"Però, tan dolents som?" Aquest passat divendres el Cornellà Creació tancava la temporada de conferències del 2023, per on han passat personalitats tan destacades com Natalia Olson-Urtecho, Céline Cousteau, Ignacio Ramonet i Carlos Blanco; i ho feia, en aquesta ocasió, amb un trio un xic transgressor. No per les protagonistes del debat en si (Mar Alarcón, Laura Sagnier i Gemma Cernuda), sinó per la raó de ser del seu panell -titulat Qüestionant l'status quo- i, especialment, per la mirada amb què qüestionaven aquest estat actual de les coses: clarament feminista.
Cadascuna des del seu camp professional i la seva pròpia perspectiva, van exposar dades, experiències i reflexions que a més d'un van incomodar i, fins i tot, transgredir. Tant és així, que a la taula del costat, s'escoltava un home remugar i preguntar en més d'una ocasió als seus acompanyants: "però, tan dolents som?" Ara, després d'haver escoltat els estudis de la investigadora Laura Sagnier, li podria respondre: "No, tranquil, no sou vosaltres. És la llosa de formigó o, el que és el mateix: l'status quo".
De totes maneres, la pregunta no és anòmala si tenim en compte que un de cada tres homes creu que ja no és necessari parlar d'igualtat de gènere, malgrat que, segons dades del Global Gender Gap Report del 2023 del Fòrum Econòmic Mundial, si continuem al ritme actual, no assolirem la paritat de gènere fins d'aquí a 131 anys. L'horitzó, a més, s'ha ampliat en el darrer temps: abans de la covid-19 s'estimava que quedaven 100 anys per assolir-la. Hem sumat 31 anys. Potser no és tan mala idea parlar-ne.
1 de cada 3 homes creu que ja no és necessari parlar d'igualtat de gènere
Però comencem pel principi: endreçant les dades dels dos estudis que va presentar Sagnier, dirigits per ella mateixa i realitzats per un equip de consultors i analistes de PRM Market Intelligence: Las mujeres en España, hoy. Cómo son, qué piensas y cómo se sienten (2015), i el darrer que ha publicat enguany, on inclou els homes: Las mujeres y los hombres, hoy. ¿Igualdad o desigualdad?
Si ens aturem en les aspiracions i necessitats d'homes i dones en l'àmbit laboral, no difereixen gaire, especialment després de la covid-19. Amb percentatges molt semblants, la majoria vol un treball que pugui conciliar bé amb la seva vida personal (27-29%), un bon sou (22%) i que li aporti estabilitat (13%). Ara bé, les responsabilitats de la llar i de la cura dels familiars mostren jornades ben desiguals; i no només en l'àmbit pròpiament laboral (el 83% de les reduccions de jornada són agafades per dones), sinó en tota la resta de feina que recau, justament, després de la jornada laboral.
Segons el Termòmetre de l'Equitat -un altre estudi de Sagnier-, a Espanya només el 33% de les parelles formades per un home i una dona són equitatives amb les tasques de la llar. Quan tenen fills, ho són el 28%; I quan no són equitatives, la balança cau, òbviament, cap al costat femení: elles carreguen amb el 67% de les tasques de la casa.
"Només el 33% de les parelles formades per un home i una dona són equitatives amb les tasques de la llar"
Què provoca aquesta diferència? Molt poc temps per a una mateixa o, fins i tot, per descansar. Si desgranem les 24 hores del dia d'aquelles dones que tenen una jornada laboral de 8 hores, les que surten pitjor parades són les que tenen fills: en el cas de les que aquests ja són majors d'edat, s'estima que en total treballen 11,7 hores al dia (sumant la feina no remunerada) i tenen, en total, 9,9 hores per a elles mateixes a la llar, incloses les hores per dormir. I quan aquests són menors, el desequilibri és major: treballen 13,5 hores i tenen per a elles 8,8 hores al dia.
Tot aquest volum de xifres -a més de marejar- evidencia que, estadísticament, les dones arrosseguen una sobrecàrrega, que Sagnier denomina la llosa de formigó. I aquesta llosa, motivada pels estereotips i rols de gènere perpetuats a la nostra societat, té una sèrie de costos per a la persona qui la carrega (impacte en la salut mental i física, abandonament de la carrera professional o situacions econòmiques precàries), però també per a la societat: més casos d'absentisme laboral, costos per a la Seguretat Social, increment de separacions i divorcis i disminució de la natalitat.
Per sort, aquesta llosa no la carrega tothom. La duen dues de cada tres dones. "Jo no la porto. Me la vaig treure fa molt de temps", afirmava l'emprenedora Mar Alarcón. I, realment, l'avala la seva trajectòria professional. Alarcón és vicepresidenta de Foment del Treball i de Tech Barcelona, a més de fundadora i CEO de Social Car i de Terapme, i sòcia fundadora de la consultora 19N. Tindria aquesta carrera si hagués carregat una llosa de formigó?
I, de fet, no només la carreguen elles. "Nosaltres també portem una llosa, però d'una altra manera", va afirmar un assistent del públic en el torn de preguntes. Els estereotips de gènere també configuren uns mandats per als homes encabits en el model de masculinitat hegemònic. Fa uns mesos, Cesc Laporta, fundador d'El Taller, ens explicava a VIA Empresa com es traduïen aquests mandats en el món laboral: "a la feina s'espera que l'home lideri, que assumeixi tasques que són visibles, que tingui les coses clares, que estableixi una jerarquia, que no mostri emocions, que no empatitzi i que sigui un estrateg".
A qui donem l'altaveu?
Per combatre aquesta llosa de formigó -i el sostre de vidre, la bretxa de gènere i moltes altres desigualtats- el feminisme ha trobat en els darrers anys diferents línies d'interpretació i d'actuació. Ha sorgit, també, "un feminisme exaltat -denunciava Mar Alarcón- que està provocant justament l'efecte contrari": divisió, rebuig o, fins i tot, falta d'enteniment entre els més joves, les generacions on està creixent més el masclisme.
Per això, Alarcón assenyalava que "s'ha d'escollir molt bé el discurs i en mans de qui posem aquest discurs". Escollir a qui donem l'altaveu; per construir una societat igualitària i equitativa, que qüestioni l'status quo sense un dit assenyalant culpables, sense el joc de gèneres bons i dolents, sense que algú que escolta un discurs feminista, s'hagi de tornar a preguntar "Tan dolents som -els homes-?"