En el primer article d'aquesta sèrie comentàvem les oportunitats i els riscos que una eventual candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030 podria presentar per a l'Alt Pirineu i l'Aran. Comentàvem que el turisme de neu no pot resoldre per si sol el futur de la regió. Cal, doncs, presentar algunes vies complementàries.
Sempre és bo preguntar als ciutadans
No sembla una mala opció preguntar a la ciutadania del territori que ha de suportar directament els Jocs, amb tots els avantatges i riscos que comporten. Donada l'especificitat territorial del projecte, no tindria massa sentit de fer la pregunta a tots els catalans, quan els directament afectats tenen un pes electoral tan baix i la seva voluntat podria quedar clarament desvirtuada en el total.
No sembla una mala opció preguntar a la ciutadania del territori que ha de suportar directament els Jocs, amb tots els avantatges i riscos que comporten
Menys encara que votés Barcelona -la ciutat, l'àrea metropolitana, la regió?- com proposava l'alcaldessa Ada Colau. Acollir una eventual celebració dels Jocs d'Hivern només seria un esdeveniment addicional -important, sí, però limitat- per a la capital catalana, ja que presumiblement només s'hi celebrarien les competicions a porta tancada i que requereixen grans pavellons, potser com l'hoquei sobre gel. Res de fer salts d'esquí a la Zona Franca, com proposava algun il·luminat. I, en tot cas, Barcelona seria una bona base logística si les comunicacions milloren prou com per desplaçar-se als escenaris de competició durant el dia i tornar a dormir a la capital. Paper que hauria de compartir amb Lleida, és clar.
Sense xecs amb blanc
Ara, el que sí que és important, és que els ciutadans de l'Alt Pirineu i l'Aran puguin decidir no només sobre una eventual celebració dels Jocs d'Hivern en abstracte, sinó sobre un projecte al més acotat possible. Això vol dir que tothom pugui accedir a una informació prou precisa i ferma sobre els aspectes fonamentals del desenvolupament dels Jocs.
Quines infraestructures milloraran i com seran? Quin impacte urbanístic tindran sobre el paisatge i el territori tots els equipaments, instal·lacions i allotjaments necessaris? Com es procurarà rendibilitzar en el futur totes aquestes instal·lacions i allotjaments? Quina implicació directa tindrà la regió en els Jocs -formació específica, impuls a noves iniciatives empresarials, innovació...- a banda de servir d'escenari i perquè uns quants propietaris del sòl hi facin negoci? De quina forma s'evitaran tots els efectes perniciosos d'una excessiva dependència turística?
La desestacionalització turística i Suïssa
Amb la pandèmia ja hem comprovat el renovat atractiu que poden tenir les destinacions no massificades, sigui al camp o a la mitja o alta muntanya. Des de l'Alt Pirineu i l'Aran ja s'han fet esforços per atreure visitants fora de la temporada hivernal. Des dels esports d'aventura fins al romànic de la Vall de Boí. Cal continuar i reforçar aquesta línia de forma similar a com ho fan altres àrees alpines d'Europa. Activitats com el senderisme, l'ajuda i estímul perquè els pagesos de muntanya puguin complementar les seves rendes amb l'agroturisme, la revalorització de la resta del romànic, el desenvolupament d'una oferta culinària de qualitat i, fins i tot , alguna implantació cultural rellevant com ara han fet recentment a Andorra amb una part de la col·lecció de la baronessa Thyssen. Tot ajudaria a la desestacionalització necessària. I és que si a l'article anterior parlàvem de la presència de segones residències, la informació estadística hi afegeix que la gran majoria estan ocupades com a màxim un mes a l'any.
La simbiosi turisme i paisatge és indestriable. Hauríem de poder arribar a com fan a Suïssa, on en determinades zones els hotelers donen ajudes als pagesos
La simbiosi turisme i paisatge ja hem comentat que és indestriable. Hauríem de poder arribar a com fan a Suïssa, on en determinades zones els hotelers donen ajudes als pagesos perquè continuïn explotant i mantenint els prats de la zona, conscients que aquest paisatge humanitzat és un atractiu imprescindible per a tots els eventuals visitants.
