El 15 de setembre de 2008, la caiguda del gegant banc d'inversions nord-americà Lehman Brothers va aturar l'agulla del capitalisme. Va ser un esdeveniment sense precedents a la història, ja que el quart banc més gran dels Estats Units va caure i les ondulacions resultants van viatjar més enllà del país, van creuar l'Atlàntic i van sacsejar el sistema financer de tot el món. Tot i que la sorpresa va ser dura, els indicis que el sistema del país estava en problemes ja eren evidents, ja que diverses entitats financeres havien fracassat abans; no, però, per una organització poderosa com Lehman Brothers.
Bé, per un dia com aquest fa 15 anys, Lehman Brothers només havia d'admetre la fallida. La majoria dels clients del banc ja havien marxat, tenia grans pèrdues a la borsa i el seu actiu també estava totalment devaluat. La casa, fundada l'any 1850 pels germans Henry, Emanuel i Mayer Lehman, va dir adeu a una carrera d'un segle i mig. Va superar la guerra civil americana, la crisi bancària de 1907 o la Gran Depressió de 1929, però no va sobreviure a la crisi financera de 2008.
Joseba Barandiaran, vicepresident del Col·legi Basc d'Economistes, recorda bé aquell moment decisiu. Aleshores s'encarregava del control de liquiditat d'una entitat financera i recorda que “l'emergència va ser com estar al capdavant d'una porta i encendre,de cop, un foc”. “Un esdeveniment que es considerava impossible. Si un banc de gran nom falla, és una mena d'advertència que qualsevol pot fracassar", ha afegit.
Joseba Barandiaran: “Un fet que es considerava impossible. Va ser una mena d'advertència que si un banc de gran nom falla, qualsevol pot fracassar"
El dilluns que va fer fallida, la institució financera tenia 639.000 milions de dòlars en actius i 613.000 milions de dòlars en deute. Per evitar la fallida, van mantenir converses amb diversos bancs per comprar l'empresa, però no ho van aconseguir. Tots els indicadors de la borsa de l'organització es van esfondrar de pressa, fins que el valor de la casa financera es va reduir a la meitat en dos dies. Així, un cop va fer fallida, el grup britànic Barclays va adquirir la propietat de l'empresa per 2.000 milions de dòlars.
En els dos anys següents, més de 350 bancs dels Estats Units van fracassar, i molts més van haver de ser rescatats injectant capital públic. La crisi va arribar als bancs de molts països de l'altra banda de l'Atlàntic, i l'enfonsament de l'enorme vaixell creat pels germans Lehman va afectar no només els Estats Units, sinó també el sistema financer de tot el món.
Què va provocar l'enfonsament?
Tot i que el col·lapse de Lehman Brothers va ser inesperat, en aquell moment era bastant obvi que el món estava a la vora d'una crisi financera. L'abril de 2007, l'empresa d'hipoteques subprime New Century Financial va fer fallida. Això va ser seguit pel fracàs del banc d'inversió Bear Stearns i el rescat de les institucions financeres Fannie Mae i Freddie Mac. A Europa, el banc francès BNP Paribas va suspendre tres dels seus fons als Estats Units i al setembre el banc anglès Northern Rock també va haver d'admetre que s'havia quedat sense diners.
El de Lehman va arribar un any després: "va ser la confirmació d'algunes sospites que hi havia abans", diu Barandiaran. Al contrari, diu que els que van fracassar abans no van tenir res a veure amb els difunts Lehman Brothers pel que fa a mida i poder.
Tanmateix, van ser els mateixos bancs els culpables d'aquesta crisi financera? Per entendre d'on ve la fallida, cal remuntar-se als anys noranta, quan va començar l'auge del negoci de la hipoteca per a la llar als Estats Units. Van establir unes condicions molt fàcils per a la concessió d'hipoteques, i van proliferar les hipoteques d'alt risc. Lehman Brothers, com moltes altres institucions financeres, es va convertir en un actor important en el mercat d'alt risc, i tot i que el 2008 tenia 600.000 milions de dòlars en actius, només tenia 22.500 milions de capital fix. Per tant, si el valor dels immobles baixava un poc per cent, tenia un risc important de perdre una gran part del seu capital.
Tot i que Lehman Brothers tenia 600.000 milions de dòlars en actius el 2008, només tenia 22.500 milions de dòlars en capital fix
En bona part, la culpa de la crisi va ser el resultat dels riscos desproporcionats assumits per les institucions més grans del sector financer. Tot i que Lehman Brothers va ser el més notori dels temps, si no fos l'entitat financera, tard o d'hora algú altre hauria rebut el cop. Aquesta és l'opinió de Barandiaran: "Crec que el sistema tenia molts Lehmans". A més de la banca, l'economista també ha qüestionat la tasca de control dels supervisors, i "apropant-nos-la, van ser els que van provocar una bombolla immobiliària, tant les institucions públiques com els ajuntaments els que van entrar a la roda del deute, ja que així com les famílies i les empreses, era tota la societat”, ha apuntat.
