Diuen els entesos que per ser un bon patró de iot cal ser responsable, resistent a l'estrès, meticulós, sofert, bon comunicador amb la tripulació, decidit, autoexigent i ràpid de reflexos. Gairebé les mateixes qualitats que ha de tenir un bon porter de futbol, amb la necessitat afegida de la resistència a la son durant les llargues travesses nocturnes. En aquest sentit, Josep Cercós és un líder que sap navegar tant si fa bo com si hi ha tempesta, que té molt interioritzat el seu paper de darrera opció davant l'atac de les esquadres rivals, que organitza tripulacions i estratègies d’equip des de popa o des de la porteria estant, i que tan aviat et consolida una empresa com et para un penal o et guanya una regata d'alta mar.
En la versió empresarial destaca la seva llarga trajectòria al món de les assegurances. En el terreny esportiu, destaquen el seu amor incondicional al Barça (no es perd ni un partit al Camp Nou), la seva capacitat de resistència com a porter de l’equip de futbol amateur de Winterthur i el seu historial de regatista, molt menys conegut, que inclou dues victòries a la Regata de la Sal, entre Barcelona i Sant Antoni d’Eivissa, un campionat de Catalunya i altres premis menors.
Els seus antics col·laboradors recorden amb simpatia un munt d'anècdotes viscudes al seu costat, però potser la imatge física més significativa que els hi ve tot d’una al cap sigui la del famós “Toblerone”, una icona sempre present damunt la taula de treball.
A semblança de la presa de xocolata suïssa que li dona nom, el “Toblerone” era llavors una peça metàl·lica de mides i aspecte semblants, però amb la diferència que en comptes de veure-s'hi la imatge del Cerví (altrament dit Cervino o Matterhorn) i el perfil subtil de l’os de l'escut de Berna que es dibuixen a l'embolcall, s’hi llegia aquesta frase: “Si no aportes solucions, formes part del problema”.
Mirada directa, posat seriós, tracte afable, mà de ferro i activitat frenètica com si demà ja fos tard i s'hagués d'acabar el món
Una altra visió fixada a la retina dels qui el recorden treballant en mànigues de camisa és el recurs a la xocolata de debò, sens dubte suïssa, que feia servir com a factor energitzant per pal·liar els efectes del cansament a altes hores de la matinada. Suïssa i la xocolata són doncs dos conceptes ben presents a la imatge professional d’un home extremadament treballador. Un home que, com la ciutat de New York (a city that doesn’t sleep) sembla que mai té son.
Perquè en Cercós és així. Mirada directa, posat seriós, tracte afable, mà de ferro i activitat frenètica com si demà ja fos massa tard i s'hagués d'acabar el món. Tan frenètica, que es passava pràcticament la vida entre les quatre parets de la sala de juntes, al costat del seu despatx, on rebia els seus col·laboradors, amb petites excursions al menjador de directius de Winterthur. Lògicament, va ser allà, entre aquelles quatre parets, on va conèixer els seus millors amics i els dos grans amors de la seva vida.
Un assegurador nat
Josep Cercós és enginyer tècnic i sempre ha desenvolupat la seva vida laboral al sector de les assegurances. Actualment és el CEO del Grup JC, l’empresa de consultoria, enginyeria i serveis que duu les seves inicials i que va fundar l’any 2001, un cop havia renunciat al càrrec de president honorífic que li oferia l’empresa que havia fet gran.
La seva experiència d’alta direcció neix l’any 1983, quan va ser nomenat director general de Winterthur España (el primer de nacionalitat espanyola) i va ser-ne president executiu (el més jove de tota l'organització a escala mundial) des de 1995 fins al 2001. Una carrera que havia començat molt abans passant pels càrrecs de cap del servei pericial, director de Catalunya i Balears, director d’organització i planificació, director comercial i director general adjunt de la companyia.
