Va haver-hi un temps, quan presidia València Basket Club, on el seu departament de comunicació va decidir que Juan Roig només parlaria una vegada l'any. Primer, era una bona estratègia, per donar importància a les seves paraules. Però, en realitat, perquè eren conscients que per molt que li preparessin el missatge acabaria dient alguna cosa imprevista. I habitualment molt (massa) noticiable.
Qui segueixi la trajectòria de l'empresari valencià reconeixerà aquest modus operandi en els últims anys: una compareixença anual, per explicar els resultats de la seva empresa, on frases com "La web de Mercadona és una merda" o "Hem d'imitar la cultura de l'esforç amb la qual els xinesos treballen a Espanya" encara ressonen en l'imaginari col·lectiu.
No deixa de ser curiós que, excepte en aquells moments on es repassen els comptes, algú que busca predicar amb l'exemple a través de la inversió privada, la cura dels seus treballadors (encara que amb veus crítiques internes en aquest sentit) o la pràctica de l'esport, no sigui capaç d'inspirar a més persones. I, recentment, en el 40 aniversari de l'Associació Valenciana d'Empresaris AVE, tiri la brega als seus iguals queixant-se que es conegui a les companyies i directius de l'IBEX i no a ells.
Partim d'una base: la seva generació considera immodest parlar dels mèrits d'un mateix. Però també veu als periodistes com a enemics a l'aguait i a la cerca de notícies perilloses per a les seves iniciatives. Si ens hi fixem, els màxims articles que trobem de Mercadona en els mitjans (molts d'ells sota format publicitari) tenen com a títol "El producte que arrasa als supermercats". I aquí conclou tot el seu bagatge.
Quan tractes de conversar amb les noves generacions empresarials són molt conscients que si tu no lideres el discurs, uns altres escriuran sobre tu. I no sempre alguna cosa que et sembli bé. I encara que moltes startups (masses) neixen amb un CEO, un CTO i un CMO, però no amb un director de comunicació, molt aviat s'adonen que si no expliques per què ets especial, unes altres ho faran abans i et restaran espai mediàtic i clientelar.
Escric això sent valencià: quants empresaris i empresàries d'AVE realitzen entrevistes a mitjans locals i nacionals cada any? Algú sap trobar al seu web el llistat de socis? Per què, amb un equip jove i nombrós de màrqueting i comunicació, amb prou feines hi ha recurrència estant presents en els temes més importants de la societat local? Es té el pes suficient a Espanya (podria pensar-se que no, tenint en compte del temps que porta reivindicant-se sense èxit el Corredor Mediterrani)?
Una cosa és no atorgar entrevistes i una altra molt diferent no explicar constantment les negociacions realitzades, els avanços obtinguts o els projectes futuribles
Podem parlar (i amb raó) de com l'IBEX ha aconseguit conquerir espais constants en els grans mitjans de comunicació nacionals. Malgrat que els seus dirigents tampoc compareixen de manera habitual. Però una cosa és no atorgar entrevistes i una altra molt diferent no explicar constantment les negociacions realitzades, els avanços obtinguts o els projectes futuribles. Perquè no és el mateix la comunicació directa que la informació intencional que beneficia a ambdues parts: la companyia que adquireix rellevància i el mitjà que accedeix a notícies per als seus lectors.
I això és una cosa que es troba a faltar a la Comunitat Valenciana. Amb empreses que facturen milions d'euros. Que innoven i són líders no només nacionals sinó internacionals en els seus camps. Que han aconseguit mantenir l'arrelament familiar malgrat un creixement en ocasions desmesurat. I que, moltes vegades, fan les coses millor que altres firmes amb major renom.
No obstant això, si li pregunto a la majoria dels meus amics a què es dediquen Istobal, Grupo Royo, Grupo Torres, Grupo Valero, Importaco, Erum Group, Industrias Dupen, Tempe o Congret International Fruits, no sabran ni tan sols situar-les en el teixit productiu. Quan, entre totes, sumen milions anuals en els seus comptes de resultats.
Necessiten comunicació, amb aquestes xifres? És una pregunta legítima. I la resposta no és unànime. Però el que sí ja és evident són les paraules de Juan Roig. I si una figura d'aquest calibre es queixa d'aquesta circumstància, potser haurien de començar a preguntar-se per què ho fa. I, de pas, mirar ell mateix cap endins.