L'agricultura de muntanya en el context del canvi climàtic
L'agricultura de muntanya per definició és una agricultura encara més difícil que la de les terres planes. Però el mateix canvi climàtic i la pujada de les temperatures ja fa que diversos vinaters -encapçalats per la família Torres- estiguin implantat vinyes a les zones menys altes, com el Pallars Jussà. I és que també n'hi ha que recuperen les vinyes a Anglaterra, com en el temps dels romans. Cal aprofitar les oportunitats que en aquest àmbit es generen per a la vinya i per a d'altres cultius, com determinats fruiters o cereals. I cal prestigiar en el mercat les característiques específiques dels productes de l'agricultura de muntanya.
En el cas de la ramaderia, i en època de macrogranges, cal també diferenciar el producte extensiu i fer-ne partícip el mercat. Els productors de llet i dels seus derivats tenen encara molt marge per millorar les estructures de comercialització de la seva produccció. Iniciatives reeixides en aquest camp -des de Llet Nostra a La Fageda- no en falten. Ara cal també que arribin a l'Alt Pirineu i l'Aran.
Tot plegat requerirà, molt probablement, l'impuls i el suport inicial de l'administració local i nacional. Un suport que segur que ja hi és en molts casos, però que pot ser molt més intens i innovador. I que al costat de les inversions olímpiques representa un esforç econòmic menor.
Emprenedoria i teletreball
No tot, però ha d'acabar-se amb el turisme i la l'agrolimentació. Tenim algun exemple prou reeixit d'indústria convencional prou competitiva, com és el cas dels electrodomèstics Taurus a Oliana, a l'Alt Urgell. I fins i tot d'emprenedors singulars com és la Bruixa d'Or a Sort. Segur que la generació d'espais de trobada i de determinats esdeveniments o implantacions puntuals -per exemple, d'alguna escola de negocis- ajudarien a crear un microclima favorable a l'emprenedoria i a la innovació. En un temps propici per a les iniciatives empresarials descentralitzades i per al teletreball, els petits nuclis de la vegueria poden acollir emprenedors i treballadors experts. Això sí, caldrà millorar la qualitat i l'abast de les xarxes telemàtiques.
I és que una certa dosi de teletreballadors també pot ser beneficiosa, sobretot si es produeix entre els que ja tenen una segona residència infrautilitzada. En aquest sentit, caldrà ser molt curosos en els nous desenvolupaments urbans d'apartaments i habitatges alhora que es procura que uns eventual arribada de nous teletreballadors no distorsioni encara més els mercast de l'habitatge i n'expulsi el jovent local. Les tensions també poden venir per un augment de l'afluència d'immigració poc qualificada, que vingui a cobrir llocs de treball mal pagats a l'hostaleria i als serveis.
El repte d'un desenvolupament equilibrat
Els equilibris sempre són delicats i no es tracta tant d'impedir determinats fenòmens -d'altra banda, habitualment impossible de fer-ho- sinó de modular-los i procurar que no espatllin l'equilibri general.
Aquest paper de moderació per al manteniment dels equilibris i per mantenir la cohesió tradicional de la societat de la regió correspon en primer lloc a les administracions locals. A moltes parts del país ja hem patit per la lluita sovint desaforada per veure qui tenia el campanar més alt. O qui assolia més habitants, o qui captava el centre comercial de referència o feia l'equipament més gran. Esperem que aquesta manera de fer no s'encomani a una societat a la que, certament, li calen estímuls, però que ha de mantenir la cohesió i la qualitat de vida que els és intrínseca.
Els temors de la gran majoria dels qui s'oposen a la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern es poden resumir en la por a un creixement desaforat que a la muntanya segueixi els paràmetres que abans han malmès la costa
Aquests dies la Generalitat s'ha decidit a blindar els municipis costaners de l'urbanisme més voraç. Arriba tard i moltes maleses ja són irreversibles. Els ajuntaments que en el seu moment van aprovar el planejament urbanístic amb el vistiplau de la Generalitat, els propietaris del sòl que veuen caure un manà del cel que feia molt de temps que esperaven, promotors i constructors que hi fan negoci i empresaris que busquen el diner fàcil i ràpid han format durant dècades una coalició de facto que ha acabat malmetent gran part del territori que havia escapat de l'especulació del període franquista.
Els temors de la gran majoria dels qui s'oposen a la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern a l'Alt Pirineu i l'Aran es poden resumir en la por a un creixement desaforat que a la muntanya segueixi els paràmetres que abans han malmès la costa. El Govern de Catalunya, que farà molt bé de preguntar als ciutadans de la vegueria si volen o no optar als Jocs, és el primer que s'ha de comprometre de forma pública i solemne a evitar que aquest temor no es pugui fer realitat.