Jordi Basté és la curiositat personificada. I un paradigma d’energia. Després de quinze temporades al front del programa de ràdio més escoltat a Catalunya, un referent dels nostres matins personals i col·lectius, Basté ha arribat a la maduresa satisfet de trobar-se a la seva pell, de dir el que pensa sense gaires embuts quan no es troba al seu medi quasi natural davant d’un micròfon. A la trobada nocturna amb La Milanesa de Messi, celebrada com de costum al restaurant Fishhh!, propietat d’en Lluís de Buen, el nostre protagonista va desplegar al complet les seves arts de seducció, d’ enginy en l’oratòria, de domini en la distància curta, concedint la mateixa complicitat als interlocutors de la que atorga als seus oients. Durant una hora ben bona de conversa, pràcticament només van desfilar personatges i situacions de la realitat barcelonista, reflexions teòriques sobre el Futbol Club Barcelona que no van deixar temps ni espai a altres aspectes de tan polièdric personatge mediàtic. A cap pregunta va respondre amb evasives, ni cap qüestió va aconseguir incomodar-lo. Ell pensa que el món hauria de ser dels creatius, dels positius, dels alegres amb forta ‘joie de vivre’, com definirien els francesos, i a qui no li agradi, als tristos i negatius, que s’hi posin fulles. Si dormís les hores que acostuma a descansar un mortal, Jordi Basté resultaria un prodigi energètic de la natura. Ja ho és ara, quan intenta portar amb tota la dignitat possible la broma pesada de llevar-se cada dia laboral a les quatre del matí. Això, si no succeeix res extraordinari en el seu peculiar món de les notícies, es clar.
Fa pocs dies vivíem certa polèmica, força endogàmica i reduïda als cercles del periodisme, sobre els pagaments realitzats en els últims anys a alguns professionals ben concrets, alineats amb corrents d’opinió de la corda d’en Bartomeu. Tu creus que el Barça ha de fer aquest paper?
No, rotundament no. Si em va escandalitzar? Crec que com el club, històricament, abans, ara i sempre, no sap argumentar en públic el perquè dels seus actes, em sorprèn que ningú de dins ens ho expliqués. De tota la vida, el Barça és un club que no sap explicar-se, tampoc ara. Encara espero traure l’aigua clara, per exemple, del perquè ha plegat Ferran Reverter o ho va fer Leo Messi. I en els casos greus, encara pitjor. Diràs que ha estat norma en els deu últims anys, però no. Ja en temps de Núñez passava exactament igual. Si jo fos Bartomeu, sortiria a explicar la meva versió dels fets. Allà on sigui, on et sentis còmode, però surt i digues "això no és cert, això és mentida". Argumenta que pagaves això a aquest senyor o l’altre, simplement perquè consideraves que era la millor opció per al Barça. El silenci els fa culpables, responsables i, a sobre, covards. Després, des de fora, no entens quina era la necessitat de fer-ho. Què era, patrocini? Per què amb un mitjà i no amb l’altre?
"Laporta ha heretat la flor al cul que tenia Cruyff. El Johan l’hi va deixar al testament"
Per sufragar corrents d’opinió que els hi fossin favorables a la seva gestió, segurament.
Entenc els intercanvis, naturalment. Tu poses aquests anuncis o falques segons consta en el contracte i jo t’ho compenso així o aixà. I fer-ho amb la mateixa naturalitat que, se m’acut, la Comunitat de Madrid paga a l’ABC, La Razón o El Mundo per inserir publicitat institucional, o fa també la Generalitat, o l’Ajuntament. El Barça també ha de pagar per les campanyes que realitza. És normal, lògic i legal. En el cas que ens ocupa, crec que no hi ha il·legalitat. Es tracta d’una qüestió moral injustificable i per tant, no s’ha aclarit. Així, queda una mena de taca que no marxa ni amb Cebralín...
Essent un professional que ve de la premsa esportiva, com és el teu cas, i convertit en un líder d’opinió, no van tenir la temptació d’apropar-se a Jordi Basté?