Per passar d'aquesta darrera adjuntia a la direcció general d’Espanya, va haver de fer un programa de formació a Suïssa i Bèlgica, on va ser membre del Consell d’Administració de Winterthur Europe. Finalment instal·lat al màxim càrrec directiu espanyol, Cercós recorda aquells primers anys amb simpatia.
“Començant de zero -diu- vam col·locar Winterthur Seguros i Winterthur Vida entre els líders del mercat, tot mantenint el nostre lideratge a Catalunya, vam posicionar-nos a Madrid i a la major part de les autonomies com un dels principals grups asseguradors de l'estat”.
La seva progressió, observada molt atentament des de la central suïssa de Winterthur, a prop de Zurich, va acabar constituint Winterthur Barcelona en un autèntic centre europeu d’innovació reconegut internacionalment. .
Aquell creixement i la complicitat del Grup Sanahuja i altres inversors locals, va fer possible la construcció d'un gegant, l'Illa Diagonal, que va iniciar la fórmula dels grans centres comercials i en va ser bandera en aquella nova zona de negocis que començava a consolidar-se a la part alta de Barcelona.
L'Illa Diagonal, el gran projecte
L’illa (superilla segons la terminologia popular de l’època), va ser projectada pels arquitectes Manuel de Solà-Morales i Rafael Moneo, guanyadors d’un concurs internacional molt exigent, i va ser construïda sobre una superfície de 35.000 metres quadrats, anteriorment ocupat per les instal·lacions de l’antic Hospital de Sant Joan de Déu.
Ubicada entre els districtes de Les Corts i Sarrià Sant Gervasi, l’Illa formava part d’un ambiciós projecte urbanístic que volia crear una nova centralitat comercial i de negocis en una ciutat acabada de projectar al món amb els Jocs Olímpics de 1992.
El conjunt va ser inaugurat el 2 de desembre de 1993, i a l’any següent obtenia el premi FAD d’Arquitectura, enmig d’un clima d’eufòria ciutadana difícil d’explicar als qui no la van viure, culminant en certa manera un procés iniciat a començaments dels anys 60, quan la zona va anar-se omplint d’hotels, com ara el Sofía o el Rei Joan Carles, centres universitaris i esportius, com les Facultats de Dret, Farmàcia, Ciències Econòmiques, Enginyers, la zona esportiva de la Universitat de Barcelona i centres financers com ara La Caixa o Fibanc, actual Mediolanum.
Cercós continua treballant més de dotze hores diàries i lidera un gran equip d'enginyers, economistes, metges i pèrits d'assegurances
Aquella operació i el gran creixement inorgànic que va suposar per a la companyia, juntament amb l'adquisició, ja com a president, d’altres dues empreses asseguradores de llarga història, La Equitativa i Schweiz, van ser possibles gràcies al finançament aportat per Crédit Suisse, matriu de Winterthur, que hi va invertir 420,7 milions d’euros entre els anys 1998 i 2000.
La jugada va ser mestra, però, va tenir una conseqüència inesperada per en Cercós: Winterthur va ser adquirida per Crédit Suisse i revenuda a AXA, que les va fusionar, i l’alt executiu que l’havia fet possible va ser invitat a acceptar el càrrec de president d'honor (no executiu) de la firma.
Un honor que, evidentment, l'interessat va rebutjar, mentre lamentava el final de “la història centenària de la primera asseguradora del mercat suís i la pèrdua de poder decisori de les filials dels diferents països, en benefici d’una centralització excessiva de les decisions al quarter general de Crédit Suisse” al seu país d’origen.
Va ser llavors quan Cercós es va convertir en empresari per compte propi, fundant la seva consultora actual, la que duu les seves inicials com a marca, dedicada a desenvolupar estratègies, fer valoració de danys, resoldre sinistres i grans sinistres (incendis, catàstrofes, pèrdues de beneficis, responsabilitat civil…).
