Convençut de les seves possibilitats de créixer en solitari, confortat amb la idea que la conjuntura política juga en favor seu i respectuós amb el llegat d’un pare constructor de bancs i d’un teixit industrial sabadellenc històricament fidel, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, resisteix amb força el segon intent d’absorció per part d’un persistent BBVA que acaba de repartir 15.000 milions d'euros en dividends i observa, llaminer, l’excel·lent posició del banc vallesà com a banc de petites i mitjanes empreses en l'anomenada “zona mediterrània” i el nord d'Espanya.
Efectivament, el Sabadell, que observa amb prevenció el risc assumit pel BBVA en països emergents com ara Mèxic o Turquia, presenta bones perspectives d'expansió a tot l’estat, on dóna servei a un 50% de les empreses del territori, compta amb un important capital relacional a l'àmbit de les pimes i gaudeix d’un bon sistema de prevenció de riscos.
Josep Oliu resisteix amb força el segon intent d’absorció per part d’un persistent BBVA
Oliu, indirectament reforçat per la retirada del fons nord-americà GQG Partners de l'accionariat del BBVA a causa de la seva oposició al projecte de fusió, adverteix dels perills de creació d’un mercat monopolístic a Espanya, i, en línia amb el Banc Central Europeu, aposta més per operacions internacionals dins el continent que puguin fer front a la creixent competència dels bancs nord-americans.
En aquesta llarga batalla, Oliu té el suport de les principals institucions econòmiques (Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, Pimec i Cercle d’Economia) i polítiques del país, interessades en què Catalunya no continuï perdent pes financer i fins i tot, amb una mica de sort, que pugui retornar la seva seu social, avui dia radicada a Alacant.
Pel que fa a la conjuntura política, i també per una qüestió de pura matemàtica parlamentària, els interessos del govern de Salvador Illa a la Generalitat i les del seu correligionari Pedro Sánchez al govern espanyol, tots dos amb el suport de partits com ERC o Junts, coincideixen amb la posició defensiva del Sabadell.
Un minessoto de Sabadell
Antigament, els fills dels empresaris vallesans feien estudis de postgrau a Anglaterra. Nascut en una època més recent, Josep Oliu no se'n va anar a estudiar a Liverpool ni a Manchester sinó als Estats Units, on es va doctorar en economia i es va convertir en membre destacat de l'anomenat clan de Minnesota, un estat on el coneixement floreix, però les tempestes són terribles.
A la Twin Cities University hi havia professors de qualitat com el futur conseller Andreu Mas-Colell, experts que animaven els millors estudiants del món a matricular-s’hi i distingits alumnes catalans i espanyols, de l’anomenat “clan dels minessotos”, com l’economista Teresa Garcia-Milà, entusiasta fornidora de notes d’opinió del Cercle d'Economia.
En plena forma als 75 anys, continua gaudint d’una feina que considera instal·lada en una d’aquelles tempestes permanents
Va ser allà on es va casar en primeres núpcies amb Lynn Barton, una excel·lent violinista nord-americana, actual membre de l’Orquestra Simfònica del Vallès. El segon casament va ser amb l'economista Victòria Quintana, amb qui ara comparteix la vida, l’interès per les ciències econòmiques, la passió per la natura, la lectura, la bona conversa i la propietat d'una societat patrimonial.
Els que el coneixen diuen que també li agrada caminar, pedalar en una bicicleta elèctrica i gaudir de la bona taula. Probablement, això fa que, en plena forma als 75 anys, continuï gaudint d’una feina que considera instal·lada en una d’aquelles tempestes permanents que va conèixer a Minneapolis.
El seu compromís, formalitzat amb ell mateix i vés a saber si amb la història, és el de no retirar-se fins que no tingui assolit l’objectiu al qual ha dedicat bona part dels seus millors esforços professionals: deixar el banc en bones mans i ben orientat de cara al futur.
El tèxtil, l'acadèmia i la política
Sembla que una part d’aquests objectius ja n’estan, d’assolits, amb el nomenament de César González-Bueno com a nou conseller delegat en substitució de Jaume Guardiola, ja jubilat i actual president del Cercle d'Economia. Però, tot i haver passat a exercir una presidència no executiva, sembla que Oliu no acaba de trobar la solució perfecta, de la mateixa manera que fa una pila d'anys li va costar acceptar ser el successor de son pare al capdavant del banc.