Mai. És més, personalment, jo sempre amb el Barça he tingut una relació estranya. Bé, i amb la política també, però amb el Barça, segur. Núñez anava a la seva, Gaspart tenia els seus canals de comunicació en els que jo no hi figurava... Núñez era molt llest i tenia José María García com, aleshores, la seva via de comunicació preferida. Per ell, Catalunya Ràdio i la Corporació eren la representació de Pujol, de Convergència i jo, com aleshores treballava allà, m’havia de conformar a la situació, a aquests paràmetres. Érem l’Apocalipsi, el Maligne i ens castigava constantment. Gaspart era el pur caos i no sabies mai per on sortiria. Amb el Laporta de la primera època vaig tenir una bona relació. I després, no em costa confessar-ho, la meva relació personal amb Sandro Rosell era pèssima, per moltes raons. Crec que en Sandro tenia un entorn íntim que li apagava els focs amb benzina. I amb Bartomeu, la nostra relació ha estat francament limitada, per no dir quasi inexistent.
"Un any després de la seva arribada a la presidència, el Barça és un malalt recuperat"
Existeixen les trinxeres enfrontades en informació del Barça?
Com a la política, igual. Tu saps quins mitjans o quines ràdios són favorables a aquest o són contraris a l’altre. És clar que hi ha trinxeres al Barça! Com passa a tot arreu, informativament parlant. És allò que Ramon Besa definia com la força dels ismes. També et dic que és un club molt més divertit que el Madrid. Prefereixo el que vivim aquí, francament, abans de trobar-me seguint una institució on només saps el que vol Florentino, una sola persona. En el Barça, durant anys i panys, sabies els noms dels directius, què feia cadascú, el vicepresident, el gerent, el tresorer. Tothom identificat. En canvi, ja des de l’època de Ramón Mendoza, al Madrid és el president i punt, però ara, multiplicat per mil. I això no m’agrada, òbviament. Aquí tenim un periodisme molt més crític que no a Madrid.
Els famosos ismes del Barça els veus com a càncer de l’entitat o com a expressió democràtica de les diverses sensibilitats del barcelonisme?
Bona pregunta, aquesta... Doncs depèn. Crec que els ismes’són esgotadors, però que hi hagi llibertat d’expressió m’ha de semblar bé per força. Ara, hi ha tanta gent que opina, que diu la seva... Qualsevol sotacarro opina sobre el Barça, que aquesta n’és una altra. Al final, de tanta tertúlia, tants mitjans, tantes veus, t’és difícil desbrossar qui crida de qui en sap, que és del que s’hauria de tractar. I aquí tenim un problema i un conflicte, però això és culpa dels mateixos periodistes, de cap manera l’hi pots imputar al Barça.
"Em fa l’efecte que Messi tornaria ara de genolls des de Nôtre Dame fins a la Sagrada Família"
El Barça és un centre de poder al que és bo arrimar-s’hi per l’ombra que et pot donar?
Jo crec que la presidència del Barça era molt més llaminera fa trenta o quaranta anys que no pas ara. Avui és una cadira elèctrica. No la voldria ni regalada. Encara em sorprèn que hagi gent disposada a ser president, que vulgui presentar-s’hi. Em sembla admirable perquè, deixa’m insistir, és una cadira elèctrica. O és l’egolatria la que mou als candidats, la deuen tenir de talla XXL, o és difícil trobar-hi una explicació lògica i coherent. Igual és que la seva inconsciència no té límit. O no el té la seva capacitat de responsabilitat, no ho sé...
El Grup Godó té tant de poder al Barça com alguns puguin pensar? Sobretot, quan toca crear corrents d’opinió entre els culers.
És evident que els grups de comunicació tenen poder, però s’ha acabat l’època en que el líder d’opinió canviava presidents i despatxava entrenadors. Això ja és història. Ara tot és més col·lectiu i molt més seriós. Queda clar que el Grup Godó marca una tendència, però també la marca el Grup Zeta, el Grup Prisa o el que anomenis. No ens n’adonem, però fa vint anys érem els que érem i fa quaranta, encara menys i més distingibles, un canal de televisió i prou. Avui, qualsevol ciutadà pot recórrer a totes les teles i diaris que vulgui, a les xarxes socials que li doni la gana, al Twitch, a YouTube, als influencers, ràdios amb podcast, a qui sigui... L’oferta és infinita. Així costa de creure que un sol grup mediàtic pugui tombar un president, ja no funciona d’aquesta manera.
