De la mà dels joves, i molt en particular de les joves, líders indiscutibles de l'imprevist esclat estudiantil, una part de la societat argentina, i darrere d'ella la classe política, sepultada al seu torn sota la muntanya de les seves pròpies runes, s'ha començat a despertar del somni promès per Javier Milei per, finalment, prendre consciència dels danys provocats en els seus primers deu mesos de govern. Un fet, el dels estudiants convertits en avantguarda de les primeres accions de protesta significatives de l'era Milei, digne d'estudi per a la majoria de sociòlegs i politòlegs sorpresos encara per aquesta llarga atonia de la polititzada societat argentina, de sobte sacsejada per un sector, el dels joves als quals se'ls atribuïa no només un procés creixent de dretització sinó el fet d'haver-se constituït en base electoral del mileinisme.
El canvi de clima dels dos últims mesos, expressat en el resultat dels estudis d'opinió que reflecteixen la contínua caiguda de la imatge de Milei i del suport popular a la seva figura, s'estava gestant des d'abans del conflicte universitari. S’ensumava en l'aire. Només calia una nova provocació, una nova mesura de crueltat, un nou acte de menyspreu o violència perquè el malestar i la desesperació social es transformés en acció, perquè el drama privat esdevingués crit col·lectiu, protesta pública.
El salt és fruit de la seqüela d'atacs diaris contra més sectors de la societat, de l'escalada de violència política i social causada pel llenguatge i l'actitud de l'oficialisme i el mateix president, i pels cada vegada més freqüents errors polítics comesos per l'administració Milei. Un conjunt d'agressions que han acabat generant el cansament d'una part important de la societat i l'increment nacional de la tensió. Al setembre, la consultora Zuban Córdoba va mesurar la percepció sobre el clima de violència política al país i va revelar que el 65,7% creu que l'odi i la intolerància estan augmentant des que Milei és president del govern. Amb una novetat cridanera: el 44,1% dels seus votants estan d'acord amb aquesta opinió.
El moviment estudiantil torna a la lluita
La ratificació del veto a laLey de Financiamiento Universitariova obrir la capsa de Pandora, aquesta vegada en forma d'una nova etapa de lluita que ha posat en ebullició tot el país, província per província, i que, amb les seves manifestacions, assemblees i ocupacions ha tornat al present la memòria del paisatge urbà dels anys 70. Un fet inèdit que no passava des de fa més de 20 anys.
Menyspreant els antecedents del moviment estudiantil com a catalitzador de lluites populars al llarg de la història argentina, i també com a escola de generacions d'activistes i dirigents polítics, Milei va respondre al reclam dels joves estudiants amb la seva bel·ligerància i maneres habituals. Va titllar de delinqüents a tots els membres de la comunitat universitària, va qualificar els estudiants de "descerebrats" per deixar-se instrumentar per militants polítics de l'oposició, va tractar de "chorros" (lladres) les autoritats universitàries, va parlar d'adoctrinament i de suposats fets de corrupció sense aportar proves, va imputar als responsables no voler ser auditats per mantenir els seus treballs i va criticar els docents universitaris en plantejar que "caldria veure les coses que fan els professors a les aules”. Com a colofó, va exigir la intervenció d'efectius policials per desallotjar els estudiants de les seus, i va desencadenar una ferotge campanya de desprestigi en mitjans de comunicació i xarxes socials. En suma, va abocar un dipòsit de gasolina a les flames que començaven a prendre cos a la major part del país.
L'acusació del suposat rebuig de les autoritats universitàries a ser auditades, cavall de batalla del govern Milei, va resultar ser falsa
L'acusació del suposat rebuig de les autoritats universitàries a ser auditades, cavall de batalla del govern Milei, va resultar ser falsa, segons va reconèixer el titular de la Sindicatura General de la Nación (SIGEN), Miguel Blanco, que va afirmar que fins ara no hi ha elements que confirmin l'existència de delictes o irregularitats. De fet, les universitats nacionals, al contrari del que sostenen Milei i els seus ministres, estan subjectes a una auditoria doble. La Ley de Educación Superior diu, a l'article 58, que el control administratiu extern de les institucions d'educació superior universitària de gestió estatal és competència directa i indelegable de l'Auditoría General de la Nación (AGN), que revisa els comptes l'any següent. I a l'examen de l'agència estatal s'hi afegeix l'auditoria interna del centre mateix.
