Si bé l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació dels catalans -fet que no succeïa des del 2007, amb l’esclat de la bombolla immobiliària-, la preocupació de no haver marxat de casa dels pares als 30 anys no només també hi és present, sinó que és una realitat a moltes llars espanyoles: l’Estat és un dels països en què els joves triguen més a emancipar-se, amb una mitjana de 30,4 anys, segons dades de la Comissió Europea. Es tracta d’una xifra que va superar la barrera dels 30 anys per primera vegada el passat 2021, malgrat que n’hi ha una de més preocupant i que explica el panorama que afronten els joves al continent: en menys d’una dècada, entre el 2015 i el 2023, els preus de l’habitatge a la Unió Europea han augmentat de mitjana un 48%, i el preu dels lloguers un 18%. Ara bé, no tots els països viuen les mateixes dificultats, ni de bon tros.
Espanya és un dels països en què els joves triguen més a emancipar-se, amb una mitjana de 30,4 anys
Un mapa europeu degradat i desigual
La Comissió Europea ha elaborat un mapa d’Europa que xifra l’edat d’emancipació a cada país. Mentre els països amb una edat més baixa són pintats amb un color blau clar, aquells que compten amb una edat més alta mostren un blau fosc. El resultat? Un mapa degradat. Mentre el nord d’Europa mostra territoris com Suècia o Finlàndia, en què els joves no s’esperen als 22 anys per marxar de casa, trobar un territori al sud d’Europa que no superi la mitjana dels 30 anys és tot un repte. Però no és d’estranyar: en aquesta darrera zona del continent els preus de l’habitatge han crescut molt més en comparació al nord del continent. A tall d’exemple, mentre del 2015 al 2023 Finlàndia registrava un creixement del 5,4% dels preus, Portugal un 105,8%.
Les raons de l’increment del preu de l’habitatge les coneixem i, tal com va apuntar el director de CBRE a Barcelona, Xavier Güell, al dinovè episodi de L'empresa al dia, no s’espera que la situació es relaxi: l’augment dels costos de construcció i de les taxes hipotecàries, el descens en la construcció que va limitar l’oferta, i l’augment en la compra de propietats com a inversió per generar ingressos addicionals són els principals causants. D’altra banda, l’augment dels lloguers s’atribueix als contractes de lloguer de curta estada, que van treure cases i pisos del mercat. Com es reflecteix aquest escenari a l’hora de marxar de casa?
De nord a sud, i dels 21 als 32 anys: una radiografia completa del continent
Com observàvem, la situació a Europa és ben desigual. Croàcia, Eslovàquia, Grècia, Espanya, Bulgària i Itàlia són, en aquest ordre, els únics països en què els joves s’emancipen a partir dels 30 anys. Els croats ho fan gairebé als 32 anys, mentre els eslovacs i els grecs cap als 31. Espanya registra una mitjana de 30,4 anys, i Bulgària i Itàlia se situen en els 30. Entre els pròxims països amb més números de superar la barrera dels 30 es troben Portugal i Eslovènia, que registren una mitjana d’uns 29 anys, i Malta i Irlanda, que es troben en els 28.
Irlanda és un dels països que destaca en el nord d’Europa per comptar amb una edat tan elevada, a diferència dels seus veïns, on l’emancipació es produeix fins a set anys abans. En aquest sentit, els finlandesos, danesos i suecs marxen de casa abans dels 22 anys. Si bé per als espanyols pot semblar una edat força primerenca, és probable que per a aquests territoris no ho sigui pas, especialment en el cas de Suècia, ja que, abans de la pandèmia, els joves s’emancipaven de mitjana entre els 17 i 18 anys. Una completa utopia al sud d’Europa.
Estònia, Països Baixos i França són els següents territoris en comptar amb una població que triga menys a emancipar-se. En els dos primers països els joves se situen al voltant dels 23 anys, igual que el cas francès, malgrat que es troba lleugerament més a prop dels 24 anys. Així mateix, s’aprecia un gran contrast amb el seu país veí, Espanya, que com hem observat compta amb una població que triga fins a sis anys més a emancipar-se.
El 17% de la població europea viu a llars que no tenen prou espai
Alemanya, Lituània, Àustria i República Txeca tanquen el llistat dels 10 països més prematurs a l’hora de marxar de casa dels pares, amb unes edats que van dels 24 als 25,4 anys que registra el darrer, tan sols un any menys de l’edat mitjana dels joves europeus, que s’emanciparien, segons la Comissió Europea, als 26,3 anys. L’organisme també detalla que més de dos terços dels europeus viuen en un habitatge del qual en són propietaris, i hi ha 2,3 persones per llar de mitjana. Ara bé, el 17% de la població europea viu a llars que no tenen prou espai.
El salari dels espanyols i les promeses de von der Leyen
Reprenent la dada d’emancipació mitjana a la Unió, val a dir que és sens dubte gens representativa, ja que es tracta d’un panorama ben desigual. A l’estat espanyol, les previsions d’acostar-se als 26 anys de mitjana com a edat per emancipar-se són força llunyanes si tenim en compte que els joves que volen marxar de casa han de dedicar quasi el 80% del seu salari per pagar el lloguer, segons pisos.com, quan els experts recomanen que no s’hi hauria de destinar més de la tercera part. A aquest fet s’afegeix el 28,36% d’atur juvenil que va registrar l’Estat en el tancament del 2023 -el mateix any sobre el qual es basen les dades d’emancipació que facilita la Comissió Europea-.
I, Europa, què fa al respecte? Fa tres anys el Parlament Europeu va adoptar una resolució en què es demanava als països de la Unió que reconeguessin l’habitatge adequat com un dret humà fonamental que es pot fer complir mitjançant la legislació. Els eurodiputats van afirmar que tots els ciutadans haurien de tenir el mateix accés a un habitatge digne -tal com consta en la Constitució espanyola-.
El juliol del 2024, Ursula von der Leyen va iniciar el seu segon mandat, tot just després de declarar que l’habitatge seria una de les prioritats de la Unió Europea i que, per primera vegada, la Unió comptaria amb un comissari responsable de l’habitatge. Un càrrec que ha passat a mans de Dan Jørgensen, actual comissari europeu d’Energia i Habitatge; no és d’estranyar que Jørgensen sigui de nacionalitat danesa, en representar el segon país europeu més primerenc a l’hora d’emancipar-se.