Fotografia de Carolina Santos
A banda dels que tens a la tertúlia del dilluns, com Miguel Rico, Santi Segurola o Juanjo Pallàs, també tens periodistes de referència a l’hora d’informar-te del Barça?
Per suposat, naturalment. Reconec que tinc un problema i és la falta de temps, però, per exemple, la crònica del Ramon Besa de l’endemà m’ensenya a llegir el partit. En un moment de crisi esportiva i institucional, per mi llegir Besa és com llegir la Bíblia perquè entenc les claus. Com ara m’ho miro amb perspectiva, amb càmera zenital perquè ja no segueixo ni faig informació del Barça, em permeto certs luxes com aquest. Jo, que de futbol entenc el que entenc, que és més aviat poc, trobo un plaer llegir-lo. O seguir, i no el conec personalment, a Paco Cabezas, d’El Mundo, que m’interessa força i m’agrada el seu estil. M’encanten els articles de David Carabén a La Vanguardia, però consti que jo m’ho llegeixo tot. Per exemple, els articles d’en Lluís Canut a Mundo Deportivo dels diumenges perquè, t’agradarà o no, és un tipus de periodisme que fa informació. Em puc posar les mans al cap amb el que diu, però li reconeixeré que sempre actua com a periodista. Diferent és que sigui periodista de part per la seva amistat amb Koeman, tots ho som per tenir millor o pitjor relació amb uns o amb els altres.
El periodisme esportiu català es va deixar colar un gol amb Bartomeu? Per no explicar abans ‘la magnitud de la tragèdia’, per dir-ho en termes col·loquials.
Per acusar s’han de presentar proves, jo soc d’aquests. Si no ho fas, més que periodisme, et dediques a escampar merda. Però, clar, passa una cosa: El periodisme val diners. I per fer investigació necessites gent que s’hi dediqui, que no estigui mal pagada i que no practiqui l’ofici per 800 euros, com passa ara. A la professió, tot li costa més, sigui l’esportiu, el polític o qualsevol altre. Aquí hi ha hagut dos tios, Adrià Soldevila i Sergi Escudero, que han aixecat la catifa i han tret la merda. Doncs, chapeau. És una gran manera de demostrar-li a la gent, dins i fora de l’ofici, que fent periodisme, treus notícies, fantàstic.
"Hi ha culers que dubten d’haver viscut al Barça el millor equip en tota la història del futbol"
Com valoraries el primer any de Laporta a la presidència?
Tornem-hi, amb la càmera zenital, de lluny, tal com ho veig ara, el primer dia li vaig preguntar perquè s’hi presentava i ha complert al 100% el que em va dir. Així de clar. Ell em va comentar "mira, de dilluns a divendres, treballo molt i no em queda temps de res, arribo a casa cansat i emprenyat. El cap de setmana vull veure futbol i gaudir-ne, que el Barça guanyi. I com això no ho tinc ara, vull tornar i tenir-ho, recuperar la il·lusió al camp i a la graderia". Un any després, sempre amb la meva càmera zenital, bingo, resulta que ho ha fet: El malalt s’ha recuperat en temps record. Començo a notar ara una certa sensació que feia molts anys que no advertia. No de present, sinó de futur i això per a mi és bàsic.