Una qüestió d'orgull nacional
La flama que va calar aquests dies difícilment s'apagarà. La qüestió de l'educació pública no és assumpte banal a l’Argentina. L'agressió llibertària va ser una bufetada més, en aquesta ocasió a un dels pocs orgulls nacionals que travessa tots els segments de la ciutadania argentina i no serà perdonada fàcilment. A la votació prèvia al Congrés es decidia molt més que l'específica ratificació o no del veto. Ho va exposar clarament el cap del Bloque de Unión por la Patria (UP), Germán Martínez: “No només estem discutint el finançament de les universitats i de l'educació pública, sinó que es discuteix sobre el model de país. I és lògic; si Milei vol una Argentina amb el 80% d'exclosos, és absolutament raonable que vulgui fer miques l'educació pública”.
El setembre del 2023, els alumnes pobres eren un 27,9% i a finals del primer trimestre del 2024 aquest percentatge va enfilar-se al 48,5%: 20 punts més
Als membres de la comunitat universitària, per altra banda, els sobren raons per defensar-se de la destralada executada per Milei. Segons un informe de la consultora exQuanti, sobre la base de l'Encuesta Permanente de Hogares de l'INDEC, l'índex de pobresa entre els universitaris va pujar 14,7 punts en només tres mesos. El setembre del 2023, els alumnes pobres eren un 27,9% i a finals del primer trimestre del 2024 aquest percentatge va enfilar-se al 48,5%: 20 punts més. I mentre la caiguda salarial de la qual són víctimes docents i no docents s'estima en un 30% en termes reals i està en molts casos per sota de la línia de pobresa, el finançament educatiu va caure el 40% en comparació amb el 2023, duplicant la retallada general de la despesa pública.
Pel 2025, les notícies no són millors: el pressupost educatiu disposarà de la menor participació sobre el PBI de la darrera dècada. Segons l'informe elaborat per l'Observatorio de Argentinos por la Educación, la inversió nacional en educació el 2025 serà del 0,88% del PIB, per sota de l’invertit el 2024 (0,91%) i el 2023 (1,48%). No hi ha registre d'una caiguda tan abrupta des del 1992, durant el mandat de Menem, quan la Nació va transferir a les províncies la gestió d'escoles i hospitals. Amb aquesta retallada, Argentina tindrà la menor despesa pública en educació universitària de tot Amèrica Llatina i la taxa de matriculació més alta. “En l'actual circumstància”, escriurà l'exdiputat nacional i figura clau del cooperativisme argentí Juan Carlos Junio a Página 12, “el que es dirimeix és la defensa de la cosa pública com a concepte ideològic principal, que va regir al llarg de la nostra història, davant del pla thatcherià ultraliberal de Milei, amb el suport del PRO i altres aliats de circumstància, perquè les corporacions financeres de la City i de Wall Street s'emportin el seu respectiu profit ofert pel president, regent de l'actual experiment polític. Rere les boires de cadascun dels brevíssims esdeveniments conjunturals, el que veritablement existeix, com a contradicció principal, és la definició de dos projectes polítics, econòmics i culturals antagònics, amb epicentre en les polítiques econòmiques i el seu impacte a la vida del poble”.
Al·lèrgies primaverals per al govern Milei
La primavera austral està resultant al·lèrgica per a la imatge i els interessos de Milei i la seva confraria llibertària. De nord a sud, les canyes se'ls tornen llances. En pocs dies i amb escasses hores de diferència, Martín Menem, president de la Cambra de Diputats i conspicu membre llibertari, va patir un escrache amb ous inclosos en inaugurar una seu de LLA a la província de Santa Cruz; poc després, el mateix Milei i la seva germana van ser insultats durant la visita que van fer al local de menjars que el dia anterior havia servit de refugi al militant llibertari Fran Fijap, quan aquest va ser agredit per manifestants que protestaven contra el veto universitari; va tornar a passar a La Plata, en un acte partidari encapçalat per Karina Milei i Martín Menem. Un acte amb vista a les eleccions de segon terme del 2025, amb menys públic que incidents. A la Universitat de La Matanza, al Gran Buenos Aires, es va declarar persona non grata i es va plantejar l'expulsió del professor Alejandro Finocchiaro, exministre d'educació de Mauricio Macri i un dels diputats que va donar suport al desfinançament de les universitats, legisladors que, majoritàriament, també van patir escraches en tornar a les seves ciutats i províncies.