Des d’aquesta responsabilitat, continua treballant més de dotze hores diàries i lidera un gran equip d’enginyers, economistes, metges i pèrits d'assegurances, que van iniciar la seva col·laboració amb JC amb l’encàrrec de coordinar la gran apagada de FECSA-ENDESA, un afer en el qual el Grup va defensar els interessos dels petits empresaris davant la companyia i les seves asseguradores.
Els valors del lideratge
Cercós és un líder participatiu, que blasma del dirigisme vertical i mira d’imprimir grans dosis d'il·lusió professional als seus col·laboradors. “No es tracta de mirar-s’ho tot com una qüestió simplement econòmica”, raona. “Cal imprimir valors, raons per fer a la feina, perquè una empresa sense valors no té futur”. “Cal córrer riscos si vols arribar a alguna banda”.
Quant a l'aspecte macroeconòmic, Cercós assenyala el perill de “convertir-nos només en una economia de serveis, menystenint la certesa que la base econòmica d’una societat ha d'estar en una indústria i un comerç prou potents que empenyin tot el teixit productiu, davant la globalització i l'empenta creixent dels països més rics i la competència cada cop més sòlida dels països emergents”.
Cercós: "Una empresa sense valors no té futur”
Per fer aquest diagnòstic, a banda de la seva experiència a Winterthur, Cercós disposa d’una visió forjada durant més de vint-i-dos anys, entre 1978 i 2000, en altres responsabilitats, com ara la de president del ram d'Automòbils d’UNESPA i membre del seu comitè executiu, president de la Unió Catalana d’Asseguradores, conseller del Consorci de Compensació d’Assegurances, conseller del Pool de Riscos Ambientals, membre del patronat de la Fundació Guttmann, president del ram Automòbils del Comitè Europeu d’Assegurances, o director de l’Observatori del Risc.
A banda de la seva activitat pròpiament professional Cercós mai ha descuidat el vessant solidari del seu perfil. En aquest sentit, cal recordar que Winterthur és una de les empreses que va formar part del Consell del Mecenatge que va reconstruir el Liceu després de l’incendi de 1994 i que Cercós, juntament amb l’enyorat Carles Güell de Sentmenat, van ser els impulsors del Premi de Mecenatge i dels AEDME-Winterthur de Mecenatge.
Sota el seu mandat, Winterthur també va formar part de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música; del Teatro Real de Madrid; del Museu del Prado i del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i va oferir la presidència de la Fundació Winterthur a un alt directiu de Credit Suisse First Boston, que es deia Jaime de Marichalar.
Un cop creada la seva pròpia empresa, Cercós també va presidir durant cinc anys (entre 2002 i 2007) l’Espai PIME, una iniciativa de la Cambra de Comerç de Barcelona, la Caixa, IBM i British Telecom, destinada a ajudar les petites i mitjanes empreses a implementar l’ús de les noves tecnologies de la Informació i la comunicació (TIC).
El vessant social d'un alt executiu d'empresa
L'acostament d’en Cercós a la Cambra prové una certesa: arriba un moment en què els executius de raça senten la necessitat de desenvolupar alguna activitat de retorn social a la seva comunitat de referència. Això no vol dir que aquesta activitat no ofereixi compensacions no crematístiques de relació i reconeixement públic, igualment satisfactòries.
És el cas d’en Cercós i del propi president Antoni Negre, que un cop guanyades contra tot pronòstic raonable les eleccions a la Cambra d’abril de 1991, va voler fitxar-lo, fidel al seu costum d’envoltar-se del millor de cada casa. L'únic problema en aquell cas era que en Cercós havia format part de la candidatura d’en Joan Gaspart, el candidat rival i continuista que gaudia de totes les benediccions de l’establishment barceloní de l'època.
El tiquet presidencial d’en Negre havia estat inicialment format per Enric Crous, llavors director general de DAMM, i Joan Rosell, que a partir de 1995 seria president de Foment del Treball Nacional en substitució d’Antoni Algueró, mort inesperadament. Negre i Rosell no es van acabar mai d’entendre, Rosell va renunciar a ser vicepresident primer del futur Comitè Executiu, i Negre, també gran constructor d'equips, va pensar de seguida en enfortir el seu.