Sembla gairebé prodigiosa la capacitat de recuperació de l’equip, d’estar ensorrat a revifar esperançat en un any. Quan tot feia témer una nova i llarga travessa pel desert, especialment després de la marxa de Messi
Laporta té una cosa que ha heretat de Cruyff. Es veu que el Johan li va deixar al seu testament de manera clara, específica: Això és per tu. És la cèlebre flor al cul. Els diners per la família, devia dir, però la flor és pel Jan. Aquest home té una sort que és admirable. En un any, i sense Messi, el que ha fet. Avui, mentre parlem, el Barça és a punt d’assaltar el segon lloc... Mira, us explicaré una anècdota. No vaig mai a la llotja, però Laporta em va insistir que hi anés. I va, va, has d’anar-hi. Molt bé, al final hi vaig en el partit contra l’Atlético de Madrid de l’altre dia, fa poc. El veig, em va saluda i em diu: "Jordi, si guanyem avui, campions!". Així. Vaig pensar que no hi ha president al futbol europeu que et digui una cosa així quan vas a quinze punts del primer. En conya, vaig pensar ‘aquest tio està molt més sonat del que em pensava’... Acaba el partit, guanya el Barça, torna a venir i em diu: "Compte!, si avui perd el Madrid, campions!.." Quina mentalitat! D’acord, igual no aconsegueixen la Lliga. Ara, al pas que van, ves que no es quedin a sis o set punts. Abans de Nadal, jo era dels que deia que la quarta plaça a la Lliga era com un títol, enguany, que calia celebrar-ho a Canaletes si s’arribava a produir. Avui crec que el Barça acabarà segon. Què vull dir amb tot això? Laporta és el millor antidepressiu que té el club. És el Prozac del barcelonisme. Ha arribat i ha dit, "a gaudir!". Quan el vaig veure a Nàpols, donant bots amb els seus, com si haguessin guanyat una Champions... Allò que fa, s’ho creu! Ho sent! Com quan fa cantar l’himne del Barça a les penyes en el lloc més inhòspit d’Espanya i ell és el primer en cantar-lo, li surt de dins. És una bèstia parda. Un club que ha estat sempre tristot, amb aquell punt de seriositat tan catalana, circumspecte... Jo necessito que, de tant en tant, algú em doni alegria, tu, i aquest home, quan el van escollir fa un any, va dir que volia tornar l’alegria, el somriure, la festa i tinc la sensació de que som al bon camí. I sense Messi! Si a mi, abans d’agafar la presidència, Laporta em comenta que farà això sense el Leo, penso que ha embogit. A sobre, si em diu que jugarem amb Dani Alves, els crios, Adama Traoré i que estarem així, penso que està per tancar. I ja veus, tornem-hi, la flor al cul... "No vull fitxar Xavi, no vull fitxar Xavi", el posa a la banqueta i pam, cop de sort. Ho deia fa poc, era qüestió de fiar-se de la seva intuïció. M’hi sento molt còmplice, d’això de deixar-te portar per la intuïció. Volia carregar-se el Koeman acabada l’última temporada i li devien dir que no, que no. Igual és molt egòlatra, tot i que sigui així: Fes el que sentis. Al final, decideixo jo, aquest és l’estil Laporta. I l’ha de mantenir.
"Algun dia haurem de debatre si es bo o dolent que el Barça es converteixi en una SAD. El model de soci que paga poc i és propietari del club s’acabarà"
On necessitarà la flor Laporta serà en terreny econòmic, per aixecar el dèficit que arrossega el club. Veus el Barça convertit en societat anònima?
Bé, veurem. Algun dia haurem de debatre si es bo o dolent que el Barça es converteixi en una SAD. A mi em costa molt de veure, això. Anem a fer un exercici: Vas al camp del City i veus un estadi d’escàndol, ben seriós, el sistema de funcionament tira i mana gent preparada. Em sap greu, però aquí ha manat Bartomeu, l’Estadi es cau a trossos mentre el Madrid, en plena pandèmia, aixeca un nou Bernabéu... És això o trobar un president de consens entre tots els ‘ismes’, cosa del tot utòpica. Per tant, haurem d’estar cada quatre anys esbatussant-nos, com una Rússia amb Ucraïna, necessitats d’una Xina que faci de mediadora. Mala peça al teler. El Barça s’ha de plantejar el debat perquè això de que els socis siguin els propietaris, pagant tan poc de quota anual com paguen és un model que s’acabarà. El soci del Barça paga quatre duros i no tindrà continuïtat, com tot a la vida. Qualsevol servei et puja la quota anualment i aquí, no.
És públic i notori que tens bons amics vinculats al Barça, parlem-ne una mica d’ells. Creus que Guardiola tornarà algun dia al Barça?
