L’Anna i l’Helena acaben d’obrir la seva perruqueria. Han seguit el camí de moltes petites empreses de nova creació: dues professionals decideixen instal·lar-se pel seu compte i esdevenen una pime. Independitzar-se era un projecte anhelat de fa temps, però han estat les circumstàncies les que les han empès a iniciar-lo. L’empresa on treballaven, una petita cadena amb algun centre propi i algunes franquícies, després d’uns mesos de pagar-los amb retard, ha decidit tancar sense cap avís a finals de mes. Els han deixat la mensualitat a deure i potser d’aquí un any i mig en recuperaran el 80% a través del FOGASA.
Treballaven al carrer principal d’una populosa ciutat de tradició industrial al Vallès. Les nostres protagonistes estan convençudes que no es tractava d’un problema de mercat o d’ubicació, sinó que la perruqueria, i la cadena, estava mal organitzada. De fet, la tendència creixent d’establiments dedicats a la cura personal en el sentit més ampli sembla anar més enllà d’una moda passatgera. Ha superat sense problemes la pràctica femenina de deixar-se els cabells sense tenyir arran de la pandèmia i fan tota mena de tractaments de bellesa més enllà de la perruqueria estricta.
La nova perruqueria és a un barri pròxim al centre de la mateixa ciutat que ja coneixen. De fet, han aconseguit captar algunes clientes de l’antiga empresa malgrat el canvi d’ubicació. Són a prop d’un CAP i d’una escola, amb la qual cosa confien que tindran prou públic potencial. Ja han fet alguna campanya de promoció amb fulls volants a les portes d’ambdós centres. Tanmateix, en el mateix local ja hi havia hagut una perruqueria i al costat mateix n’hi ha una altra. La ubicació, doncs, no ho és tot a l’hora de determinar l’èxit d’un projecte com el seu. Caldrà evitar els errors (quins?) que van dur a tancar el negoci anterior i caldrà superar la competència de l’establiment veí.
Sense formació empresarial
L’Anna i l’Helena són perruqueres i coneixen bé l’ofici i l’atenció al client. Tanmateix, no tenen cap formació empresarial ni el tema els atreu gaire. Amb els pocs estalvis d’una i la capitalització de l’atur de totes dues han aconseguit els recursos per obrir el negoci. Des del SOC les van pautar una mica i les van obligar a presentar un pla de negoci. Llàstima que no els proporcionessin també una mínima formació empresarial. Ara estan en les mans d’una gestora – ja és la segona- que els endreça les qüestions fiscals. Estan obsedides per pagar a tothom immediatament -proveïdors, lloguer...-, encara que sigui a costa de les seves pròpies retribucions. El tema de l’IVA encara el tenen poc interioritzat a l’hora de fer números i a les campanyes de promoció potser no han escollit els dies més adequats. L’activitat es ressent durant la setmana prèvia al cobrament de pensions i nòmines. I els primers dies de la setmana tampoc tenen gaire requesta.
Veurem si la dedicació i el saber fer són suficients per tirar endavant el negoci i superar aquestes mancances de gestió. I que tot vagi prou bé perquè les tradicionals disputes entre socis d’un negoci no arribin massa aviat. El SOC, amb la resta de diners de la prestació d’atur, es responsabilitza de pagar directament la quota d’autònoms que correspon a les dues. Una quota que és prou petita durant els primers anys per a les empreses de nova creació, però així entren sense adonar-se en el camí de la regularitat fiscal. Una regularitat, per cert, que va fallar a una de les emprenedores. Es va trobar que durant sis mesos l’empresa anterior on havia treballat no l’havia donat d’alta a la seguretat social i, per tant, no tenia una prestació d’atur -i ara, una capacitat d’inversió en el nou negoci- del volum que s’esperava.
La capitalització del subsidi d’atur és una bona eina per reconvertir treballadors expulsats del mercat de treball en autònoms o micropimes
El sistema de capitalització del subsidi d’atur, que fa més de trenta anys que funciona, s’ha demostrat una bona eina per reconvertir part dels treballadors expulsats del mercat de treball en treballadors autònoms o micropimes. Les facilitats fiscals i en la seguretat social semblen prou adequades per afavorir el naixement d’aquestes petites experiències empresarials. En total, el procés de posar en marxa l’empresa els va costar més de dos mesos i mig. L’ajuntament els va deixar començar amb una declaració jurada que després vindran a comprovar. Tanmateix, un error administratiu a l’hora de presentar els papers al SOC no se’ls va comunicar immediatament i va endarrerir tot els procés un mes addicional. Hem avançat, però encara ens falta millorar en l’agilitat i l’eficàcia dels processos de creació d’empreses. I mentrestant, les noies, pagant el lloguer d’un local, que van trigar 40 dies a poder començar a explotar.
