L’aclamat biopic dels primers anys de carrera de Bob Dylan es desenvolupa en una època convulsa per als Estats Units, la primera meitat dels anys seixanta. Són els anys de les lluites per la igualtat racial, de l'assassinat de Kennedy i dels grans líders negres, de l’inici de la revolta juvenil que qüestiona l’ordre i els valors sorgits després de la II Guerra Mundial. I els anys també -1962- de la crisi dels míssils de Cuba. En una escena de A Complete Unknown -títol, per cert, agafat del text d’una de les cançons més reconegudes de Dylan, Like a Rolling Stone- l’artista que representa Joan Báez surt esperitada als carrers del Village de Nova York. Des de la televisió s’avisa que l’endemà al matí potser els habitants de la Costa Est hauran mort a causa dels míssils soviètics. Els pocs taxis que troba passen rabent i els carrers són buits. Bé, no del tot. En un dels clubs del barri, se sent des del soterrani la veu de Bob Dylan cantant contra els senyors de la guerra.
Retorn al passat
Algú, potser per desqualificar-lo, argumentava que la política exterior de Trump sembla pròpia del segle XIX. Una situació com la del 1962 ara mateix no té sentit. Els míssils nuclears actuals tenen un abast mundial i no cal col·locar-los al pati del darrere de l’enemic, sigui Cuba o sigui Ucraïna, perquè siguin una amenaça real. Encara més, els experts diuen que la ubicació més efectiva dels míssils nuclears és als submarins que, en alta mar, són pràcticament indetectables, a diferència de les bases terrestres convencionals.
Per tant, l’expansionisme territorial d’uns i altres té un rerefons més simbòlic que de poder real. Els Estats Units fa més de 200 anys, va intentar incorporar les encara colònies britàniques de l’actual Canadà. Els estats proteccionistes i de base industrial del nord no feia gaire que s’havien imposat en la Guerra de Secessió als de caràcter agrari i esclavista del sud, més oberts al comerç internacional. Només dos anys després d’acabar la guerra, els Estats Units van comprar Alaska a una Rússia que temia que la regió acabés en mans d’una Anglaterra contra la qual acabava de perdre la guerra de Crimea. I ja tenim el cercle complet.
L’expansionisme territorial d’uns i altres té un rerefons més simbòlic que de poder real
Per aconseguir el control de les províncies britàniques del Canadà, els Estats Units van comptar amb el suport francès, que ja els havien ajudat en la guerra per la seva independència. Anglaterra era l’enemic a batre i els uns pretenien controlar Nord-amèrica sense entrebancs i els altres -amb Napoleó al capdavant- fer el mateix amb Europa. Els Estats Units no van poder quedar-se el Canadà, però van aconseguir expulsar els britànics de Nord-amèrica i exercir una enorme influència sobre el nou veí del nord.
Si en el cas nord-americà tenim aquesta tendència de retorn a la geopolítica del passat, què no hem de dir de la Rússia de Putin. No és només el control del Mar Negre i l’anhel immemorial d’accés als mars càlids -fins ara, la mar Bàltica es gelava cada any a l’hivern. És dotar-se d’un coixí de seguretat en termes de territori propi o d’estats fidels per mantenir el nucli del país a resguard. Tal com van fer amb Napoleó i amb Hitler. Ja hem comentat la inutilitat d’aquestes marques -existents des dels temps de l’imperi romà i des de Carlemany- en cas d’un conflicte nuclear, però és evident que en un conflicte convencional sí que serveixen. De fet, aquests mesos sovint s’ha comparat la invasió d'Ucraïna amb la guerra de trinxeres de la I Guerra Mundial. Un altre retorn al passat.
L’illa del tresor
Ara Trump pretén emular la compra d’Alaska amb l’adquisició de Groenlàndia. La immediata descoberta d’or al riu Yukon va fer de la compra d’Alaska un gran negoci per als Estats Units. Ara, amb més indicis d’allotjar terres rares i altres materials imprescindibles per a les noves tecnologies, Trump pretén fer el mateix aprofitant el desgel àrtic en curs. No és una qüestió estrictament militar, perquè ara ja hi tenen una base. Com a Rússia, als Estats Units ja els va bé un augment de la temperatura global perquè posa en valor els dominis àrtics: noves rutes comercials, explotacions mineres, nous assentaments poblacionals... No resulta estrany, doncs, que es neguin a implementar mesures per limitar l’escalfament global.
Per la seva banda, la diminuta Dinamarca, membre fundador de l’OTAN, sembla que no es pot plantejar ni tan sols una eventual defensa aèria dels seus dominis a Groenlàndia. Els seus avions militars, comprats als Estat Units, estan sotmesos a un eventual bloqueig de funcionament en cas que s’emprin per a interessos contraris als nord-americans. Ara cridaran les dones al servei militar obligatori. No els servirà pas per defensar Groenlàndia, encara que si que podria servir per a una eventual defensa passiva en cas d’invasió terrestre.
Això dels avions danesos és el mateix que passava amb tant armament europeu adquirit als Estats Units. Per cedir-lo a Ucraïna calia el permís explícit dels nord-americans per poder ser operatiu. Ara, l’eventual -i volgudament restringida- compra d’armament europeu a països tercers no podrà tenir cap limitació operativa per part del fabricant. És una de les condicions formulades per Ursula von der Leyden que no ha rebut gaire atenció dels mitjans de comunicació.
