Guillem López Casasnovas és catedràtic d'Economia Pública a la UPF, exconseller del Banc d'Espanya i col·legiat de mèrit del Col·legi d'Economistes de Catalunya (CEC). El primer cop que el vaig veure en acció va ser impartint una lliço magistral a la universitat. Anys després, ens retrobem telemàticament i en plena crisi del coronavirus. Pregunta, resposta. "Jo no sóc rendista ni general ni bàsic", admet Casasnovas que té molt clar què reclamar com a economista de salut i sector públic. No hi falten metàfores macro de bazooka, helicòpters o música com tampoc referències al New Deal de John Maynard Keynes o a la crisi financera de 2008. "El nom espero que no faci la cosa, per bé del seny de la política econòmica", alerta.
Com està vivint el confinament?
Estic a casa. A Barcelona. Treballant en diferents projectes. Els costos d'oportunitat de treballar han baixat (on anar si no?) A més, he reduït costos de desplaçament, de manera que hi poso més hores que abans.
Està donant classes per videoconferència a la UPF aquests dies?
Aquest trimestre no tinc classe però amb una àrea tan gran com la meva (economia i gestió pública) miro de resoldre tota mena d'incidències dels meus professors. No sóc un cas aïllat. Molts economistes treballem més que mai per entendre la naturalesa de la nova situació, prou diferent de la crisi financera anterior, i debatem en xarxes acadèmiques els possibles remeis, suggerir la combinació correcte entre política monetària i fiscal; entre moratòries d’impostos a pagar i prestacions monetàries a rebre; entre avals i subvencions a fons perduts; entre selecció de beneficiaris i polítiques universals, entre mutualització del deute i responsabilitats de cada país.
"He reclamat més recursos reals i no mobilitzar només crèdits. I fer-ho de manera immediata, no burocràtica"
Què li semblen les previsions del Fons Monetari Internacional sobre Espanya? Caiguda del 8% del PIB, deute públic disparat al 113,4%, taxa d’atur del 20,8%...
Busco la part positiva. Primer, la valoració de què la recuperació ens pot permetre tornar a créixer l’any que ve. I el 2024 recuperar totalment els nivells de partida. Segon, que això passi o no depèn de nosaltres. Que mantinguem l’estructura productiva en aquesta conjuntura tan hostil i que en consum ningú es quedi endarrere. Per això, he estat molt actiu, primer, en reaccionar davant de la situació que ens queia a sobre reclamant que es considerés d’entrada el pitjor escenari, remarcant que anàvem tard! Quan s’han començat articular mesures, en favor de transferir a pimes i autònoms, he reclamat des que es varen anunciar, més recursos reals i no mobilitzar només crèdits. I fer-ho de manera immediata, no burocràtica (a través de pagar el que les administracions deuen a les empreses sense dilacions, el retorn d'impostos pagats, crèdits fiscals com a passius i moratòries). I m’he pronunciat per a posar l’èmfasi en el valor de respondre al virus primer, abans de fer els balanços entre un poquet bé d’una cosa (menys reducció marginal del PIB amb desconfinament prematurs) i un mal addicional d’altra cosa (posposar l’eradicació del virus arriscant més mortalitat). Aquest marginalisme molt típic d’economista en temps normals.
Hi ha marge d’error? I de reacció?
Segur! Estem concatenant incerteses encara avui per falta d’evidència científica per la part de la pandèmia (què funciona, el grau d'immunitat, quina i quan funcionarà la vacuna), amb les incerteses de les reaccions econòmiques (respostes d'oferta i demanda). Vaig aprendre estant al Consell de Govern del Banc d’Espanya que qui revisa més sovint les prediccions és qui més encerta; que una cosa es preveure i l'altre predir, que les regles de tres per calcular escenaris no funcionen... Fins i tot normalitzada la situació, els canvis entre la propensió marginal a consumir i a estalviar, i en la cistella dels tipus de béns consumits (turisme, oci, assegurances...) poden suposar canvis ara imprevisibles. Tot i que ens recuperem per la banda de la capacitat productiva...
I les mesures econòmiques que estan assumint els governs d’Espanya i Catalunya? Es podria fer millor?
Qui digui que ho han fet tot malament emfatitzaré les coses que s’han fet bé. I altrament pels cofoistes. No vull perdre temps en criticar el que podria haver sigut però ja no és. Tanta és la pressa de la feina a fer.
