Josep Maria Riu, president de la seu a Lleida del Col·legi d'Economistes de Catalunya, és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB), economista, expert en consultoria d’empreses i assessor financer, dirigeix un despatx professional a la capital lleidatana. Abans va treballar com a directiu a la banca privada. A més, és professor associat de la Universitat de Lleida (UdL) en l’àrea de Finances Corporatives i Mercats Financers.
Recentment, una enquesta del mateix Col·legi d’Economistes de Catalunya, mostrava que un 36% de les persones creia que el polígon industrial Torre Blanca tindria poca incidència. Per què creu què passa això?
Primer, hem de contemporitzar que es tracta d’una enquesta realitzada entre un col·lectiu, el dels economistes que formen part del Col·legi d’Economistes de Lleida, que està format per uns 420 professionals, i dels quals no tots hi van participar. A més, l’opinió se’ns va demanar en un moment en què el projecte es trobava en fase d’al·legacions.
Però no ha detectat un cert desconeixement des del sector empresarial i econòmic d’un projecte que sembla que serà estratègic per Lleida?
És cert que hi ha un cert desconeixement des del punt de vista econòmic. Alhora, s’ha fet massa soroll des de la política. Per altra banda, crec que alguns economistes encara no han vist la potencialitat de la iniciativa, ja que els hi falta coneixement en profunditat. Es tracta d’un pla complex, en el qual ha sigut la Cambra de Comerç de Lleida la que ha liderat una visió des del territori, identificant-lo com una oportunitat econòmica i empresarial.
"En el seu moment, Lleida va perdre el tren de la industrialització"
Com pot impactar i ajudar al teixit empresarial la creació d’aquest polígon industrial?
El polígon Torre Blanca-Quatre Pilans crec que pot suposar un salt des de la tradició agrícola a la industrial. En el seu moment, Lleida va perdre el tren de la industrialització. La seva economia, actualment, està molt centrada en els serveis i darrerament amb la tecnologia gràcies al Parc Científic Tecnològic i Agroalimentari de Lleida (PCiTAL). És una evidència que li manca múscul industrial i el polígon pot afavorir la creació d’un nou model d’empreses. El polígon Torreblanca suposarà una revolució industrial per a Lleida durant els pròxims 25 anys. No vindrà una microempresa, sinó els proveïdors de les grans companyies. Es generarà nova activitat econòmica, diversificada. Crec que podrem ser capaços de revertir un dels nostres mals: la fugida de talent des de la Universitat de Lleida, on la gent es forma i marxa perquè no som capaços d’oferir-los llocs de treball qualificats. El projecte del polígon contempla fins i tot una estació de tren a dins de les seves instal·lacions. Penso que representarà una nova dimensió, una espècie de revolució, similar a la que va suposar el PCiTAL des de l’àmbit industrial. Fins ara, Lleida se sostenia amb l’agricultura i el turisme, quedant al marge del boom industrial. Es tracta d’una gran oportunitat.
"L'aeroport d'Alguaire és una infraestructura infrautilitzada que s’ha de reaprofitar i que només té una partida de 5 milions d’euros als pressupostos"
En quin lloc se situa Lleida en relació a Catalunya en l’aspecte del creixement econòmic?
El darrer anuari econòmic del BBVA va deixar la comarca del Segrià en l’onzè lloc de Catalunya, quan jo crec que hauria d’estar al top-5. Considero que fa anys que està en posició d’explotar i encara no s’ha acabat de fer. En cert moment, les empreses de Barcelona, davant la falta d’espai, van marxar d’allà, però l’expansió es va aturar a Tàrrega. Hi ha hagut un cert estancament. Per tant, necessitem eines que creïn les bases per atraure capital extern i aparadors per créixer.
I dins d’aquests impulsos, com s’hauria de replantejar l’aeroport de Lleida-Alguaire?
Ara ja existeix un cert consens en què no es va planificar bé la seva dimensió. Dit això, hem de mirar endavant. En aquest cas, detecto que hi ha projectes, però falta un lideratge que els orienti. Aquests s’han de concretar, no com a aeroport de passatgers, sinó per usos industrials, tecnològics, escoles de vols, proves o el manteniment d’avions. Em sobta que, sent una infraestructura infrautilitzada i de titularitat de la Generalitat que s’ha de reaprofitar, els pressupostos només hi destinin 5 milions d’euros.
"Hem anat enrere en l’oferta comercial de Lleida en els darrers 10 anys i necessitem modernitzar la seva estructura"
Quina posició prenen els economistes respecte a la definició del model comercial de la ciutat?
L’Eix Comercial, l’artèria principal de la ciutat de Lleida, està perdent volada. La digitalització i la pandèmia ho han canviat tot. Als que s’oposen de forma frontal a la instal·lació d’una superfície comercial, els hi faria la següent pregunta: Quanta gent de Lleida va a fora perquè aquí no hi ha centre comercial? Un centre comercial dinamitza la ciutat, no necessàriament mata el comerç local, sinó que diversifica l’oferta. Crec que hi pot haver una convivència dels dos models. Ara bé, el que s’hauria de debatre és si necessitem un equipament de l’estil Torre Salses, Carrefour o el Pla de l’Estació. Sense un model addicional a l’actual, ens estem perdent ser una capital de província amb gran àmbit d’influència, atractiva per la seva oferta cultural, de lleure i comercial. Hem anat enrere en l’oferta comercial de Lleida en els darrers 10 anys i necessitem modernitzar la seva estructura.
"Amb la deslocalització de les empreses, ens estem jugant que els nostres fills es quedin o marxin de Lleida"
Tot i tenir bona salut, com podem aconseguir que el sector agroalimentari, la joia de la corona de Lleida, assoleixi un major dinamisme?
És cert que presenta bons números. Però en aquest cas, potser trobo a faltar que el sector actuï com un hub, com ha passat a Osona. Si hagués de demanar alguna cosa, seria que les empreses estiguessin més agrupades, de forma que es constituís un pol d’atracció d’altres companyies proveïdores. Es tracta de construir una visió global, una marca de territori comuna que ens ajudi a guanyar múscul.
Un tema recurrent que encara no s’ha solucionat és el de la deslocalització d’empreses per les facilitats fiscals d’altres territoris...
Aquí cal insistir molt en la labor de les diferents administracions. No pot ser que un 20% de les empreses de Lleida se’n vagi a la Franja de Ponent per les facilitats d’instal·lar-se a l’Aragó i les traves administratives que es posen a Catalunya. L’Administració ha d’actuar com a facilitadora, ja que un excés de regulació és entorpidor. Ens estem jugant que els nostres fills es quedin o marxin de Lleida.