Tampoc no se’n van salvar Sandra Pettovello, ministra de capital humà, i el secretari d'educació, Carlos Torrendell, interpel·lats sense possibilitat de fugida pels passatgers del microbús que els traslladava des de l'avió fins a l'Aeroparc de la ciutat de Buenos Aires, en tornar d'un vol des de Jujuy i que, en reconèixer-los van decidir mostrar-los el seu rebuig a les polítiques del govern. Un incident que va quedar registrat per les càmeres dels mòbils i es va viralitzar en poques hores mostrant la incomoditat dels funcionaris i el tenor dels càntics que se'ls dedicaven: "¡Entregá los alimentos, chorra!", "Aerolíneas no se vende" y "Universidad de los trabajadores, y al que no le guste, se jode, jode". Un escrache improvisat al que va respondre una Pettovello desafiant: "Aprendan a respetar. Ganamos las elecciones. Aguántensela. Eso es democracia".
El cost de la decepció i l'agressió permanent
L'augment incessant de les víctimes de les polítiques de Milei, les marxes setmanals dels jubilats i la seva ferotge repressió, els conflictes a hospitals i universitats, la pluja de xifres estrafolàries, la fam i la pobresa, juntament amb l'estigmatització, l'insult, la difusió de notícies falses i la provocació no només de les seves milícies digitals sinó la que alimenta el president, han accelerat els temps polítics i el desgast de l'aventura llibertària. La societat espera amb ànsia veure els resultats tangibles, directes, del gran sacrifici realitzat a la primera meitat de l’any, i comprova, per contra, que lluny que la desacceleració de la inflació millori la seva vida, la gran pastanaga incomplerta de Milei, el pas del temps només els ha portat com a única realitat material el bastó. I amb ell la ràbia i el descontentament.
En les seves conclusions, l’informe assenyala que “no es governa per a tots els argentins, ni tan sols per a tots els seus votants. Milei governa per al 30% i per a Twitter”
A l'últim estudi d'opinió sobre la imatge de Milei en xarxes socials, sota el títol "L'impacte es desinfla", datat el passat divendres 11 d'octubre, s'assenyala que "Milei segueix sent el polític més esmentat a xarxes socials però ja no és el que era”. […] "El desgast de la seva figura que evidencien les enquestes és un correlat de la caiguda de les mencions que s'observa sostingudament des del juliol, i el seu protagonisme a l'ecosistema digital, el seu principal actiu fins ara, cau fa quatre mesos, baixant de 13 a gairebé 8 milions de mencions. Xarxes, rating i enquestes manifesten el mateix: el president no perd centralitat però sí interès". […] "Està canviant l'escenari, perd interès perquè es repeteix a si mateix i perquè va abandonant la figura d'outsider i assumint el que és, un polític. Es podria dir que estem davant de la transició que va del que és abstracte al concret. Cauen els indicadors associats a l'expectativa de canvi i creixen les preocupacions vinculades al salari, l'ocupació i la pobresa”. En les seves conclusions, l’informe assenyala que “no es governa per a tots els argentins, ni tan sols per a tots els seus votants. Milei governa per al 30% i per a Twitter”.
Un llenguatge de vencedors i vençuts
Els arguments, el llenguatge i el to dels polítics i funcionaris llibertaris, immersos en allò que per a ells és una batalla cultural en què només val vèncer, no ajuda a rebaixar els enfrontaments i conflictes quotidians. Per contra, els agrada actuar com a piròmans de l'espai públic nacional. En aquesta línia, el diputat nacional del bloc Movimiento de Integración y Desarrollo (MID), proper a La Libertad Avanza, Eduardo Falcone, va protagonitzar aquests dies una polèmica defensa del veto presidencial a la Ley de Financiamiento Universitario i va qüestionar les investigacions i treballs del Conicet, el Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas, principal organisme dedicat a la promoció de la ciència i la tecnologia nacional. Oblidant, per exemple, que una científica del Conicet, María Florencia Cayrol, acaba de ser reconeguda per la Societat Americana d'Hematologia amb el Global Research Award 2024 pels seus estudis en línies de recerca que han permès avançar en la millora dels tractaments dels limfomes de cèl·lules i de càncers molt agressius. Contador i economista titulat de la Universitat de Buenos Aires (UBA), Falcone va justificar la retallada universitària en afirmar que “avui dia la gent estudia qualsevol cosa”. “Hi ha carreres que sí que són importants o són prioritàries per al desenvolupament argentí, i d'altres no tant”, va apuntar. “La carrera de Ingenieria i Ciències bàsiques i Ciències dures són més importants que d’altres per al desenvolupament, com és el cas, en la meva opinió, de Filosofia i Lletres”. Tota una declaració de principis pel país de Borges i Cortázar.