"El pla de xoc de Sánchez? És un bazooka però potser ara el que és necessita és un canó. I cal punteria"
Sobretot mitjanes i petites empreses, autònoms… No semblen massa contents i estan preocupats per la liquiditat, el pagament d’impostos i sobretot pel futur.
Comprensible. Ells i els treballadors desprotegits són la part més dèbil de la cadena.
Algun consell com a economista per sobreviure en temps de crisi?
Pertany a l’ofici dels economistes valorar la situació i orientar les sortides als atzucacs viscuts, des del nostre coneixement, oferint instruments i dissenyant polítiques econòmiques. La sortida de la crisi econòmica i financera passada avala la nostra contribució en positiu, fet que des de l’enfonsament econòmic del 29 i de la mà de John M. Keynes i el New Deal, havia estat qüestionada. Efectivament, les receptes de la crisi del 2008 han funcionat i l’economia ja s’havia recuperat. Certament s’havien creat danys colaterals –com no podia ser d’altra manera en tota acció vital i urgent- que necessitaven ara tractament. I quan ens començàvem a preocupar dels qui havien quedat mal ferits, un virus ens colpeja de nou.
Als economistes de la salut ens toca un plus: fer respectar el finançament dels serveis sanitaris i la bona gestió, prioritzada, dels recursos. I als economistes del sector públic, ens correspon mostrar la importància per al benestar social del bon funcionament de les institucions i que hi ha vida intel·ligent més enllà del lucre del mercats privats.
Si detallem el pla de xoc anunciat per Pedro Sánchez de 200.000 milions d’euros: 117.000 milions d’euros públics i 83.000 milions de privats. Dels 117.000 milions d’euros, 100.000 són avals. Un gran bazooka?
Es un bazooka però potser ara el que es necessita és un canó. I cal punteria. No és un problema de pólvora només, sinó de punteria: per matar el bitxo sense que matem l’economia. En economia el que cal ara és injecció en vena de diners per a que no s’ensorrin autònoms i petites empreses que son qui menys tresoreria disposen. Respiradors per a pimes i autònoms que s’ho passen malament.
"Cal evitar que sigui un sistema d’ajut a la banca i a les empreses grans enlloc de les petites empreses"
El president de Portugal ha proposat que la banca torni el rescat que va rebre durant la crisi econòmica. A favor?
Aquest és un mite que ja avorreix molt. Primer, es varen rescatar majoritàriament caixes; no bancs. Segon, es varen salvar als dipositants; no a accionistes (de fet les accions d’aquests pels seus bancs varen baixar a menys de la meitat). Tercer, els diners no es tregueren del pressupost públic pagat amb impostos espanyols, havent de restar recursos així d’altres polítiques socials. De fet, varen fer dèficit. Vol això dir que els bancs són angelets? No, però cal apuntar a culpes pròpies enlloc de carregar-les als altres. Per això, repeteixo l'alerta: em preocupa ara el sistema d’avals que s’està muntant per a les intervencions més immediates. Cal evitar que sigui un sistema d’ajut a la banca i a les empreses grans enlloc de les petites empreses. Serà molt difícil distingir el que és diner nou i el que és refinançament i reinstrumentació de deutes anteriors al covid. S’hauria d’establir que només es pot avalar, per a cada deutor, aquell saldo de crèdit net amb tot el sistema, una vegada restades les seves deutes a final de mes de febrer i d’acord amb la Central d'Informació de Riscos del Banc d’Espanya. I per a fer tot això, l’ICO no té tot el temps del món per a garantir el diner nou que necessiten les empreses i autònoms si no els veurem desaparèixer per sempre.
En el cas d’Espanya, la centralització de competències era la solució?
Suposo que sí... per a la majoria de CC.AA. Què hauria de fer sinó Múrcia, Rioja, les Castelles amb la seva població davant de l’epidèmia amb una quasi nul·la capacitat tècnica i econòmica per a confrontar l’atzucac. El problema ve quan s’entén la coordinació central com allò que jo dic i tu fas. I sincerament, per a mantenir una posició imperativa d’aquest tipus has d’estar molt segur que saps tu més que els altres, o que almenys escoltes a tots els qui saben igual o més que tu. I això no ha estat, ni és el cas, davant de comunitats que de talent i competències no van curtes.