Quan més a prop visqui del Camp Nou, pitjor per ell. Crec que el Pep està una mica exiliat del Barça perquè l’han fet patir força des del mateix club o des dels ismes. El conec de fa anys, d’abans que debutés al primer equip, som bons amics. I amb Gerard Piqué tinc molt bon rollo. No sé si serà president, però l’home no para, està enmig d’un munt de batalles al mateix temps. Deu ser un hiperactiu sense diagnosticar. És un imparable i, com argumentava abans, jo estic a favor dels imparables, de la gent que vol fer coses. Molt a favor. Estic fart dels avorrits, dels que opinen asseguts des del sofà de casa, dels que decideixen un país des del Twitter, m’horroritza tot això. Vull estar envoltat de gent que fa coses i Piqué en fa moltes. No sempre li surten bé, consti, de vegades és un bocamoll i xerra massa, però el voldré sempre en el meu equip, a Gerard Piqué. El Pep diu la seva i es fa escoltar, parli del que parli. Estic a favor d’aquesta gent que es fa estimar i que es vol involucrar. La gent que passa desapercebuda al segle XXI, el millor que pot fer és tancar-se a casa. Els que volen dir i volen fer, aquests són dels meus.
"Xavi és un home intocable en el desig de tornar a ser on érem. El futbol del segle XXI necessita que el Barça tingui patums com Haaland"
El Barça és encara un pilar emocional del país?
I tant! Em llevo a les quatre del matí i si aquell dia juga el Barça, em llevo amb una alegria que no et pots imaginar. Per què? Per què faig la rutina, el ritual, em poso la ràdio, la tele, em queixo de l’alineació, vull que jugui aquell i no juga... El Barça, per mi, és un estat d’ànim. Parlant de Prozac, a mi també em va molt bé que el Barça em vagi donant Prozac!.
Fa setanta anys, Kubala ja deia que li agradava guanyar amb el Barça per veure la cara dels catalans l’endemà de la victòria...
Doncs el sentiment encara val. I tant! Això va per generacions. Ara arriba una generació de joves seguidors que ha guanyat tan poc com en el gasparisme, quan veníem d’una fornada de gent farta d’èxits. Ens torna a passar, cíclicament, el que deia en Kubala. Fa un any, per exemple, el partit a ca l’Elx saps que es perdria, que no remuntarien. En canvi, quan el veus, confies i esperes que marquin i guanyin, era com una trobada energètica de tots els seguidors del Barça que va en un sentit o l’altre. Segons els temps, palmem o excel·lim.
"Pep Guardiola està una mica exiliat del Barça perquè l’han fet patir"
Xavi és l’home adient per girar la truita?
No tinc arguments futbolístics per dir-t’ho, no en sé prou. Per mi, Xavi seria ara un personatge dels intocables en aquest desig de tornar a ser on érem.
S’ha de fitxar Haaland? Plantejat a doble nivell: Per reforçar l’equip i, alhora, per trobar un líder per a l’explotació comercial i generació d’ingressos.
Al segle XXI, només amb el club no vas enlloc. Has de tenir patums, imatges, icones i Haaland ho és. Necessites cares identificatives i al Barça, des de la marxa de Messi, aquesta cara trontolla, no saps a qui posar. T’ho diuen els entesos en màrqueting, has de buscar algú que sigui ben potent. I ara, estem orfes de Messi. Venim d’uns temps que tot era Messi, Messi, Messi i una mica més de Messi en tots sentits. Al Madrid li ha passat el mateix amb Cristiano, quan aquestes figures són imprescindibles en clubs que es retroalimenten competint. Amb Haaland, els que saben de futbol et diuen que no es pot explicar. I si no es pot explicar, s’ha de comprar. També em diuen que, tal com està el mercat, ara mateix no se’l pot fitxar i aquí, Laporta pot ser víctima de les seves paraules.
"La presidència del Barça s’ha convertit en una cadira elèctrica"
Quan calcules que tornarem a riure amb el Barça?
