Quan visitem una oficina bancària i ens ofereixen els productes de què disposen per tal que hi invertim els estalvis, és habitual que tinguin molt protagonisme els fons d’inversió, sobretot des del col·lapse de les imposicions a termini fix causat per l’entrada en coma de la corba de tipus. També han passat a millor vida aquells productes estructurats que anys enrere els empleats de la banca ens intentaven explicar sense gaire èxit, perquè la complexitat era tal que ni el mateix treballador de l’entitat financera era capaç d’entendre el seu funcionament. Així doncs, l’única font de rendibilitat que roman avui dia són els fons d’inversió, simples acumulacions de capital invertides en una proporció determinada de renda variable (accions d’empreses que cotitzen a borsa) i de renda fixa (deute de països i d’empreses).
Però en el món financer hi ha molts més productes, i alguns que no arriben al gran públic. És molt probable que mai no els hagin ofert una inversió ben estranya anomenada life settlement, que als Estats Units té certa popularitat. No serà fàcil explicar el seu funcionament, de manera que caldrà tirar unes passes enrere i fixar una sèrie de conceptes previs.
"L’única font de rendibilitat que roman avui dia són els fons d’inversió, simples acumulacions de capital invertides en renda variable i renda fixa"
Qui més qui menys coneix les assegurances de vida, un producte que permet que els hereus d’una persona rebin una indemnització quan aquesta mor. L’objectiu general que hi ha al darrere d’aquest tipus de cobertures és mirar de protegir la subsistència d’una família quan qui genera els ingressos desapareix. A l’Estat espanyol, el format habitual consisteix a pagar una prima anual en funció de l’edat de l’assegurat, de manera que el cost de mantenir una assegurança augmenta conforme la persona objecte de la cobertura va complint anys. Existeix, però, la possibilitat de contractar una modalitat on la prima es mantingui constant o s’incrementi poc a cada anualitat, a partir de calcular una prima més alta del que tocaria durant els primers anys, de manera que permeti compensar l’increment de risc pel simple pas dels anys. En altres paraules, és com constituir una bossa o reserva al començament per no haver d’afrontar grans increments de prima a les edats més avançades. Aquesta modalitat no és gaire popular aquí, però on sí que es fa servir amb certa assiduïtat és als Estats Units, i és precisament en aquesta característica on trobem un dels primers elements clau del producte que volem explicar.
Imaginem una persona d’edat avançada, que ja ha superat àmpliament l’edat de jubilació, i que des de jove està abonant una prima anual a la seva companyia per tal que quan traspassi, la seva família rebi una compensació. Ara es troba en una situació de comoditat financera perquè ja està cobrant la jubilació, ha acabat de pagar la hipoteca de la casa i té els fills inserits al mercat laboral des de fa temps. Resultaria raonable anul·lar l’assegurança perquè, literalment, no la necessita. Però com que durant aproximadament la meitat de vida de la pòlissa ha estat pagant de més per tenir una prima constant o de creixement moderat, es troba que ha constituït una reserva (o una bossa, com li vulguem dir) que s’esvairia en cas de trencar el contracte amb l’asseguradora. Per tant, l’opció racional és no cancel·lar la pòlissa.
Següent element a tenir en compte: l’any 1911 el Tribunal Suprem dels Estats Units va sentenciar, en el marc del cas Grigsby contra Russell, que les pòlisses d’assegurances formaven part del patrimoni de la persona i per tant podien ser venudes pels seus titulars a un tercer sense vinculació inicial a l’operació asseguradora.
Si lliguem aquests dos ingredients, obtenim una combinació interessant: algú que vol deixar de pagar la seva assegurança, però no vol anul·lar-la, té la possibilitat de vendre-se-la a algú altre. Què implica això? El comprador de la pòlissa es comprometrà a seguir abonant a la companyia les primes anuals per mantenir el contracte en vigor i quan la persona assegurada mori serà ell qui cobri el capital assegurat. Imaginem que en cas de mort, aquesta assegurança proporciona als beneficiaris (en aquest cas el comprador nou de trinca) un capital de cinc milions de dòlars, mentre que les primes anuals són només de cent mil. Sembla un bon negoci per al comprador. Massa bon negoci, perquè ens falta un element: el propietari inicial del contracte no regalarà pas la pòlissa, sinó que la vendrà, que és allò que dèiem que la sentència de 1911 li permetia.
El preu per transferir el contracte a l’inversor interessat serà el que negociïn les parts, però suposem que el fixen en dos milions i mig de dòlars. Sembla un negoci prou bo per a tots dos: la persona assegurada ja no ha d’esperar a morir-se per cobrar (sic), mentre que l’inversor sap que rebrà una suma molt elevada en proporció a la prima anual quan l’assegurat traspassi. Baixant al nivell dels números, comprovem que l’assegurat té un ingrés immediat de dos milions i mig, i un benefici complementari no menys important, com és deixar de pagar la prima anual de cent mil. Per altra banda, l’inversor està comprant un capital de cinc milions per només dos i mig, més la prima anual pel temps que visqui l’assegurat, que per la seva edat avançada és previsible que no sigui gaire.
"Algú que vol deixar de pagar la seva assegurança, però no vol anul·lar-la, té la possibilitat de vendre-se-la a algú altre"
De moment hem vist un traspàs d’un contracte d’assegurança de vida entre dos particulars, però no pas un producte financer, com hem promès a l’encapçalament. Ara ve la part interessant.
El pas definitiu és quan la compra d’aquest contracte no es fa de particular a particular, sinó que una firma financera busca molts assegurats insatisfets amb la seva pòlissa i fa una forta inversió per comprar-les totes. Un cop adquirides, en fa paquets posant, per exemple, un 10% de cada pòlissa a cadascun dels paquets, per allò de diversificar riscos. Vaja, un procediment semblant a la cèlebre titulització de les hipoteques subprime amb què els americans van esquitxar mig planeta a inicis del segle XXI, en una pràctica que acabaria desembocant en la crisi financera més dura en moltes dècades. Ara sí que tenim un producte financer que pot ser comercialitzat en massa, amb una inversió inicial, uns pagaments anuals i una sèrie d’abonaments futurs que tenen import conegut, però data incerta, perquè lògicament els venciments es produiran a mesura que els assegurats vagin traspassant.
Deixant de banda consideracions morals -no resulta exagerat dir que els inversors estan apostant a la mort de persones- el producte té el seu interès tècnic. La principal característica positiva és que els life settlement aporten descorrelació a qualsevol cartera d’inversió, és a dir, la seva rendibilitat no dependrà ni de l’evolució de la borsa, ni dels tipus d’interès, ni de la inflació i ni tan sols dels cicles econòmics, i això pot representar quelcom interessant per a determinats inversors. Per cert, el producte genera una gran paperassa, perquè entre d’altres coses l’inversor rep un complet estat mèdic de cadascun dels assegurats per als quals ha apostat, amb un peu de pàgina prou sinistre: la signatura del metge que ha fet el reconeixement, indicant el nombre de mesos que aquella persona viurà des de la data de l’examen, sempre segons la seva expectativa com a facultatiu. Un petit detall sinistre impensable fora dels Estats Units i destinat al fracàs perquè, tret de malalties molt concretes, l’estat actual de la ciència mèdica no permet arribar a aquestes subtileses.
Com ja vam veure amb el cas dels bons catastròfics, quan hi ha diners buscant rendibilitat, i alhora agents que capten estalvi, podem trobar les formes més insospitades d’invertir.