Funcionarà l’aplicació d’una renda minima garantida?
No crec. Jo no sóc rendista ni general ni bàsic. Vull dir no sóc ‘partidari de’. Si parlem de subsidi mínim allà on no arriba l’atur i l’ERTO, cap problema. Si algú intenta per la via de la urgència colar una renda bàsica (no mínima), general (per a tots i no només pels que resten fora d’altres xarxes de protecció social) i a més volen que sigui permanent (no vinculada a la recessió), s’haurà carregat el futur de la política social. Per la via del broc gros haurem xuclat una grandíssima massa de recursos de la despesa social, i després no sé com convencerem a la gent que altres polítiques han de ser substituïdes quan són aquells que s’adreçaven selectivament i prioritzadament a qui més les necessitava. Un disbarat. Però, el nom espero que no faci la cosa, per bé del seny de la política econòmica.
"Al Banc d'Espanya li toca posar música a la lletra que li marca el banquer europeu que és qui mana"
Està a favor de posar en pràctica l’helicopter money? Quins efectes pot tenir?
No. Però de nou aquí el nom no fa la cosa. Diners d’helicòpter vol dir llançar de manera general, indiscriminada, aleatòria si es vol, amb diners subministrat pel Banc Central Europeu directament envers la gent (només l’helicopter, i no necessàriament, portaria logo estatal d’acord amb la part que li hagués donat el BCE). L’helicopter fa passades i després es retira. Els xecs de Trump s’hi semblen per conjunturals i sistemàtics (ell sí que hi vol posar però el seu nom al xec) tot i que no és aleatori ni va a tothom.
Creu que la crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?
No. Si salvem els mobles els propers mesos i no s’enfonsa per falta d’ajut intel·ligent part del nostre sistema productiu, mort el bitxo la recuperació ràpida és factible. No caldrà digerir ni la morositat bancària de mal pair ni refer l’ensorrament d’un model econòmic que ja es veia que no portava enlloc.
"Diners d’helicòpter vol dir llançar de manera general, indiscriminada, aleatòria amb diners subministrat pel BCE directament envers la gent"
Què hi poden fer el Banc d’Espanya o el Banc Central Europeu a tot plegat?
El Banc d'Espanya a hores d’ara poca cosa. Afortunadament, la responsabilitat és avui del BCE i dintre de les restriccions en les què opera ho està fent bé. Al BdE li toca posar música a la lletra que li marca el banquer europeu que és qui mana.
El sistema sanitari ha col·lapsat? Es critica molt les famoses retallades de fa anys… S’hauria de blindar el sistema del benestar?
Les retallades no són el problema del nostre sistema sanitari. Ho és l’infrafinançament. En sistemes públics administrats com el nostre, que viuen del finançament públic, quan l’economia té dificultats, l’Estat no ingressa i cal ajustar despeses. La consolidació fiscal és conjunturalment necessària. El problema és que estructuralment, ni quan l’economia va bé, es dota amb suficiència de recursos el nostre sistema sanitari, llastat com està per un finançament autonòmic que en nom de la solidaritat fa tota mena de compendes. Així la sanitat catalana sempre va curta; sempre amb l’aigua al coll. I quan la crisi et posa la mà a sobre, l’enfonsament es produeix, salvant-se la criatura només per la força dels professionals que eviten l’ofec. Reclamar del nostre sistema invertir preventivament a la vegada que ha de gastar reactivament; que tingui estoc, fons de reserva o de contingència, i capacitat econòmica per mobilitzar recursos és demanar-li massa. En particular, per part d’aquells que darrera la demanda d’un finançament just no han sabut veure el benestar de la nostra gent.
"Les retallades no són el problema del nostre sistema sanitari. Ho és l’infrafinançament... La sanitat catalana, sempre amb l’aigua al coll"
S’hauria de crear un comitè d’experts per sortir de la crisi com s’ha decidit a Itàlia amb figures com Vittorio Colao o Marian Mazzucato? Quines persones o quins rols haurien de formar part del nostre comitè d’experts?
Ui! Això no ho sé. Però em sona que un nou CAREC (per a la Reactivació Econòmica) al nostre país li vindria força bé. També un CASOST per a la sostenibilitat futura del nostre sistema sanitari. De fet, mai aquests consells han sigut explícitament abolits!.