L’aportació econòmica dels majors -gairebé un terç del PIB europeu- no es correspon ni de lluny amb el rol social que els hi atorga la societat contemporània. La imatge pública que es reflecteix generalment té més a veure amb les molèsties que genera aquest col·lectiu (com el títol de la sèrie de Movistar, Sentim les molèsties) que no pas amb la contribució realitzada al llarg de la vida i en els anys presents. Malgrat els esforços públics per fixar pensions adequades al que han contribuït, millorar-los-hi els serveis de l’estat del benestar i revalorar la seva figura, diríem que a les generacions de sèniors, actius o no, els hi manca el relat.
Al quadre Piràmide de la població empadronada a Espanya de l’Institut Nacional d'Estadística (INE) hi ha un botó que diu veure l’evolució. Si es prem damunt, se sobreposen els canvis demogràfics produïts des del 2004 fins a l’actualitat. A mesura que avancen els anys, es constata com s’aprimen les franges més baixes de la població i també les mitjanes; paral·lelament, a aquests dos fenòmens, s’amplia el volum dels majors de 60 anys. No és cap novetat l’envelliment general, ni aquí ni a Occident, però és colpidor veure com es precipita.
A mesura que avancen els anys, es constata com s’aprimen les franges més baixes de la població i també les mitjanes
Sentim les molèsties
A Sentim les molèsties, Antoni Resines i Miquel Rellán, representen un parell de personatges no massa grans per ser majors, a la frontera de l’acabament de les seves vides laborals. L’un no assumeix com el van arraconant al capdavant de l’orquestra que dirigeix; després d’una llarga vida de triomfador, sense saber-ne els motius, veu com tot se li escapa de les mans i es nega a acceptar-lo. L’altre és un vell rocker que sap que l’adjectiu pesa més que el substantiu i, encara que treballa per ressuscitar els èxits passats, s’ha resignat al fet que mai tornarà. En mig d’escenes hilarants i divertides, apareixen un seguit de tòpics, com ara: els iaios i l'abandonament de la vida activa, a deixar pas a les carreres dels joves, a no ser entesos pels fills, a cuidar els nets, a no fer el ridícul al mercat competitiu de les relacions sentimentals i del sexe, a patir malalties, a portar bolquers...
Aquests tics es reprodueixen en una gran majoria de les pel·lícules que s’apropen a entorns de majors, a través de personatges molt semblants a Sentim les molèsties. A Soles de Benito Zambrano, apareix el conflicte generacional, la soledat i l’abandó. A Els records, a L’Agent talp, o a A propòsit de Schmidt, de Jean-Paule Rave, Maite Alberdi i Alex Payne, respectivament, cultiven aquests dos motius també. A la sèrie nord-americana Métode Kominsky, de Netflix, el personatge no es resigna a abandonar l’enfant terrible de dècades enrere. A Dublineses, de John Huston, l’heroi s’enfronta a un camí sense retorn. A El crepuscle dels Déus, de Willy Wilder, tots embogeixen per tornar a ser el que eren. A Cocoon, de Ron Howard, cerquen l’elixir de l’eterna joventut. A Maduixes salvatges, d'Ingmar Bergman, el protagonista viatja precipitadament cap a la mort, desenganyat de la vida passada. A El fill de la núvia, de Campanela, amb Darín i Alterio, es desfermen les males relacions amb els fills i les nores. A Mort a Venècia, de Luchino Visconti, apareix l’angoixa infinita entre la bellesa i la mort. A Mula, de Clint Eastwood, es mostra la visió del vell ximple enredat...
Tòpics, tòpics, tòpics entorn dels 9 milions de majors de 65 anys que viuen a l’Estat espanyol -o els 800 milions a tot el món- i que, el 2030, podrien arribar a superar el terç de la població total espanyola i més del 15% de la mundial. Es reflecteix la sensació de fer nosa. A què ve un títol com Sentim les molèsties; qui amoïna? Qui és l’amo de la societat sinó tots els col·lectius generacionals junts? Es magnifica el conflicte generacional, es palesa l’abandó i la incomprensió dels fills.
Es tracta de les dècades finals de la vida, període que s’allarga cada vegada més gràcies a la ciència; en definitiva, és un pas més que conegut per a tota la societat.
En aquest sac dels majors es col·loquen als de 60 i als de 90 anys. Què diríem si un demògraf agrupés els infants de 8 anys dins el mateix segment que els adults de 30? Que està boig! Doncs bé, parlem d’un grup de majors de 55, 60 o 65 anys com si fos un totum revolutum de preocupacions, activitats, sentiments, nivells de renda ben dispars. Poc tenen a veure els diferents grups que l’integren: els que continuen treballant i cotitzen, els que donen suport econòmic i de tota mena a la família, els que gaudeixen d’un merescut benestar... A l’informe The Silver Economy, de la UE (Comissió Europea, 2018), els majors de 50 anys representen el 29% del PIB comunitari.
Què diríem si un demògraf agrupés els infants de 8 anys dins el mateix segment que els adults de 30?
No és el tema de mantenir el nivell de les pensions. Ni d’invocar la jubilació flexible, cadascú a l’edat que desitja. Ni d’avançar més ràpidament cap als fons a escala empresarial perquè cadascú pugui fer la bossa que desitja. Tot això esdevé indispensable plantejar-lo i realitzar-lo com més aviat millor. Aquests elements formen part del relat que aquesta societat no ha estat capaç de redactar inclusivament pels majors.