Estic començant a somriure. I riure ens costarà menys del que ens pensàvem. Començo a tenir por de mi mateix. Jo, que era un pessimista de mena, veig detalls i coses que m’esperonen. Per exemple, abans m’agradava molt el bàsquet i ara, m’he tornat a enganxar per la manera que mostren de guanyar al Madrid, això de remuntar i saber que l’altre perdrà, inexorablement, com li passava abans al Barça. Parlo d’aquesta seguretat, del relat que es torna habitual. El Barça de Saras Jasikevicius ha fet un exercici bestial, que és ser com el Madrid de Petrovic, que perdia de 17 a la mitja part i sabies que s’ho acabarà emportant, que remuntava poc a poc i notaves l’alè al clatell. Doncs això, ara em comença a passar amb el futbol i penso que l’Europa League aquesta serà com la Recopa de Basilea, rebuda amb felicitat. Pel significat, fins i tot. Serà com superar la depressió col·lectiva de bona part del barcelonisme i dinamitar les restes d’una època per oblidar. Per mi hi ha un aspecte bàsic, el més cabdal: El Barça ha posat la primera pedra d’un projecte futbolístic per molts anys. Començo a pensar que miraré el Mundial de Qatar pensant que Espanya pot guanyar-lo gràcies a comptar amb un 80% de futbolistes del Barça, tal com va passar a Sud-àfrica. I això que acabaran d’estrenar-se, com aquell que diu. Quan veig jugar Nico, renoi, que no me’l toquin aquest!... Repassa noms, repassa. Sense oblidar Ansu Fati, que viu allò tan típic dels culers, que quan oblidem algú per estar greument lesionat, pensem que l’han amputat i ja no podrà tornar mai més a jugar, no fotem, que som així d’exagerats i negatius... Total, tornant a la pregunta, des de les campanades de Cap d’Any que estic amb un somriure perquè sento una percepció ben bona.
Ha sortit de manera recurrent a la xerrada i ara voldríem tornar-hi: Creus que fem tard en la reconciliació amb Messi o encara hi ha temps?
Això ho hem d’acabar bé, per descomptat. Quan hi ha culers que diuen "qui vols que guanyi, el PSG o el Madrid? A mi, tant se me’n dona", penso, noi, tens un problema... Jo no vull creure’m el que tothom m’explica que va passar en el moment del divorci, quan es van aplegar asseguts en la taula de renovació un que no tenia un ral i un altre que no es va fer el càrrec de la situació, per dir-ho suau i sense que s’emprenyi ningú. Em costa de creure que aquesta situació es donés en un club plenament professional, com cal i com imagines que ha de funcionar. Al final, un rampell del president provoca que el millor jugador de la història se’n vagi i mira que em costa de creure. T’explico una percepció personal, res a veure amb informació: A mi em fa l’efecte que, ara mateix, el Leo tornaria de genolls des de Notre Dame fins a la Sagrada Família, passant per Le Pertús si l’hi demanes... Ara estem molt xulos, els culers; si ve, que torni fent ‘un Gasol’, cobrant el mínim, situació que em costa de veure. Com imaginar que torni a casa i acabi el futbol aquí, al Barça. Estic tossut amb Messi, avui dia, crec que s’ha acabat i s’ha acabat, tal com ho vivíem i ho teníem entès. Es pot fer un ‘spin-off’, però la sèrie original ja no continua... Evidentment, li hem de col·locar una estàtua a cada porta del Camp Nou, fer que sigui el president d’honor i no podem deixar-lo marxar així. Un partit d’homenatge? Per descomptat! Mira, jo soc partidari de que l’homenatge pendent a Unzué, encara per fer, entre el City i el Barça, comptés amb ell, que és bon amic d’en Juan Carlos. Això, per començar... Messi ha de tornar, no sé de quina manera i el punt i final l’ha de posar al Camp Nou, d’això n’estic segur. Algú cosa haurem de fer, o un Messi World Congress d’una setmana, com el Mobile però dedicat a ell...
"Sandro Rosell tenia un entorn íntim que apagava els focs amb benzina. Bartomeu hauria de sortir a dir la seva. Si no, el silenci el fa culpable, responsable i covard"
Per acabar aquesta llarga reflexió sobre el Barça, creu Jordi Basté que els catalans som conscients d’haver tingut el millor equip en la història del futbol?
