L’any 1992, Barcelona ho tenia tot. Era la ciutat que atreia totes les mirades de la Unió Europea. La primera en el rànquing de potencial d’Espanya. Una ciutat oberta cap al món i amb moltíssima capacitat productiva. En definitiva, i com expressava el diari The Economist: “El futur econòmic d’Espanya era Barcelona”. Tot i això, el temps ha provat el contrari, Barcelona, sense deixar el seu creixement estancat, ha produït molt menys del que s’esperava de la ciutat. Per contra, Madrid, la ciutat que més va patir la descentralització espanyola superava fa 10 anys a Catalunya en pes econòmic i el passat 2019 ho ha tornat a fer. Però, que ha provocat aquesta encreuada de destins entre ambdues ciutats?
El professor de Geografia Econòmica i director del Cañada Blanch Centre de la London School of Economics, Andrés Rodríguez-Pose, presenta les causes d’aquest fet en la conferència Barcelona i Madrid: trajectòries creuades, de la mà d’Amics del País, la societat econòmica de Barcelona. Andrés Rodríguez-Pose comença la conferència virtual recalcant que s’ha de desmentir el mite que tot el canvi econòmic que hi ha hagut a Catalunya era a causa del procés.
“Per poder analitzar bé el canvi que han patit les dues ciutats ens hem de remuntar als anys 80, no hi ha res que hagi marcat aquestes trajectòries més que la història d’ambdues ciutats”, explicava el professor. La idea que hi havia darrere aquesta conferència era analitzar un estudi presentat pel mateix Rodríguez-Pose sobre les causes que els canvis de Barcelona i Madrid havien provocat que les dues ciutats arribessin on són avui dia.
Els anys 80
Tal com deixa clar el professor de la London School of Economics, per entendre les trajectòries de les ciutats s’ha de fer un pas enrere i analitzar el passat. “Als anys 80 totes les expectatives estaven posades a Barcelona”. I una de les raons principals era la forta identitat catalana que hi havia a Barcelona. “La identitat d’una regió és un motor econòmic clar”, afirmava Rodríguez-Pose.
Rodríguez-Pose: “Als anys 80 totes les expectatives estaven posades a Barcelona”
A banda, Barcelona tenia més lligams amb Europa que la capital espanyola. Madrid havia patit tot el pes de la descentralització i això l’havia convertit en una ciutat sense identitat, marcada pel règim franquista, aïllada i tancada de la resta del món. Però alguna cosa va canviar perquè la ciutat destinada a ser el centre econòmic d’Espanya acabés convertint-se en la segona i la capital oblidada passes a ser la primera potència econòmica del país.
La Movida madrilenya
Si ens posem a analitzar les causes externes principals, Rodríguez-Pose recorda que “el factor de la capitalitat juga un paper molt important.” És a dir, Madrid no ha deixat mai de ser la capital del país i això provoca que molt del potencial econòmic acabi passant per la capital. “La capital sempre acaba creant més atracció per als inversors estrangers”, explica el professor.
A banda, Espanya té una xarxa de transports radial que implica que Madrid és el centre de tota infraestructura de transports del país. Quan tot el transport del país acaba passant per la ciutat, el potencial econòmic creix exponencialment. Aquests dos factors han provocat que Madrid ressorgís de les cendres que quedaven del franquisme i comencés a posicionar-se com a capital econòmica del país. Tot i això i segons Rodríguez-Pose, “aquestes causes externes no són suficients per desbancar Barcelona”.
Rodríguez-Pose: “La capital sempre acaba creant més atracció per als inversors estrangers”
Per tal d’entendre la totalitat d’aquest canvi ens hem de tornar a remuntar al passat, aquest cop als anys 90, quan després de La Movida madrilenya es va canalitzar tota la innovació de nous grups socials i culturals. “Des del Govern espanyol es va aconseguir convertir aquests grups socioculturals en poder econòmic”, reflexiona el professor.
I és que a causa de la intervenció del Govern espanyol, Madrid va passar de no tenir identitat a crear-ne una econòmicament molt forta.
Conflicte d'elits barcelonines
Per contra, Barcelona tenia unes elits molt marcades que produïen una bona infraestructura industrial, però a la vegada deixaven poc marge d’innovació. “El permanent conflicte de qui governava Barcelona i qui governava Catalunya va minar el potencial de la ciutat”, explicava Andrés Rodríguez-Pose. En definitiva, “Barcelona podria haver estat la Milà d’Espanya”, conclou el professor.
Rodríguez-Pose: “El permanent conflicte de qui governava Barcelona i qui governava Catalunya va minar el potencial de la ciutat”
“Tot i això hauríem de lluitar per a què ambdues ciutats es convertissin en potències econòmiques”. Que Barcelona no hagi fet justícia a les expectatives que es tenien sobre la ciutat no implica que Madrid ho hagi fet tot bé. Ambdues ciutats es troben en un punt molt semblant, on les infraestructures de transport s’han convertit durant els últims anys en l’eix de tota inversió del país i cada cop ha quedat menys espai per invertir en capital humà i en innovació.
“El futur de les dues ciutats recau en invertir en talent, educar als estudiants i donar a les empreses les eines suficients per formar als seus treballadors”, reflexiona Andrés Rodríguez-Pose. Ambdues ciutats poden conviure com a líders econòmiques del país i no cal que una caigui perquè l’altra s’alci, “hem de deixar de ser considerats un dels malalts d’Europa i recuperar aquell potencial que algun dia vam tenir a l’abast”.