Els problemes de no rebre la informació correctament és que es presenten situacions que no entenem, que no semblen lògiques. En el nostre cas s’hi sumen dos fets: els governants no volen donar explicacions -bé, és un eufemisme per no dir amagar- i els mitjans no fan l’esforç d’endinsar-se en la documentació existent per tal de fer allò que podríem dir-ne “tasques d’investigació” i lligar la causa amb l’efecte. Aquest és el cas de la lentitud del desplegament dels ajuts Next Generation. La informació està més o menys disponible, però no s’expliquen els lligams. Aquelles accions que provoquen determinades conseqüències. Avui mirarem d’analitzar per què, en el cas dels fons Next Generation, estem donant-li voltes sempre als mateixos temes: el retard en la seva distribució. Veurem que aquest efecte és resultat de no dur a terme de manera definitiva -donar-li voltes, també- determinades accions de govern que no sembla que tinguin res a veure. Però sí que en tenen.
L’aprovació del programa Next Generation -recordem-ho: 750.000 milions d’euros de l’any 2020- va comportar un gran canvi en com la Unió Europea (UE) donava els ajuts. El moment va ser històric. No només per la quantitat aprovada (imaginin-se, l’equivalent al 60% de tot el PIB espanyol) sinó també pel mètode d’obtenir els diners: endeutament dels països de la UE de forma solidària. Ara potser no ho recordem, però les discussions van ser dures i llargues. Els estats membres anomenats frugal desconfiaven dels països de sempre, com Espanya, que tenen la paraula solidaritat a flor de pell i que sempre van tirant d’aquesta cançoneta. El resultat va ser que el pla d’ajuts es va aprovar sota dues condicions: que els diners fossin ben utilitzats -amb objectius i projectes predeterminats, estimats, aprovats i auditats- i que, de pas, els països receptors es comprometessin a fer reformes estructurals que evitessin, en un futur, viure sempre de la solidaritat dels altres.
El resultat final va ser que a Espanya li van tocar uns 150.000 milions d’euros d’ajuts (un 12% del PIB) repartits entre 75.000 milions de subvencions i 75.000 de préstecs. La qüestió aleshores fou: tenim capacitat administrativa per gastar aquests diners de manera ordenada tal com se’ns exigeix, és a dir, aplicar-los a allò que toca i que tot estigui ben auditat? Però també s’obria una nova qüestió: podrem dur a terme les reformes estructurals que se’ns demanen, addicionalment, per a rebre aquests ajuts?
Als Estats Units, la paperassa per obtenir els ajuts s’ha simplificat enormement. No ha estat possible a la UE. I els únics culpables som nosaltres en haver creat l’atmosfera del recel
L’anàlisi dels projectes als quals s'han d'aplicar els ajuts ja són motiu de retards. Gastar 150.000 milions no és fàcil. Els controls i la burocràcia per tal que no es malgastin els recursos és imperativa. Recordem que a Espanya tenim contenciosos per corrupció per donar i per vendre. Inclosos els casos on es veuen afectats ajuts europeus. Per tant, tota prevenció dels nostres socis europeus és poca. Els processos d’auditoria per cada projecte que es duu a terme són exhaustius i lents. Per contra, tenim una administració pública prima i ineficaç. Als Estats Units, la paperassa per obtenir els ajuts s’ha simplificat enormement. No ha estat possible a la UE. I els únics culpables som nosaltres en haver creat l’atmosfera del recel.
I és que, com reconeix l’Institut Jacques Delors, els països del nord desconfien dels del sud. Aquesta desconfiança es va veure reforçada arran de la Gran Recessió, quan el 2009 es va descobrir que Grècia havia falsificat les estadístiques enviades a Brussel·les. El final de la història el coneixem tots: Grècia i Portugal intervingudes globalment i Espanya amb la banca intervinguda. Aquesta desconfiança es veu també estimulada pel fet que 400.000 dels 750.000 milions (és a dir, un 53% dels fons) van a quatre països del sud: Espanya, Grècia, Portugal i Itàlia.