Eren temps socioconvergents als “feliços” anys 80
Abans de fer-ho, i amb un expedient acadèmic farcit de matrícules d’honor, l’hereu de can Oliu havia estat catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat d’Oviedo, professor associat en Economia i Econometria a la Universitat Autònoma de Barcelona, assessor del Banc Mundial, director d’estudis i estratègia i director General de Planificació de l’Institut Nacional d’Indústria amb Carlos Solchaga de ministre d’Economia. I també del Govern de la Generalitat de Catalunya. Eren temps socioconvergents als “feliços” anys 80.
En realitat, Oliu hauria pogut entrar als primers governs socialistes d’en Felipe González, on entre 1983 i 1986 va exercir responsabilitats al Instituto Nacional de Indústria. Però al final va pesar més la crida del pare i la seva incardinació al teixit social sabadellenc que no pas l’atracció per una política estatal que al capdavall tampoc el va acabar de fer el pes.
El repte, o més ben dit, l’encàrrec, era convertir aquella entitat local de crèdit en una institució capaç de jugar a la primera divisió de la banca espanyola. I un cop fet el primer pas, de passar-la de banc local a banc català, calia enfocar bé la segona etapa. I per liderar-la, va ser triat tot un senyor catedràtic, amb fortes arrels entorn del Vallès, però format en la duresa climàtica d’una universitat americana envoltada de 10.000 llacs.
El repte era convertir aquella entitat local de crèdit en una institució capaç de jugar a la primera divisió de la banca espanyola
Així va ser com, finalment, Joan Oliu va convèncer el seu fill Josep, que l’any 1986 va iniciar-se com a secretari general tècnic de Banc Sabadell i l’any 1991 el va substituir com a conseller director general. El tercer i definitiu pas va ser l'any 1999 quan Josep va rellevar Joan Corominas com a president d’una entitat que ja començava a comptar entre els grans bancs del país.
De Sabadell a Alacant
Ningú sabia llavors que la darrera renovació, l’any 2019, es produiria lluny de Sabadell i, fins i tot, de Catalunya, ni que tindria lloc a Alacant, on la seu social de l’entitat havia migrat a conseqüència del terratrèmol polític d'octubre de 2017. Diuen que els homes de gran projecció pública com ara en Josep Oliu, no solament són responsables de la seva gestió davant de clients i accionistes, sinó que també tenen conseqüències de país, que els diputats del Parlament de Catalunya van voler analitzar amb ell, arran de la decisió de traslladar la seu fora del territori.
Va ser el febrer de 2020 quan Oliu va explicar que no havia rebut cap altra pressió que no fos la dels mateixos clients a l’hora de decidir el canvi. El trasllat, va dir en seu parlamentària, havia estat una resposta deguda a criteris purament tècnics i no pas polítics, a partir del dia 2 d’octubre de 2017, quan “van començar a sortir fons del banc”.
En el decurs de la primera setmana subsegüent a la declaració unilateral d'independència, el Sabadell va patir una fuga de dipòsits de 4.600 milions d’euros
“El diagnòstic implicava tallar de soca-rel el risc i la por que Catalunya pogués sortir de la Unió Europea” va explicar. “És desafortunat, però és així”, es lamentava. “No té res de polític, simplement és una qüestió tècnica i vam esperar tot allò que s'havia d'esperar. És una desgràcia, però és el món que hi ha”, van sentir-se dir ses senyories.
En aquella sessió informativa, Oliu es va proclamar català, però va assenyalar que en el decurs de la primera setmana subsegüent a la declaració unilateral d'independència, el Sabadell va patir una fuga de dipòsits de 4.600 milions d’euros, procedents en un 57% d'impositors tan catalans com ell, cosa que va provocar l’alarma a la comissió de riscos del banc, i va acabar aconsellant un canvi de seu.