La supèrbia del ministre Caputo negant-se a anar al Congrés a defensar el seu Pressupost 2025, les falsedats i l'autoritarisme de Patricia Bullrich acusant els estudiants de portar molotovs a les mobilitzacions i ocupacions, el menyspreu de Pettovello per la Justícia fent orelles sordes als repetits mandats judicials perquè distribueixi els aliments que, sota la seva gestió, el govern es nega a repartir, l'estigmatització dels estudiants com a responsables del possible retorn de la violència i el terrorisme d'Estat que acaba de fer el cap de gabinet, Guillermo Francos , o l'amenaça de Federico Sturzenegger, ministre de la Desregulación, afirmant en el marc del 60 Col·loqui d'IDEA, una trobada amb els principals empresaris del país, que la seva tasca per destruir l'Estat "està començant", constitueixen el discurs i les actituds públiques del govern, i el llenguatge comunicatiu. Una política d'enfrontament, no pas d'unitat o consens, de destrucció, no de construcció comuna, de celebracions sectàries en un paisatge de sofriment aliè generalitzat.
En aquell mateix acte a Mar del Plata, orgullós i com a prova fefaent dels èxits del govern, Sturzenegger va assenyalar que “en base a les dades de l'FMI, des del 1946 només hi ha hagut 24 casos dels 180 països que hagin aconseguit una baixa tan gran de la despesa pública en el primer any de gestió. I d'aquests 24, 22 va ser per una guerra", és a dir, la pitjor situació econòmica en què pot estar un país. Una cruesa, la del ministre, que es va veure superada per la confessió de Milei als empresaris: “Era important fer l'ajust durant les vacances d'estiu perquè la gent no se n'assabentés tant”. Milei va anar fins i tot més lluny, confiat sens dubte en sentir-se entre aquells que defineix com els seus herois: “El primer mes de gestió vam aconseguir el que en els primers 123 anys de l'Argentina no s'havia aconseguit mai”. Parlava d’una massacre social. Que continuarà sense remei si s'aprova el Pressupost 2025, en què la despesa pública destinada a serveis socials serà la menor des de l’any 2010.
El govern argentí planeja elevar l'edat de jubilació i mantenir fix en 70.000 pesos (58 dòlars +/-) el bo que cobren tots els mesos els jubilats i les jubilades que perceben la pensió mínima
Tampoc cessa el maltractament als jubilats, que no només pateixen la caiguda del 35% de la pensió mitjana respecte de la pensió mínima mitjana de la gestió 2019-2023, la pèrdua de nombrosos medicaments indispensables i la violència repressiva en els seus actes setmanals de protesta, sinó que han de tolerar el menyspreu del Govern quan sosté que la ferotge pèrdua dels seus havers és només “una sensació”. Així ho va afirmar el titular de l'Administració Nacional de la Seguretat Social (ANSES), Mariano de los Heros, quan va ser consultat sobre el poder adquisitiu d'aquest col·lectiu i va dir que "la realitat no hi té res a veure". No satisfet amb això, va anticipar que planegen elevar l'edat de jubilació i que l'any que ve preveu mantenir fix en 70.000 pesos (58 dòlars +/-) el bo que cobren tots els mesos els jubilats i les jubilades que perceben la pensió mínima. Un nou cop que reforçarà la pèrdua del poder adquisitiu dels havers també en el segon any del govern Milei, justificat, com en el cas de l'educació i la salut pública, amb l'argument que “no hi ha plata”, que, a aquestes alçades i a la vista de l’acció i el tipus de despeses del govern, costa de creure. Menys encara quan al castigat ciutadà argentí no se li escapa que, només retirant les exempcions impositives que beneficien les grans empreses, es podria finançar l'augment de les pensions i un nivell de major dignitat i millora per a la salut i l'educació públiques.
Entorn de la crueltat
A l’Argentina, el terme crueltat s’ha posat de moda. Durant els nou mesos de govern, Milei -igual que el seu Executiu- s'ha guanyat la fama de cruel. Entre d’altres raons pel seu hàbit, pel que sembla irrenunciable per a ell, de celebrar públicament els seus triomfs en els ajustaments més sagnants i dolorosos per als ciutadans. Va celebrar negar als jubilats -carn de canó del pla regressiu de Milei i Caputo- un pírric augment de les seves magres pensions, va celebrar passar la serra mecànica per les sempre oblidades províncies, va celebrar la desobediència als requeriments de la justícia per a la distribució d’aliments als menjadors populars, i, finalment, ha repetit amb l'orgull de qui venç una batalla organitzant aquesta mateixa setmana un sopar a la residència presidencial amb els governadors i els legisladors que van ser clau per vetar la llei de finançament universitari i, en conseqüència, van col·laborar en el probable tancament de moltes aules i carreres als centres d'estudis superiors de tot el país. O, dit en altres paraules, en el cop mortal al sistema educatiu, científic i tecnològic nacional, la pèrdua de milers de projectes de vida per als joves argentins i el dret d'ascens social de tots els segments de la població.