Per cert, el cobalt, un dels minerals rars -que tants conflictes origina al Congo, on hi ha el 70% de les reserves mundials conegudes- ja no és necessari per construir les noves superbateries d'automòbil. Aquestes funcionen amb liti, més abundant, tant a Nord-Amèrica com als Andes. Ara, de moment la patent és del gegant automobilístic xinès BYD. Per tant, això dels minerals escassos i cobejats podria no ser tan permanent com l'or i capgirar-se o esdevenir irrellevant a mesura que avanci la tecnologia.
El kit de la comissària
El “graciós” anunci de la comissària europea de Gestió de Crisis sobre el kit de supervivència de tres dies sembla que ha aconseguit, malgrat les crítiques i paròdies generals, el seu principal objectiu: mentalitzar molts europeus de la necessitat de preparar-se per a una eventual catàstrofe. Principalment en forma de guerra convencional. Encara que sigui al preu d’augmentar l’alarmisme i el descontentament social.
Malgrat els maquillatges discursius, no és pas un anunci que s’hagi preparat per a després de la pandèmia de la covid-19 ni tampoc ens recomanen que acumulem mascaretes quirúrgiques. Sembla un altre retorn a un passat no tan llunyà, quan les masies remotes es preparaven per passar l’hivern amb el rebost i llenyera ben plens. Ara amb una ràdio, analògica, és clar. Només cal pensar l'enrenou que provoca la caiguda de la xarxa d'internet. O una caiguda elèctrica. Les distorsions per a la vida quotidiana que genera un fet aparentment menor com aquest són considerables. És una impressió subjectiva, no sé si compartida per la majoria, però la imatge de la comissària belga traient components del kit de la seva bossa de mà tenia un aire de dèjà-vu, d’anys seixanta.
En qualsevol cas, ens trobem amb una altra regressió de la globalització. No podem refiar-nos gairebé res de les cadenes de subministrament dels altres, ni que aquests siguin amics o socis tradicionals. La filosofia del just in time entra en crisi profunda. Comptar que els subministres ens arribaren puntualment i que no cal emmagatzemar gaire res -siguin components industrials, medicaments o aliments- comença a passar a la història. Els discursos d’autosuficiència energètica, alimentària, tecnològica o de terres rares cobren nou protagonisme. Tornem al passat.
La voluntat d’influenciar els votants dels països occidentals també ens torna als anys 30 del segle passat
I ens ho han repetit. Els conflictes actuals tenen un component híbrid cada vegada més rellevant. Si en totes les guerres, la moral de la rereguarda és determinant, en les democràcies modernes, condicionar el pensament dels ciutadans encara és més rellevant. Per això, són els dictadors o els que tenen pràctiques autocràtiques els més propensos a encetar conflictes, perquè poden prescindir més de la ciutadania i de l’opinió pública. La voluntat d’influenciar els votants dels països occidentals també ens torna als anys 30 del segle passat, quan l’emergència -sovint a través de mecanismes democràtics- de líders populistes i autoritaris va facilitar l’expansió del nazisme alemany.
Per un rearmament keynesià
Com ja vam avançar en aquestes mateixes pàgines, Europa intentarà que el rearmament actuï també com a eina de política industrial i keynesiana. Evidentment, això comporta que la major part de la despesa s’efectuï dins la mateixa Europa, sempre que la competitivitat del producte final es mantingui. La flexibilització de les regles d’endeutament i el finançament europeu pretenen fer més viable i més passadora davant l’opinió pública aquesta nova despesa. El president espanyol promet que no anirà en detriment de la despesa social. La quadratura del cercle. De moment, acaba de negar-se a comprometre 1.500 milions d'euros per resoldre el problema de Rodalies a Catalunya
Mentrestant, el premier laborista britànic, Keir Starmer, ja ha anunciat la retallada de les ajudes socials per finançar el rearmament. Esperem que sigui una retallada prou eficient en un país on els subsidis públics han creat una nova classe social de famílies que viuen de les subvencions, condició que s’hereta de pares a fills.
No és ben bé com pagar a la gent perquè faci forats a terra -perquè les armes tampoc serveixen per a res si no s’utilitzen, i més val que no es facin servir-, però sí que tenen efectes tractors sobre la resta de l’economia. Hauria de ser la vella teoria -i praxi- keynesiana d’elevades inversions públiques -encara que sigui endeutant-se- en sectors productius que arrosseguin la resta de l’activitat industrial i de proveïments, rendes salarials a banda. I també en termes de recerca bàsica i aplicada. Per això, des de Catalunya, com d’altres territoris de tradició industrial i tecnològica, hem de procurar que el nou flux de recursos públics no vagi a parar exclusivament a les regions espanyoles on el franquisme va reforçar l’activitat armamentística: els territoris més allunyats de la frontera francesa i europea -Galícia inclosa- i Madrid, és clar.
Tot dependrà que l’atzucac en què l’abandonament de l’amic americà i l’expansionisme de l'os rus ens han posat es converteixi en una oportunitat de futur i de prosperitat
Catalunya, amb una tradició metal·lúrgica i una intensa especialització en el sector del transport, ha de poder derivar amb facilitat part de la seva activitat cap a materials de defensa. El mateix pel que fa als proveïdors de l’Airbus, únic exemple plenament reeixit d’Europa de competitivitat mundial a través de la col·laboració entre proveïdors de diferents països. El caràcter únic de l’Airbus no hauria d’impedir que fos repetible. D’això dependrà que l’atzucac en què l’abandonament de l’amic americà i l’expansionisme de l'os rus ens han posat es converteixi en una oportunitat de futur i de prosperitat. Com ho ha estat per als Estats Units fins ara. Aquest serà el veritable kit de supervivència d’Europa.