No. Però si hi ha culers que ho dubten, això! De debò, com ho poden dubtar? Per tornar a la metàfora del Prozac, personalment el prefereixo de totes totes a prendre Almax pel mal d'estómac. Hi ha culers i gent en aquest país que no para de prendre’n, d’Almax. Per exemple, l’altre dia vaig veure el City-United, derbi de Manchester. A partir del 3-1, feia anys que no veia quelcom semblant, un bany amb el 90% de possessió! I hi ha gent que també en dubta d’aquesta evidència. Per dubtar, has de tenir certa gràcia, sinó és que ets un agre...
Deixem el futbol. Basté és un home passional, vocacional, enamorat de la seva feina. Per tant, et veus força temps encara al front d’un programa de ràdio matinal d’aquesta exigència?
Tinc menys credibilitat que alguns presidents que han passat pel Barça, també t’ho dic, ha, ha... El primer any que vaig agafar aquesta feina, i això t’ho poden confirmar a la ràdio, vaig dir que només seria per una sola temporada. I ja en porto quinze, ves per on. Per tant, el final s’apropa, vulguis que no. Aleshores, em van dir que calia buscar un substitut per Xavier Bosch, que plegava, i ja que em van demanar l’opinió, vaig donar tres noms. Els tres van dir que no i em va tocar a mi per decisió dels meus caps a l’empresa. I això que, d’entrada, m’hi vaig negar. Em van suggerir que m’ho pensés i al final, aconsellat pels meus, ho vaig agafar amb cert esperit de no perdre en l’aposta. Si no sortia, me’n tornava a esports i punt. Al final, vaig acceptar dient-los, sota jurament gairebé, que només ho faria un any, ja veus on queda la meva credibilitat, ha, ha... Per tant, crec que soc a prop de plegar dels matins. Quan? No ho sé. Que vinguin altres i consti que la planta 15, allà, a l’estudi, és un lloc paradisíac, amb aquelles vistes que hi veus el mar quan surt el sol, però després d’aquest temps penses que tens ganes d’anar a esmorzar un dia amb un amic, com qualsevol altra persona, fotre’m un bacallà a la llauna de bon matí en algun d’aquells restaurants de la Boqueria. Clar, això no ho puc fer, com no he pogut acompanyar les filles a escola i aquestes pèrdues són molt bèsties. S’acabarà aviat. Deixar la ràdio? De cap manera, no descarto fins i tot tornar a fer esports, que era molt divertit. Ara, canviaria el format per tornar a fer els programes esportius divertits, llàstima que els clubs ja no col·laborin. El dia que va debutar Messi el vam entrevistar i ara resultaria impossible.
Fotografia de Carolina Santos
Com veus el país?
Derrotats...
Durant el procés va fer fortuna la teva metàfora de l'hàmster. I ara, passat el temps?
Avui, tots plegats a Catalunya, tots, ens veiem com allò del ‘paisatge després de la batalla’. Crec que l’independentisme ha perdut guanyant i, com si fossin escacs, ens trobem en un punt de taules entre Espanya i Catalunya. Al mateix temps, és cert que pots veure des del punt de vista independentista que la repressió ha arrasat i, malgrat això, les flors continuen plantades exactament igual. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. I com estem ara? Penso que estem tocats, els uns i els altres. A més, ara hi ha un factor extern que embolica la troca, com és veure Madrid, al Madrid de l’Ayuso, fent una evolució digna de ‘processisme’, ja m’enteneu. Ella s’ha vestit d’Artur Mas i lidera un pols de força, Madrid contra Espanya. Així, sembla que Catalunya guanyi aliats (com, per exemple, València o, fins i tot, Andalusia), i la Espanya buida es torni contra l’excessiu poder i força d’un Madrid que es queda els recursos. Total, que estem estressats i extremats, amb una majoria que estem allà enmig, al centre, que és la posició del som com som, pensem com pensem i prou, respectem els altres però, en canvi, hi ha uns extrems que foten molta por i ho veiem clarament a Twitter. La política ja no és fa, dissortadament, com vint anys enrere. Tu agafes un ‘casting’ dels nostres representants i s’han empobrit força, ja no són de la talla i categoria dels que teníem. Aquest concepte de que el polític ha de cobrar poc per tractar-se d’un servidor públic, potser que ens ho fem mirar, escolta... No té cap sentit, clar, i després et trobes el que et trobes, d’un nivell baix molt preocupant, que t’arriba a espantar.
