Les declaracions del ministre Garzón han creat una forta i emocional reacció a diferents nivells. El tema s’ha escapat dels camins de la objectivitat i del debat tècnic per entrar en l’àmbit de la ideologia i de la política populista. I com a reacció, hem anat a parar al pitjor escenari d’enfrontament polític des de la dreta i extrema dreta. Entre altres coses, el ministre ha dit: “Hay que diferenciar entre la ganaderia industrial y la ganaderia extensiva (...) esta (la extensiva) es sostenible, la que no es en ningun momento sostenible es la que llaman las de las macrogranjas”. D’aquest paràgraf sembla que estigui equiparant les macrogranges a tota la ramaderia intensiva, és a dir no estem parlant d’un tema de dimensió sinó de la forma de produir. Si, tal com sembla, és així, està menyspreant i, suposadament, apostant pel tancament de totes les granges intensives sota l’argument explícit que “no son sostenibles”. Per tant, aproximadament, s’està referint al 90% de la ramaderia espanyola, que suposa un 40% de la producció agrària, sense tenir en compte el volum de negoci que representa la industria de transformació càrnia, una de les industries més importants del país.
De què estem parlant?
Per parlar d’aquest tema cal sortir del soroll mediàtic i analitzar-ho serenament, sense por, amb dades objectives, al si d’una anàlisi tècnica. Venim d’un desenvolupament desbocat i depredador, no en la ramaderia sinó en tots els camps. Hem destruït biodiversitat, contaminat aigües, sòls i aire. Qui ho ha fet? Nosaltres. Però, quins sectors: el químic, el transport, les telecomunicacions i l’electrònica, la construcció, etc. I l’agricultura i l’agroalimentació també. Tard, però els fets ens han fet arribat a la conclusió de que havíem de canviar i havíem d’apostar per un sistema econòmic sostenible, que no traspassés els límits planetaris i recuperés els equilibris en el possible. Hem començat tard (i això inclou la ramaderia) i pel camí hem contaminat i hem excedit els límits raonables de càrrega ramadera des d’un punt de vista mediambiental.
La gravetat del problema ha fet reaccionar al món sencer amb acords importants en les cimeres de canvi climàtic i en el disseny dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Atenent a aquests acords, la Unió Europea ha establert les guies per abordar la gran transformació que ens ha de permetre mitigar el canvi climàtic i recuperar els equilibris mediambientals. El Pacte Verd o Green Deal és la via que la Unió Europea proposa. El camí està traçat, les estratègies “del camp a la taula” i l’estratègia de la “biodiversitat” estableixen un conjunt de mesures vers la fita de 2030 al si d’un procés vers la sostenibilitat mediambiental i la lluita contra el canvi climàtic. Son mesures tals com: millores en el benestar animal a la granja i en el transport, en l’ús dels antibiòtics, en la organització de la granja i en la gestió dels purins i en la superfície agrícola necessària (i per tant la densitat ramadera admissible) per reduir de forma radical les emissions tant de metà com d’òxid nitrós, etc. Amb aquesta finalitat s’estan utilitzant tècniques cada cop més avançades (big data, intel·ligència artificial, genètica, disseny funcional de les granges, etc) vers la ramaderia de precisió, una ramaderia que minimitza inputs, maximitza eficiència i redueix emissions. Son mesures costoses que suposen un esforç important pels ramaders, però aquests les estan assumint. Són mesures de millora que, tanmateix, requereixen temps. Al mateix temps s’està orientant el consum vers els productes vegetals, promovent la producció ecològica i, alhora, impulsant el desenvolupament i el consum de proteïnes alternatives (insectes, algues,...).
La dimensió de les macrogranges també pot ajudar a destruir el teixit de granges més petites (majoritàries) que sostenen la vitalitat rural
S’està fent camí. En quinze anys, segons Interporc, el sector ha reduït un 38 % les emissions de metà. En pocs anys s’han reestructurat totes les granges d’acord amb nous criteris de benestar animal. El concepte “one helth” ha transformat la utilització dels antibiòtics a la ramaderia, aquests han deixat de ser una eina de producció per limitar-se al seu rol vinculat a la salut dels animals. En general el sector carni-ramader ha estat un sector innovador i competitiu en genètica, nutrició, seguretat i qualitat de la carn”. Alhora, des del decret 153/2019, de 3 de juliol, de gestió de la fertilització del sòl i de les dejeccions ramaderes a Catalunya (encara que molt tard) s’han concretat mesures efectives per evitar els impactes mediambientals de les granges. Malgrat els progressos, però, encara queda molt camí.
Malgrat tot, abordar el tema de les macrogranges és convenient. La dimensió, si bé sol anar vinculada potencialment a l’eficiència, també pot ajudar a destruir el teixit de granges més petites (majoritàries) que sostenen la vitalitat rural. En qualsevol cas, si s’establís un topall a la dimensió caldria definir bé les mesures atès que els requeriments de sostenibilitat solament permeten la viabilitat a partir de determinats volums de producció a la granja o bé que les granges estiguin dins d’estructures integrades. I, en qualsevol cas, caldria que aquests topalls fossin definits per la Unió Europea a fi d’evitar relacions productives desiguals. Finalment, cal dir-ho, encara que soni a blasfèmia en algun entorn, una granja porcina o avícola intensiva moderna és potencialment, menys contaminant i menys emissora de gasos efecte hivernacle que l’extensiva equivalent en càrrega ramadera. Recordem que els objectius de la sostenibilitat no són estètics, son, principalment, limitar els gasos efecte hivernacle i alimentar la població mundial.
