En paraules de Hans Finzel: “Un líder porta a la gent on mai hauria anat sola”. Algú més escèptic podria també afegir: “I on potser mai hauria d'haver arribat”. Segur que t'has aixecat més d'un dia, t'has mirat al mirall i t'has dit: "Però quin tros de líder soc!". Si en les proximitats hi ha algú que et vol bé, haurà afegit això que ets un gran líder, que sense tu les coses no avancen. Bé, independentment de la seva objectivitat, no dubtis a admetre tan preuades lloances.
Però, avui, volia que reflexionéssim junts sobre si el lideratge és una característica de la personalitat o un rol per exercir en unes circumstàncies determinades. Encara que ho sembli, no és una pregunta trivial i, en conseqüència, tampoc ho son les seves respostes. Vegem on ens aboquen:
a) Jo soc un líder nat i resolc amb solvència qualsevol situació que es presenti.
b) Hi ha circumstàncies que exigeixen ser resoltes i l'acompliment d'un lideratge eficient forma part de la seva solució.
Com veus, entre una i altra opció la diferència existent no és de matís, és d'essència. Per què dic això? Senzill, desenvolupem les dues opcions:
a) Jo com a líder nat. La naturalesa ha estat generosa amb mi i m'ha donat totes aquestes característiques que fan de mi aquest líder admirat. Bé, si soc aquest tros de líder: tendiré a solucionar tota situació que se'm presenti, estigui solucionada o no; marcaré cap on hem d'anar, encara que el nord al qual ens hàgim de dirigir ja sigui clar; intentaré enfocar tots els temes, independentment que estiguin ja enfocats; voldré unir tothom, encara que ja estiguin units i cauré en la temptació de donar llum a situacions que estan àmpliament il·luminades. És la meva naturalesa, com diria l'escorpí a la granota.
Són les circumstàncies les que reclamen l'acompliment d'un rol, el del lideratge, i no un líder errant que busca desfer malifetes
Si això succeís així, en la majoria de les situacions probablement erraria amb les meves propostes, ja que no té sentit solucionar el que està solucionat, unir el que està unit i aclarir el que ja és clar. En altres paraules, ningú m'ha demanat res, ningú necessita res i ningú espera que faci res. És a dir, que puc anar-me'n amb el meu lideratge a una altra banda. Vaja, que “no vulguis ser el nuvi a tots els casaments”.
b) Les circumstàncies exigeixen un lideratge. Aquesta opció es dona quan hi ha una situació que s'ha de solucionar, un desenfocament del nord al qual ens hem de dirigir, un desconeixement en com organitzar-se, una desunió manifesta entre els implicats i una foscor en els plans d'acció. Si la situació reuneix totes o la majoria d'aquestes característiques podríem dir que exigeix que algú, o vàries persones, exerceixin un rol, el del lideratge, consistent a desplegar una sèrie de conductes que tendeixin a solucionar la situació marcant el nord al qual dirigir-se, organitzant allò desorganitzat, unint el que està desunit i aclarint el que s'ha de fer.
Bé, si almenys estàs en part d'acord amb l'anterior descripció, convindràs amb mi que són les circumstàncies les que reclamen l'acompliment d'un rol, el del lideratge en aquest cas, i no un líder errant que va per allà buscant desfer malifetes.
Llavors, què faig jo amb aquesta imatge de gran líder que m'ha retornat el mirall i que m'ha ratificat algú que em vol bé? La meva recomanació aniria en la següent línia:
1. Identifica si hi ha una situació que exigeix ser solucionada.
2. Comprova que les persones implicades no estan capacitades per abordar-la.
3. Verifica si les parts destinades a resoldre la situació estan en conflicte.
4. Comprova si no hi ha cap pla d'acció ja destinat a solucionar-la.
Si existeix una situació problemàtica i cap dels implicats està capacitat per resoldre-la, l'exigència d'un lideratge que ajudi en la seva solució és manifesta. Si la situació no fos problemàtica, millor deixar-la com està. Probablement intervenir seria contraproduent.
Comprova que no estàs patint un atac de narcisisme abans d'invervenir en una situació problemàtica
Però, partim del supòsit que sí que es donen les circumstàncies per intervenir, s'han acabat aquí totes les recomanacions? No, com et pots imaginar. Te'n proposo un parell més:
1. Comprova que no estàs patint un atac de narcisisme. A vegades, els miralls són traïdors i reflecteixen allò que volem veure.
2. Escolta l'opinió d'aquells que no tenen un interès directe en tu. La probabilitat que els pròxims es vegin impel·lits a ser generosos amb tu és molt gran. Sé que és agradable, però no sempre convenient, fiar-se d'aquests afalacs.
Finalment, imaginem que la situació existeix i que tu ets el líder que es necessita. Perfecte, em diràs. Assumeixes el repte amb valentia i dedicació. Faltaria més! I jo t'animaria que així ho fessis. Segur que el resultat serà el desitjat.
Però, i mai falta un però, una vegada acabada de liderar amb èxit una situació, podràs prendre un parell de cauteles abans d'abordar la següent? A saber:
1. Seràs capaç de diferenciar entre els teus desitjos de liderar i les situacions que així ho exigeixin? El contrari pot suposar que les teves propostes, a més de no ser necessitades, siguin indesitjades.
2. Si no hi ha situacions per solucionar, cap nord per orientar i persones a les quals unir, què faràs? Espatllaràs situacions que funcionen per a poder-les arreglar? Enfosquiràs el que ja és clar? O desuniràs el que ja està unit?
La temptació és gran perquè, com ja pots imaginar, què fa un tros líder com tu sense una situació per liderar? Doncs, se’n busca una i, si no es troba, es crea. Així de senzill i així de perillós.