Aguilar (ATE): “Només un delirant pot celebrar la destrucció de milers de llocs de treball genuí”
La sobreactuació és tan notòria que l’Asociación de Trabajadores del Estado (ATE) va negar que s'haguessin acomiadat 50 mil treballadors del sector públic, com va assenyalar Milei al Col·loqui IDEA, i va lamentar que es festegi "la destrucció de milers de llocs de treball". "Milei menteix amb les xifres que celebra", va assenyalar el titular d'ATE, Rodolfo Aguilar. "No són 50 mil. És evident que exagera les xifres creient que pot millorar la seva imatge de cara a les eleccions, però s'equivoca, s'accelera la pèrdua de suport popular a la gestió”. […] “Només un delirant pot celebrar la destrucció de milers de llocs de treball genuí”.
L'agressivitat i la violència verbal o executiva no són gratuïtes. Són funcionals a la estratègia per mantenir la centralitat política, i també per mantenir l'interès dels argentins lluny de les xifres i estadístiques que mostren el dramàtic resultat del seu ideari. Un ajustament brutal, sense comparació en la història recent de l'Argentina, que no seria possible sostenir sense la violència oficial que ho imposi mitjançant la intimidació i la força. En el règim de Milei, el clima de violència substitueix la normalitat amb l'activació de tots els seus mecanismes mediàtics i propagandístics a la batalla contra els suposats subversius que pretenen acabar amb el procés d'alliberament que encarna.
Festejos per a una economia bipolar?
Tancats a la bombolla del curt termini i indiferents a l'economia real i a les seves dades, el govern llibertari sobreactua en la celebració de cada senyal positiu al front econòmic: el superàvit fiscal, la baixa del dòlar financer i del risc país, la reducció d’una inflació que al setembre va baixar a un 3,5, la fràgil i fugaç estabilització d'alguns preus. Pel que sembla, sense caure en contradicció amb la publicació de les mateixes xifres oficials, que reconeixen una caiguda persistent en el consum i en la creació d'ocupació, l'agudització dels índexs de pobresa, la desindustrialització i la destrucció de 146.465 llocs de treball al sector privat i 41.260 llocs de treball al públic entre finals del 2023 i el mes de juliol passat.
L’únic rubro positiu és l’assignació universal per fill; en síntesi, el superàvit propi de qui no gasta
El Govern ven que es comencen a veure els “brots verds”, però això no es condiu amb la realitat que pateixen milions d'argentins. Una simple auditoria del superàvit revelaria, per exemple, la inexistència de raons per a la festa: el 25% del superàvit l’han pagat els jubilats, el 15% la inversió, el 8% els programes socials, i un altre 8% les transferències a les províncies, amb partides dedicades bàsicament a l'educació, la seguretat social, la salut, el transport, l'habitatge, l'aigua potable, etc… El superàvit, en realitat, és fruit bàsicament de l'ajust realitzat en els darrers nou mesos: reducció del 97% de les transferències de capital a les províncies, reducció del 73% de la inversió real directa, reducció del 38% dels subsidis a l'energia, les transferències a les universitats un 33% (això és l’acumulat fins al setembre, és a dir, 9 mesos), els subsidis al transport van baixar un 28%, els programes socials un 25%, les pensions un 24%. L’únic rubro positiu és l’assignació universal per fill. En síntesi, el superàvit propi de qui no gasta. D´altra banda, segons un informe de la Universitat Catòlica Argentina (UCA), la preocupació per la inflació entre els argentins s´ha reduït per deixar pas a la incertesa per l´augment de la pobresa.
De moment, als argentins no els surten els comptes. Ni en pesos ni en dòlars, les dues monedes que a la pràctica regeixen al país. Les estadístiques oficials o no s'entenen o no es creuen. La inflació del setembre va ser del 3,5%, récord nacional, però l'acumulat des del desembre és d’un 152,94%, un índex sense comparació a escala internacional. En definitiva, misteris que les forces del cel que acompanyen Milei no aconsegueixen resoldre però que segueixen atrapant els argentins en un mar d'incerteses. Amb un sol convenciment de cara al futur: l'ajust continuarà. Implacable. Per a Milei, l'equilibri fiscal és l'objectiu que està per sobre de tot, sense que importi el que passi amb la situació macroeconòmica.