El primer reforç va arribar de la mà d’en Josep Lluís Jové, alt directiu d'Aigües de Barcelona, que acabaria presidint Fira de Barcelona. El segon, un cop guanyades les eleccions de 1991, va ser en Josep Cercós, que va voler consultar la proposta amb en Joan Gaspart, que no hi va posar cap inconvenient.
Cercós va començar la seva col·laboració amb l'equip Negre l’any 1992, després dels Jocs Olímpics de Barcelona, exercint primer la funció de tresorer del Comitè Executiu, amb l’encàrrec d’elaborar els pressupostos, negociar-los amb l’oposició i presentar-los a votació del ple de la Cambra. Una Cambra que segons Negre havia d’actuar com a parlament de l'empresariat català i segons altres membres de la institució com a col·laboradora de determinats poders polítics.
No cal dir que es va imposar el criteri presidencial.
La vicepresidència de la Cambra
Al segon mandat d’en Negre, iniciat l'any 1994, Cercós va ser nomenat vicepresident tercer, juntament amb Enric Crous, vicepresident primer, i Josep Lluís Jové, vicepresident segon. Un equip participatiu, tossudament independent, que va repetir càrrecs al tercer mandat d’Antoni Negre, l’any 1998, i que entre altres grans èxits, va aconseguir la rehabilitació de la Casa Llotja, antic palau gòtic que havia estat seu del Consolat de Mar, el manteniment i potenciació de Fira de Barcelona com un dels principals operadors europeus, malgrat la potent competència de l’emergent IFEMA, i la creació del Consorci de Turisme de Barcelona, que havia de gestionar el gran llegat turístic dels Jocs Olímpics del 92.
La Casa Llotja era una “res nullius”, una cosa de ningú, que ningú tenia registrada al seu nom… fins que l'equip de la Cambra va fer valer els seus drets històrics i contemporanis i la va posar fer seva, en dura competència amb Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, que hi tenia unes instal·lacions que feia servir pràcticament de franc, i la delegada del govern espanyol Julia García-Valdecasas, que considerava que tot allò que no era de ningú era propietat de l’estat.
Avui dia la Casa Llotja és una magnífica realitat ciutadana, Fira de Barcelona funciona amb èxit i amb criteris estrictament empresarials i el prestigi internacional de Barcelona continua creixent, malgrat el tribunerisme endèmic d’alguns barcelonins més o menys il·lustres.
Cercós, de 78 anys, ha trobat i continua trobant sentit a la vida en la feina ben feta i la navegació d'altura
Cercós, que havia sospesat la idea de presentar-se com a candidat a president a les eleccions de 2002, va tornar ser reelegit membre del Ple i nomenat tresorer i president de la Comissió de Prevenció i Assegurances, sota mandat d’en Miquel Valls, que va aquell any ser elegit president de la Cambra.
Valls va repetir la victòria al que va ser el seu segon i tercer mandats, arran de les eleccions de 2006 i de 2010 i Cercós, també elegit membre del Ple, mantenint els seus càrrecs.
Avui dia recorda aquells anys, en els que també va ser membre del Consell General de la Fira de Barcelona i de la Junta de Foment del Treball, amb afecte i agraïment, segons les seves pròpies paraules, per l'aprenentatge rebut i la il·lusió esmerçada en un projecte que depassa sobradament els límits de la gestió d’interessos estrictament privats.
Cercós, de 78 anys, ha trobat i continua trobant sentit a la vida en la feina ben feta i la navegació d'altura. I és per això que no dorm gaire. Perquè hi ha premis que només estan a l’abast de patrons ben entrenats que saben mantenir els ulls ben oberts malgrat les tempestes i les llargues nits de vetlla.