Controls més estrictes i noves normatives
L'explosió del sistema financer va portar a la reconstrucció del mateix sistema de dalt a baix. Es van introduir noves regulacions, principalment per endurir els controls i establir límits als bancs financers. Als Estats Units es va crear una llei anomenada Dodd-Frank per inspeccionar estrictament Wall Street sota l'administració de Barack Obama, a més d'introduir molts altres nous supervisors i reguladors al mercat. En paraules de Barandiaran, "això indicava que l'èxit absolut de la festa i l'escuma s'havia acabat, i que hi havia una gran necessitat de regulació i control sobre la taula".
A més d'una supervisió més estricta de les activitats de les institucions financeres, les principals institucions financeres dels Estats Units van haver de pagar sancions d'uns 300.000 milions de dòlars. Tanmateix, tot i que han passat 15 anys, avui dia encara mantenen un gran poder a Wall Street, ja que mantenen el control de la majoria dels actius en el mateix percentatge que abans de la crisi. Entre aquestes entitats destaquen JP Morgan, Goldman Sachs i Morgan Stanley.
Joseba Barandiaran: "Va afirmar que s'havia acabat el partit absolut i l'èxit espumós, i va posar sobre la taula que hi havia molta necessitat de regulació i control"
També a Europa es van crear diverses lleis noves. El Banc Central Europeu va endurir molt les obligacions dels bancs, i va adquirir una gran capacitat d'intervenció en els bancs nacionals. Per exemple, la directiva MiFID es va fer amb l'objectiu de controlar les operacions financeres dels països de la Unió Europea i per reforçar la regulació dels bancs es van constituir a escala internacional els acords de Basilea II i III.
Molts bancs es van acomiadar
"Les caixes gairebé van desaparèixer com a institucions", ha explicat l'economista. Així, la desaparició o fusió de molts bancs ha estat una de les conseqüències més significatives de la crisi. En els últims 15 anys, el sector bancari espanyol ha passat de 56 entitats a nou, un petit oligopoli. Tanmateix, a Espanya, com molts altres països, es pensava que la crisi financera a l'altra banda de l'Atlàntic tindria poc efecte. De fet, el sistema financer d'Espanya en aquell moment era força estable. El cas és que Espanya, com molts altres països, va rebre un fort cop i el 2012 va haver de demanar un rescat. Així, el xoc de la crisi financera només es veu al carrer, ja que molts edificis que abans eren oficines bancàries ara estan buits. El nombre de bancs ha disminuït dràsticament en els últims 15 anys. A tot l'Estat, des de la fallida de Lehman Brothers, s'han perdut 115.000 llocs de treball i 28.000 oficines.
Una promesa de reorganitzar el capitalisme
Sembla que l'home trepitja constantment la mateixa pedra. Uns anys més tard, quan les onades del col·lapse de Lehman s'han calmat, l'incident sembla haver estat oblidat, tot i que s'han detectat altres indicis de crisi. Donald Trump va demanar una revisió de la llei Dodd-Frank fa cinc anys, i les mesures estrictes imposades a les institucions financeres van començar a esvair-se de nou. Això ha augmentat el risc al mercat, i en els darrers anys ha provocat el fracàs de diverses institucions financeres dels Estats Units, entre elles Silicon Valley i Signature Bank.
És difícil saber si es pot produir o no una crisi financera del mateix tipus, se sap que vindran més crisis
Donald Trump va demanar una revisió de la llei Dodd-Frank fa cinc anys, i les mesures estrictes imposades a les institucions financeres van començar a esvair-se de nou. La tendència cíclica del capitalisme també jugarà un paper en tot això. En aquest sentit, en el punt àlgid de la crisi, Nicolas Sarkozy, que en aquell moment era el president de França, va dir les paraules que va dir a la reunió del G20 a Washington, on va demanar la reorganització del capitalisme.
Així, tot i que és difícil saber si es pot produir o no una crisi financera del mateix tipus, se sap que vindran més crisis. “Em costa tenir una crisi d'aquesta magnitud; serà diferent”, diu el vicepresident del Col·legi d'Economistes. "Però estic segur que es produirà una crisi, perquè l'aparició de crisis és una de les principals característiques del capitalisme", ha conclòs.