En resum, gastar assenyadament els 150.000 milions que ens ha assignat la UE no és fàcil. Calen equips de control molt forts. I aquí anem tirant, encara que Itàlia ho està fent bastant millor que nosaltres, com és habitual.
Per què triguen tant?
Però els parlava al principi de les causes del retard que són menys evidents. Per què, per exemple, Itàlia ja va pel sisè tram dels ajuts i Espanya encara va pel cinquè? En principi els desemborsaments havien de finalitzar el 2026. Però, com he dit, si a més dels projectes ben documentats, no es duen a terme les reformes estructurals acordades, els diners tampoc hi arriben. Els posaré un exemple. L’abril del 2023, la Generalitat va convocar unes proves per accés a funcionaris. Si ho recorden, es va haver d’anul·lar a causa dels errors i la mala gestió. La malifeta es va rectificar aviat, i es van convocar noves proves per al mes de juliol. Com va ser possible tanta rapidesa en la rectificació? No és habitual tanta humilitat. Fàcil. En els acords per rebre els fons Next Generation hi figurava fer fixes a funcionaris que, durant anys, havien estat treballant amb contractes temporals -una de les moltes vergonyes del país-. Per tant, la pífia de les proves de la Generalitat aturava el lliurament d’una de les partides dels fons provinents de la UE. Evidentment, ningú volia ser assenyalat com a responsable del retard d’uns ajuts importantíssims. Vet aquí l’enorme eficàcia en rectificar.
Un dels compromisos del govern espanyol per rebre els fons Next Generation va consistir a fer que el sistema de pensions fos financerament sostenible
Doncs bé, ara ens trobem en una situació similar, però que fa referència a reformes que el govern espanyol va donar per tancades i que la UE no acaba de veure clares. Parlo de dues reformes clau: la llei de pensions i la llei de l’habitatge. Oi que la sensació que tots tenim és que la reforma del sistema de pensions sembla que no es tanqui mai? Cada dia surten notícies sobre com, potser, serà el futur. Doncs és així. Resulta que un dels compromisos del govern espanyol per rebre els fons Next Generation va consistir a fer que el sistema de pensions fos financerament sostenible -com també ho va acordar França-. La realitat és que la UE no creu que els càlculs que ha fet Espanya sobre la sostenibilitat del sistema siguin correctes. Per això, si llegeixen la premsa generalista, vostès tindran la sensació que el tema sempre s’està discutint i mai s’acaba el soroll. I és cert. El soroll no s’ha acabat perquè la reforma no s’ha fet correctament i tant el món acadèmic com la UE no estan satisfets amb unes projeccions que són optimistes. I no el donen per tancat.
D'altra banda, la UE desconfia i posa en dubte alguns conceptes de la llei de l’habitatge del 2023. Algunes disposicions sobre com finançar l’habitatge públic es qüestionen, ja que no sembla que s’ajustin a les regles del mercat ni a l’estat de dret democràtic occidental. Sembla que la llei posa dubtes sobre el dret a la propietat privada. Un intent de satisfer l’extrema esquerra que condiciona el govern espanyol i que la UE, gràcies a Déu, no accepta. A més, la UE posa en qüestió que la llei solucioni el problema de l’habitatge a Espanya. Més aviat sembla que empitjoraria la situació -com ha succeït a Barcelona quan s’han volgut implantar determinades solucions tan populistes com ineficients-.
En resum, molts dels temes dels quals sentim parlar, i que semblen interns de la política espanyola, són problemes europeus, ja que formen part dels compromisos que l’estat espanyol ha adquirit amb les institucions europees per poder obtenir fons Next Generation. Però ningú ens informa de l’origen dels debats i de per què alguns temes resten encara, i de forma permanent, oberts. Per sort, de fora vindran a dir-nos que els solucionem definitivament. Fins llavors, la cançó de l’enfadós continuarà.