A on? A Madrid? Segurament era la millor opció des del punt de vista tècnic, però en aquest punt, Oliu, que confessa que la decisió “va ser extraordinàriament difícil i lamentable per a mi”, va voler ser diplomàtic: ni Madrid, que hauria estat una ofensa massa gran per l'administració i per bona part de l’opinió pública catalana, ni el País Basc, on el Sabadell havia absorbit l’històric Banco Guipuzcoano, però que mai es va considerar una opció real, malgrat la possibilitat d'haver-hi pogut gaudir d'alguns avantatges fiscals.
Alacant, al sud del sud de l’antiga confederació catalanoaragonesa, va ser l’elegida, entre altres raons perquè hi tenia un edifici prou representatiu, antiga seu central de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), i perquè gràcies a la seva adquisició en subhasta, el Sabadell tenia més petits clients a la província alacantina que no pas “en qualsevol altra província catalana”.
“Una decisió amarga”, segons va confessar, que va anar acompanyada de tota mena d'explicacions presencials a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i sengles telefonades de cortesia a Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, a Luis de Guindos, ministre d'economia i altres autoritats competents del Banc d’Espanya i del Banc Central Europeu.
L'eterna fusió que no arriba
La pregunta, però, és si una hipotètica independència de Catalunya hauria pogut impedir algun procés de fusió bancària com les que fa anys i panys que intenten fer diferents entitats bancàries amb el Sabadell. Perquè el Sabadell sembla que no té cap intenció de deixar-se absorbir, sinó que la seva posició és més aviat compradora com ho va ser amb el Banco Atlántico, l’alacantina Caja del Mediterráneo, Caixa Penedès o el britànic TSB, antic banc en pèrdues que s'ha acabat convertint en l’actual joia de la corona pel que fa a rendibilitat.
Bastant després d’absorbir el Banco Atlántico i abans d’absorbir la CAM i Caixa Penedès, va ser La Caixa qui va voler fer seva la tan festejada entitat vallesana
Amb això de les fusions, de vegades no surten els números i de vegades no encaixen les persones. Quan va arribar el temps de les darreres fusions, bastant després d’absorbir el Banco Atlántico i abans d’absorbir la CAM i Caixa Penedès, va ser La Caixa qui va voler fer seva la tan festejada entitat vallesana.
Però com explica el mestre Josep Martí Gómez en el seu llibre sobre els Lara, Oliu s’hi va posar d’esquena, en contra del projecte que plantejaven Isidre Fainé i José Manuel Lara Bosch, propietari de Planeta i potent accionista del Sabadell. En aquest cas, a banda d’una possible concurrència mal gestionada d’egos, els motius principals van ser la manca de sinergies i la duplicitat d'estructures que s'hauria produït sobre un mateix territori.
No seria pas la darrera vegada. Martí Gómez, home fascinat pel perfil psicològic de financers com José Manuel Lara Hernández o Julio Muñoz Ramonet, no explica per què, però se sap que el senyor Oliu és un home intuïtiu i orgullós del llegat que arrossega a qui no li agrada que menystinguin els valors que representa.
El primer intent de fusió per absorció a càrrec del BBVA va ser el novembre de 2020. Una operació que semblava cosa feta, fins que un antic maldecap del BBVA, que arrossegava problemes derivats de l’afer Villarejo que haurien pogut afectar la presidència de Carlos Torras, va fer emergir la possibilitat que Oliu acabés sent primer executiu del banc fusionat, cosa que va provocar l’oposició de bona part de la cúpula del BBVA i la immediata reacció d’Oliu donant per acabades les converses.
Prou feina tenia llavors el Sabadell amb la complicada migració tecnològica del TSB, una entitat que el BBVA hauria volgut fora del grup contra el parer d’Oliu, per embrancar-se en una altra mal gestionada confrontació d’egos. Curiosament, la malmesa posició borsària del Sabadell, atacada insistentment pels temibles especuladors baixistes, va començar a millorar a partir d'aquella operació frustrada.
Diuen que Josep Oliu és millor negociador que seductor. Però encara no veu arribada l’hora de poder-se dedicar a la Fundació del Banc Sabadell. Per fer-ho, caldrà que s’acabin les tempestes.
Ja se sap que a Minnesota les tempestes són llargues, a la banca, encara més i a Catalunya, no acaben mai.