La tradició emprenedora de professionals de tota mena és el que ha marcat la tradicional abundància de pimes a l’economia catalana: l’anhel d’aconseguir uns ingressos més elevats -les nostres protagonistes només cobraven l’equivalent al salari mínim interprofessional, com establia el conveni del sector- però, sobretot, la tradició llibertària del país, en el seu sentit més ampli. La voluntat de no ser manats, especialment quan es considera que els teus caps no són prou competents.
Cap de sardina o cua de lluç
Les organitzacions del sector sempre s’emmirallen en el model alemany de petites i mitjanes empreses, com a referent al que aspirar. Es queixen, amb raó, que excepte en el cas de les microempreses de nova creació, la legislació actua amb molt poques diferències amb les pimes que entre les grans. S’exclama, a més que les grans corporacions acaben pagant molt menys impostos, sobretot de societats, gràcies a la multitud de mecanismes de desgravació a les que elles no poden accedir, sobretot en R+D+i. Això sense parlar de les grans multinacionals que empren les tècniques multilocalització com a eina per reduir la factura fiscal. Voldrien, també, que els beneficis reinvertits, donat que tenen moltes més dificultats al finançament extern que les grans corporacions, tinguessin un tracte fiscal més favorable. Tot això és cert i raonable, i s’explica per la poca sensibilitat que des d’Espanya es té per un fenomen -el de les pimes- que els és majoritàriament estrany.
A Alemanya hi ha una gran densitat de pimes molt competitives. Tanmateix, hi ha diferències notables. Les pimes alemanyes són més grans que les nostres. I, sobretot, predominen en el sector industrial, on tenen una marca pròpia que les acredita com a tals (GmbH). Per això mateix, estan molt més integrades i col·laboren molt més entre si. Aquesta és precisament una de les crítiques generalitzades al nostre sistema de petites i mitjanes empreses. Tothom veu en el veí més un competidor que un possible soci. Els processos d’integració són escassos per allò que “val més ser cap de sardina que cua de lluç”.
La majoria de les pimes té problemes de relleu generacional, especialment si els fills han vist el sacrifici dels pares
La majoria de les pimes té problemes de relleu generacional, especialment si els fills han estudiat i han vist com els pares s’han sacrificat -a vegades fins a l’autoexplotació- i no volen seguir pas el mateix camí. Per això avui, bona part dels nous serveis personals comerç alimentari i de compra quotidiana, bars restaurants...- han passat a mans de la immigració extracomunitària, aquesta sí decidida a fer els sacrificis que calgui per tirar endavant i, per tant, protagonistes de moltes de les pimes de nova creació.
Les pimes emergents
No podríem deixar passar aquesta panoràmica general sobre les pimes a casa nostra sense parlar de les startups o empreses emergents. En realitat, al començament quasi sempre es tracta d’empreses petites i mitjanes, però la dinàmica del seu negoci ha afavorit que se les tracti amb una denominació específica i en anglès, que sempre sembla més nou i dona més prestigi. A diferència d’Alemanya, on són molt menys amants del risc, a casa nostra han florit tota mena d’empreses emergents que habitualment es caracteritzen per oferir serveis -una altra vegada- nous a una demanda potencial que caldrà veure si acabarà concretant-se i fer el negoci viable. L’atractiu de Barcelona per a gent jove d’arreu del món i la potència de les escoles empresarials de la ciutat també han ajudat al fet que moltes d’aquestes empreses emergents siguin iniciatives d’estrangers. Tanmateix, igual com passa amb les pimes tradicionals, l’afany de continuïtat és molt reduït, molt més encara. En la major part de casos, es tracta d’inflar al màxim el volum d’activitat -encara que sigui perdent-hi diners i finançant les pèrdues amb aportacions de capital externes-, aconseguir el màxim de clients i vendre’s l’empresa per una bona picossada a alguna altra de forana, sigui una competidora estrangera que encara vol augmentar més de volum o alguna empresa que vol oferir un servei que fins ara no prestava i que considera que és una oferta de futur similar o del mateix ram.
Tant les pimes tradicionals, doncs, com les empreses emergents tenen a Catalunya una limitada vocació de continuïtat i tota l’estructura productiva del país es ressent d’una insuficiència d’empreses grans i de multinacionals.
Molt probablement la pime perruquera de les nostres protagonistes no arribarà mai a convertir-se en cap gran empresa important en el seu ram. La complexitat de la gestió empresarial està molt lluny ara per ara de les preocupacions i els interessos de l’Anna i l’Helena. Més aviat pensen només a veure com aguanten el primer any i consoliden una clientela prou fidel que les permeti guanyar-se la vida de forma raonable. És un objectiu prou ambiciós per elles i hem de desitjar-los tota la sort i l’encert del món. Tanmateix, la nostra economia i la nostra prosperitat necessiten una altra mena de pimes, amb una altra ambició que ens porti a una estructura empresarial més competitiva.