El periodista Ramon Aymerich, amb la seva mestria habitual, ens acosta als darrers trenta o quaranta anys de les relacions econòmiques internacionals en el llibre El desencanto global. De la euforia neoliberal al cuestionamiento de la globalización. Cap d'Internacional de La Vanguardia, Aymerich ha estat més de vint anys al capdavant de la secció d'economia del mateix diari, per la qual cosa pot fer una aproximació a les relacions internacionals que sovint no és a l'abast de la majoria d'especialistes en la matèria.
El llibre, curull d'informació i de detalls interessants, es llegeix a glopades. La seva lectura provoca, per als que ja tenim una certa edat, una desfilada dels anys de la nostra vida adulta des d'una perspectiva internacional. S'estén, especialment, en la Xina i Rússia, els actors més desconeguts. Estats Units i Europa, Occident, els tracta potser més de passada perquè els coneixem i els vivim de més a prop. No ens enganyéssim, però. El llibre s'adreça directament a nosaltres des del mateix títol, per explicar-nos les causes del creixent malestar de les nostres societats.
Vasos comunicants del benestar mundial
El reconegut economista i premi Nobel Joseph Stiglitz va ser a Barcelona abans de la pandèmia. És un dels autors que Aymerich situa com a crítics en la forma com s'ha desenvolupat la globalització, si és que en podia haver una altra, és clar. En un acte al Palau Macaya vaig tenir l'ocasió de preguntar a Stiglitz si l'augment del benestar d'àmplies capes de les societats asiàtiques arran del desenvolupament industrial i exportador de les darreres dècades provocava l'empobriment de les classes mitjanes del món occidental. La resposta va ser taxativa: «No, per què hauria de fer-ho?» I encara que, en sentit estricte, no hi hagi una relació causa-efecte entre els dos fenòmens és evident que constitueixen dues cares de la mateixa moneda.
La globalització i la recerca de la major eficiència als costos més baixos va impulsar les empreses occidentals a deslocalitzar la seva producció industrial o, directament, a subcontractar-la. Els ciutadans occidentals vam tenir una momentània sensació d'eufòria que va contribuir a emmascarar la situació. Podíem comprar tota mena de productes i manufactures a preus cada cop més baixos, fabricats als països asiàtics. I encara, s'hi van afegir determinats serveis personals, que immigrants extracomunitaris oferien també a base de salaris més baixos. Tot plegat va facilitar una llarga onada de baixes taxes d'inflació i de salaris que, tot i que no milloraven el poder adquisitiu real, semblava que, per a determinades coses, s'estiressin més que mai.
La cara oculta de la globalització
Aquests vint o trenta anys d'eufòria globalitzadora, com recorda Aymerich, es van interrompre abruptament arran de la crisi financera del 2008. De sobte, ens vam adonar que els llocs de treball industrials, els més ben pagats arreu del món occidental, s'havien mig fos amb les deslocalitzacions. Que havíem basat el nostre benestar en els suposats avantatges d'unes economies de plataforma per prestar serveis personals -comerç, oci, restauració- que eren un niu de feines esclaves i mal pagades. Que els suposats llocs de treball tecnològics que havien de compensar els de la indústria tradicional perduda eren molts menys i sotmesos a una competència internacional ferotge. Que ens havíem deixat dur emmirallar l'efecte monetari del totxo, convençuts que era un actiu refugi que, no només no perdia mai valor, sinó que sempre es podia fer liquid fàcilment.
Però si fa tot just un mes ens exclamàvem dels beneficis extraordinaris, caiguts del cel, que declarava la banca europea ...
Aquests dies, mentre llegia al tren el llibre d'Aymerich, al mòbil s'acumulaven les notícies de nous sotracs financers que ens pensàvem que ja havíem passat a millor vida. Els bancs californians, el Credit Suïsse, el Deustche Bank... Qui sap si algun altre banc francès aviat... Però si fa tot just un mes ens exclamàvem dels beneficis extraordinaris, caiguts del cel, que declarava la banca europea i l'estira-i-arronsa perquè també de forma extraordinària contribuïssin a l'erari públic! Què ha passat, doncs? Ens enganyaven fa un mes o ens enganyen ara?