L’error del ministre Garzón
El ministre Garzón s’ha equivocat. Ha fet unes declaracions greument irresponsables, ha fet afirmacions falses sobre la qualitat de la carn com a fet representatiu d’un sector i ha faltat al respecte als ramaders. Cal saber que totes les granges (tret d’excepcions possibles), a las que ha menyspreat el ministre, compleixen les lleis. Aquestes granges, els escorxadors i les empreses càrnies estan sotmeses a controls de qualitat rigorosos. El ministre ho sap perquè és el responsable de controlar-ho. Amb les seves afirmacions el ministre s’allunya de les orientacions de la Unió Europea i menysprea els esforços que està fent el sector vers la sostenibilitat. Potser volent ser el millor alumne ha esdevingut el més babau.
De fet, implícitament, ha apostat per una desfeta econòmica sense precedents. Cal explicar al ministre Garzón per què a Catalunya i Aragó, sobretot, hi ha tanta ramaderia intensiva. La resposta prové de la dificultat. Parlem d’un país de muntanyes i poca aigua, és difícil construir aquí una agricultura competitiva. Davant d’això es va anar a buscar la terra i l’aigua que no teníem -en forma virtual- a països que en tenien en abundància en forma de soja i cereals. Es va afegir valor a través de la producció ramadera i transformació càrnia, amb un sistema que ha mostrat la seva eficiència com és la integració ramadera. Aquesta decisió intel·ligent dels anys cinquanta i seixanta va permetre retenir la població al territori i impulsar la indústria alimentària. L’alternativa era la pobresa i el despoblament. Desvirtuar els valors d’aquesta opció és difícil d’entendre. Més encara quan es dirigeix contra les bases del primer sector productiu del país, un sector que mobilitza directa o indirectament molts milers de treballadors i és clau en l’equilibri territorial. Un sector que s’està adaptant ràpidament als requeriments de l’escenari segle XXI i, al qual, cal donar-li marge de temps i estímuls, no hostilitat i desinformació.
Si la decisió política fos liquidar la ramaderia intensiva, mai tindria sentit fer-ho demonitzant el sector, sinó assumir el problema i acompanyar el sector amb les solucions
Al ministre li molesta la ramaderia industrial i la ramaderia intensiva. Cal explicar-li al ministre els límits d’una producció suficient per alimentar la població, un tema que no sembla importar-li gaire. Mentre la carn sigui un producte de gran consum, la seva producció serà majoritàriament intensiva perquè és la forma eficient per poder alimentar a tota la població a un preu assequible. Així mateix, en general, l’agricultura capaç d’alimentar la població serà majoritàriament “industrial” i intensiva. Lògicament, hi haurà sempre una agricultura i ramaderia diferenciada per qualitat, més selecte i més cara, però això no fa desmerèixer l’alta qualitat dels estàndards que s’exigeixen a tota la producció de la Unió Europea. Cal, sens dubte, acabar amb els dogmes i els atacs a l’agricultura real. La FAO ha apostat clara i explícitament pel que anomena intensificació sostenible on la tecnologia, l’agroecologia i la bioeconomia circular juguen un paper decisiu vers l’eficiència i la reducció d’impactes mediambientals.
En qualsevol cas, si la decisió política fos liquidar la ramaderia intensiva, amb tot el que significaria a nivell econòmic, social, d’equilibri territorial i de producció agrària i industrial, mai tindria sentit fer-ho demonitzant el sector. Al contrari, caldria assumir el problema i acompanyar el sector amb les solucions. D’altra banda, si el ministre Garzón cregués que ha de tancar les granges, el que hauria de fer és impulsar una nova llei que l’autoritzés a fer-ho, en comptes de promoure la seva destrucció des d’un diari estranger.
Sense rectificació
Però, el ministre no ha corregit, ans al contrari. Es més, a darrera de les seves declaracions, des d’entorns afins, incloent la vicepresidenta del govern Yolanda Diaz, hi ha hagut un allau de posicions públiques de suport. Costa d’entendre que es defensi a ulls clucs unes declaracions desafortunades. Per què es fa? Per què el tema no son les macrogranges, el tema és l’agricultura moderna des d’un ideologisme dogmàtic i opac a la realitat. Amb crides a la “sostenibilitat” s’estan defensant les polítiques més insostenibles. Les macrogranges son avui l’ariet amb el qual l’eco-esteticisme urbà intenta dinamitar les bases legítimes de l’agroalimentació moderna, contraposant-la a un model romàntic i utòpic que, en qualsevol cas, és incapaç de complir el principal objectiu del sector agrari que és el d’alimentar a tothom amb seguretat i de manera sostenible. Ensems, estan palesant una seriosa irresponsabilitat econòmica i social en relació als objectius de desenvolupament del país vers una economia sostenible. En lloc d’adonar-se del rol clau de l’agricultura a l’hora de les solucions en l’escenari del segle XXI es criminalitza la seva activitat, es maltracta la seva imatge, i, implícitament, es promou el despoblament. S’estan equivocant d’enemic i estan causant dolor a un col·lectiu (els pagesos) que es mereix respecte i reconeixement i que és essencial per sortir d’aquest embolic.
El ministre Garzón s’hauria d’haver disculpat i, si pensa que no l’hem entès prou bé, ha tingut la oportunitat d’explicar-se millor. No ho ha fet, ans al contrari. Ha causat una forta inquietud al sector ramader i ha fet un regal magnífic als adversaris del seu govern. Un despropòsit que mereix urgentment la seva dimissió.