Creus que tens poder, Jordi?
No sé si el tinc, però segur que no el vull. Si parlem de ràdio, abans, ja fa anys, crec que el Bassas el tenia, Gabilondo, Cuní, Del Olmo i altres, també. Aleshores, en el món mediàtic eren quatre, cinc, sis i prou. Ara són molts, moltíssims, des dels suports més variats. Com deia abans, José María García tombava presidents de club, ara ja no. Si canviaria poder per credibilitat? Home, de vegades ens creiem que tenir audiència significa no tenir-ne, de credibilitat, i tampoc va així. Tu, que la gent tampoc no és ruc i tria el que vol triar, amb criteri.
"El Madrid és el seu president i punt, no coneixes ni el nom de cap directiu més"
Arribem a l’última pregunta i no farem com tu, que aprofites per fer-ne unes quantes...
- Si, reconec que em passa sovint, però a la ràdio mana el rellotge i sempre vas pendent dels moment, de donar pas al bloc de publicitat, de que el convidat ha de marxar a tal hora. Que sigui tan primmirat amb els horaris i digui cada notícia en el moment planificat és herència de quan jo anava a escola en cotxe només quan plovia i sabia que, posant la ràdio, aquella emissora feia tal salutació o tal fragment just quan nosaltres passàvem per aquell carrer o l’altre i et donava sensació instantània de que anaves bé, de que no faries tard en l’arribada. I d’aquesta manera vaig creure que l’oient ha de sentir complicitat amb tu i el programa, que quan siguin tres quarts ha de sonar just el que espera perquè així, mentre sents la ràdio, et trobes contínuament referenciat. Si et despertes cada dia, per exemple, amb l’obituari del Lu Martín i sents Nacho de Sanahuja, senyal que t’has adormit, noi, espavila. És un sentiment molt curiós.
Quins personatges t’han impressionat humanament entre els que has conegut gràcies a la feina?
Uff, per sort, un munt! He fet molts amics gràcies a la feina i és fàcil aconseguir-ne perquè jo no actuo de periodista, faig de comunicador, que és diferent. El periodista està al carrer, buscant notícies. Escric un editorial a les vuit del matí i s’ha acabat, la resta són notícies que dones i papers que llegeixes, però, tornant a la pregunta, sí, i tant, he conegut gent molt interessant. Em ve al cap Alejandro Sanz, per exemple. En esports, Pep Guardiola és un paio fascinant; en Gerard Piqué també ho és. A Pasqual Maragall li tinc una estima ben gran perquè és un deu com a persona, un home magnífic al que no hem fet justícia... Soc un privilegiat, és clar, i ho tinc ben present. Poder entrevistar polítics, cantants, esportistes, és l’hòstia.
Saps que fas patir amb les teves hores de son?
Dormo més del que la gent es pensa. Si, home, vaig curt de son perquè jo dormia molt quan era jove. Ara, fent el programa, en circumstàncies normals, si no hi ha futbol, me’n vaig a dormir a les deu i abans, detall que he explicat mil vegades, em prenc una pastilla de melatonina que m’ajuda a dormir ràpid i bé. Li vaig dir al Quim Monzó, em va fer cas i n’està encantat, també. Em llevo a les quatre i vint-i-quatre minuts, sistemàticament. Per tant, vol dir que dormo sis hores i mitja, que no està gens malament. I si el cap de setmana en dormo set o set i mitja, oli en un llum. A sobre, faig una migdiada curta, o intento fer-la, cada dia.
"El Grup Godó té tanta incidència en crear opinió entre els culers com qualsevol altre"
I d’agenda com vas?
Menys del que la gent es pensa, t’haig d’aclarir. Dino sempre fora, la qual cosa és una putada, però per sopar estic a casa un 99% dels dies, tret d’avui amb vosaltres. I fa que no surto, ni se sap. Soc molt endreçadet. Si vols, pots dir que la meva agenda és complicada per altres raons, no vull perdre’m una entrevista, un programa que m’interessa, aspectes vinculats normalment amb la feina o amb la idea personal de que allò, just allò, no m’ho puc perdre.