Per fer-ho curt, aquesta porció de territori -que té uns 225 km²- va ser fundada a mitjans del segle XIII, i va seguir les vicissituds de moltes ciutats poloneses excepte en el seu recorregut final. El seu nom fou Königsberg. Inicialment, va pertànyer a l’Antiga Prússia, després a Polònia i després a Prússia altre cop -a la nova, a la que podríem anomenar territori alemany-. Aquest darrer va ser el període de més llarga estabilitat, des del 1657 fins al 1945. Què va succeir el 1945? Doncs es va acabar la Segona Guerra Mundial i aquest bocí de territori va quedar sota el control soviètic. I l'URSS va decidir que seria una part del territori soviètic independent dels altres països també annexionats: Lituània, Letònia i Estònia. Ah, i el seu nom canviaria. De Königsberg a dir-se Kaliningrad, en honor a Mikhail Kalinin, un bolxevic dels que podríem qualificar “del morro fort”.
La repoblació per russos i la consegüent russificació no va ser difícil. D’entrada perquè qualsevol forma de protesta a l’època es veia reprimida de forma especialment violenta -recordin que manava Stalin- i perquè hi havia hagut una aniquilació important prèvia. La ciutat havia comptat amb un gran nombre de jueus i de polonesos que havien estat deportats pels nazis. Físicament, la ciutat havia quedat anorreada, arrasada pels bombardejos finals duts a terme pels aliats. Total, d'ençà de 1945, la ciutat, Kaliningrad, és completament russa.
És una enorme Zona Franca i les ànsies de Moscou consisteixen a convertir Kaliningrad en una mena de Singapur
La vida allà és agradable i la connexió amb Rússia els proveeix dels recursos diaris. Aquesta connexió és marítima quan no es tracta de l’hivern, ja que, si bé el port de Kaliningrad està obert tot l’any, els altres ports russos de la Bàltica -per exemple, Sant Petersburg- queden bloquejats pel gel a l’hivern. Els altres mitjans com l’avió i la carretera resten oberts tot l’any. La carretera té l’inconvenient que s’han de passar controls d’importació/exportació dos cops. S’ingressa a la Unió Europea per Polònia o per Lituània (un control), es recorre territori de la UE per uns quants quilòmetres, i quan s’entra a Kaliningrad altre cop hi ha controls. El pas fronterer amb Bielorússia és relativament senzill, un mer tràmit entre amics. Aquesta connexió amb Rússia -l’única possible, ja que el bloqueig comercial amb la UE és gairebé total- fa que es presentin situacions que sovint són emprenyadores, sobretot quan es fa curt de provisions. És com viure en una illa envoltada de taurons. Tot plegat una mica asfixiant, sobretot pel jovent que, per dir-ho així, no pot sortir del poble.
La població, uns 500.000 habitants, viuen de les fàbriques que el govern rus deriva cap allí. Vaixells i cotxes i tot el que es pugui manufacturar. És una enorme Zona Franca i les ànsies de Moscou consisteixen a convertir Kaliningrad en una mena de Singapur. Més aviat un Hong Kong, però, a causa de l'estratègia seguida per Rússia respecte a Europa, tot queda en un pa sucat amb oli notable. Un muntatge un pèl ridícul i merament epidèrmic. Es fabrica molt, això sí. Però, fora de Rússia, a ningú li interessa la mena de coses que Kaliningrad pot manufacturar. Potser hi ha algun empresari català que hi té interessos a la zona? Si existeix, el desconec.
Hi ha pocs llocs al món amb tanta història intensa per metre quadrat. Molta està en la seva superfície. La més desgraciada, però, s’amaga sota terra
La ciutat, com he dit, és agradable. Coses velles a visitar n’hi ha algunes. Bé, més aviat hi ha bocins de coses perquè, pel que vaig veure quan hi vaig ser, no sembla que ni un edifici quedés sencer després dels bombardejos britànics. Passejar per veure la tomba del fill més universal de la ciutat -Immanuel Kant- és una activitat molt interessant. També travessar el riu per un dels nombrosos ponts ens porta a la memòria que per aquí va passar Leonhard Euler que, havent nascut a Basilea, va morir a Sant Petersburg, on està enterrat. Va ser ell qui va resoldre un problema matemàtic que els ciutadans de la ciutat acostumaven a plantejar als visitants: “Podries arribar d’una banda a l’altra del riu -el riu Pregel, que divideix la ciutat- passant per les dues illes del mig del riu (Kneiphof i Lomse) i passant per tots els ponts existents, però una vegada només?”.
La qüestió divertia molt als locals i es coneixia internacionalment com “el problema dels set ponts de Königsberg”. Fins que Euler ho va analitzar i, fent servir les seves teories de gràfics, va donar-ne la solució. Després va partir cap al nord. Però la guitarra de la diversió local ja els hi havia aixafat.
Ignoro si mai més tornaré a l’antiga Königsberg, perquè no hi ha raons per fer-ho. Ara bé, existeixen pocs llocs al món amb tanta història intensa per metre quadrat. Història bona i dolenta, concentrada. Molta està en la seva superfície. La més desgraciada, però, s’amaga sota terra.