L'hegemonia del capital financer
Un dels fenòmens que Aymerich apunta al seu llibre però que segurament és més cabdal perquè és més opac i perquè és anormalment enorme és l'hegemonia del món de les finances a l'economia mundial. Ni 6G ni intel·ligència artificial ni cap altra de les bagatel·les tecnològiques sobre les que ens bombardegen els mitjans contínuament. Hi ha qui estima que al món circulen recursos financers -banca i institucions financeres al marge- per un valor que triplica el PIB mundial anual. Encara que les estimacions del Banc Mundial són més moderades, també triplicarien el volum mundial de comerç del 2022.
D'un banda, tenim els fons d'inversió tradicionals -bàsicament de matriu estatunidenca, com ara BlackRock i Vanguard Group-, a més d'altresde vinculats als anomenats bancs d'inversió, com ara els del multimilionari Warren Buffet o a alguns grans bancs europeus. Cal afegir-hi el creixent protagonisme dels anomenats fons sobirans, constituïts com a forma d'estalvi i d'inversió per part dels principals països exportadors de petroli i primeres matèries. Un d'aquests, el saudita, és el que ha desencadenat la crisi del Credit Suïsse en advertir que no continuaria aportant-hi capital. Per cert, el fons sobirà catarí també hi participava.
I encara els fons de pensions que canalitzen els estalvis dels treballadors europeus, com ara els britànics, que fa ben poques setmanes el Banc d'Anglaterra va haver de sortir a rescatar arran de les mesures fiscals anunciades per la primera ministra Lizz Truss. I en fi, les nostrades family office, que canalitzen en negocis immobiliaris i de tota mena els recursos obtinguts per la burgesia barcelonina a mesura que s'ha anat venent empreses industrials. Mentre, segons diuen, se'n van a viure a Abu Dhabi, en companyia dels oligarques russos que ara ja no poden estar-se a Marbella.
La digitalització ha fet possible que els recursos amb més vocació especulativa es moguin, literalment, a la velocitat de la llum
Tots aquests tenidors de diners van bojos per aconseguir les rendibilitats més elevades possibles amb un ampli ventall de nivells de risc. La digitalització, això sí, ha fet possible que els recursos amb més vocació especulativa es moguin, literalment, a la velocitat de la llum. Els grans capitals financers van ser en bona part els responsables de les elevadíssimes inversions occidentals als països emergents durant dues dècades. Inversions que van anar abandonant a mesura que les rendibilitats baixaven i la inestabilitat política i econòmica es generalitzava. Són els capitals que, en un moment de desconfiança, poden generar un moviment de pànic que aboqui una empresa, un banc, per exemple, a la fallida.
El joc del capitalisme
Els qui no van tan de pressa, com explicava fa uns dies l'actriu Sharon Stone, hi poden perdre bous i esquelles. I això que l'administració estatunidenca ha acordat, extraordinàriament, que cobriria els estalvis dipositats als bancs californians. Quant als accionistes, ja se sap, «és el joc del capitalisme», en paraules de Joe Biden. Només li calia afegir allò «d'estúpid», de Bill Clinton.
Segurament sense pretendre-ho, el president nord-americà va posar el dit a la nafra: el joc del capitalisme ja no és invertir a canvi d'unes rendibilitats moderades però sòlides en una empresa que fabrica i ven uns productes per satisfer les necessitats dels clients. El joc del capitalisme és una aposta més o menys arriscada per una empresa financera que no se sap ben bé què fa, però de la qual n'esperem un elevat rendiment sense haver de preocupar-nos-en gaire.
Els moviments compulsius dels capitals han generat l'actual desestabilització econòmica mundial i ni tan sols els poderosos instruments dels grans bancs centrals tenen capacitat per frenar-ho
Els moviments compulsius de tots aquests capitals són els que generen l'actual desestabilització econòmica mundial i ni tan sols els poderosos instruments dels grans bancs centrals tenen sovint capacitat de frenar-los. O quan els utilitzen, aquests darrers mesos amb els ràpids increments dels tipus oficials, generen beneficis extraordinaris als uns -com als bancs de la zona euro- i desencadenen fallides dels altres. Com les famoses startups o empreses emergents que perden diners a cabassos durant anys, però continuen funcionant perquè els inversors esperen que arribin a ser un gran negoci -com va passar amb Amazon, per exemple. Però, ai, quan haver de demanar diners per invertir-hi ja no surt gratis o quasi bé, aleshores els inversors es retreuen, les empreses emergents entren fàcilment en crisi i els bancs que gestionaven aquest tipus de negocis, com els californians, també.
I mentrestant, tots encenent un ciri, encara que sigui virtual, perquè el pànic financer no s'estengui fins a colpejar l'economia real, que és la de tots els altres.