita. Però, hi ha molts mecanismes per obtenir aquests recursos necessaris i que reverteixin a favor del ciutadà comú.
"La gent no va a Montjuïc, sinó que va al MNAC, al CaixaForum o al saló de Fira de Barcelona"
Quina és la visió del MNAC?
Hem constituït un consell de reflexió estratègica presidit per l'Àngel Castiñeira i format per persones que tenen una mirada externa del món de l'art. El debat és quin paper han de tenir els museus a la societat del futur. Hi ha qui creu que un museu ha de ser una capsa que preservi el patrimoni, però un museu és cada cop més quàntic. Aquí tenim programes sobre les ciències de la salut i l'art, l'autisme, la violència masclista, les malalties mentals...
Un museu és molt més que un museu.
No són només exposicions o conservar el patrimoni. El MNAC té un paper com a museu de referència en l'organització de la xarxa de museus de Catalunya que s'interrelacionen de forma permanent. El museu ha alterat la seva fórmula tradicional per convertir-se en una teranyina permanent d'activitats multidisciplinars i polièdriques. El museu busca la seva utilitat social i busca també com relacionar-se amb la societat i els problemes contemporanis. Tot això ha de sortir en un pla estratègic a cinc anys vista.
Quina és la visió del MNAC? Primer de tot, l'ampliació que servirà per reconceptualitzar el museu. També una llei específica que trenqui la cotilla jurídica que no li permet explorar amb facilitat l'altra dimensió del futur. M'imagino el MNAC en una muntanya incorporada al paisatge social de la ciutat i no allà on hi ha el cementiri. La relació de Barcelona i els seus ciutadans amb Montjuïc és complicada i això que té la inversió pública en infraestructures diverses per centímetre quadrat més densa de Catalunya. Aquí hi ha infraestructures olímpiques i esportives, comercials amb La Fira de Barcelona, culturals amb els museus... No hem sapigut donar-li una utilitat social a la muntanya. La gent no va a Montjuïc, sinó que va al MNAC, al CaixaForum o al saló de Fira de Barcelona. Molta gent va a Collserola. S'ha de solucionar el problema de Montjuïc i que el MNAC presideixi la muntanya des del lloc més icònic.
Fotografia de Carolina SantosQueda’t amb un últim aprenentatge de vida.
Els museus són jardins zen. Tots tenim una vida d'estrés important i el temps ens evoca a una gran superficialitat i incapacitat per poder fer un procés de reflexió personal en pausa i quietud. Emplaço a fer aquest procés en una passejada de museu, sense que hi hagi una inauguració o exposició important. Descobrir el teu jardí zen és establir un diàleg amb les obres d'art que et parlen de situacions de la vida i d'aquest procés d'introspecció i del diàleg quan afrontes reflexions complexes. Una passejada tranquil·la pel Romànic mentre busques retrobar-te amb el teu esperit i la teva ànima. Extraordinari.