• Economia
  • El 'making off' de l'entrevista a Eduard Romeu

El 'making off' de l'entrevista a Eduard Romeu

El que més ens va sobtar de la nit va ser descobrir en la persona de Romeu un culer de pedra picada que viu el seu barcelonisme al límit des de molt jove

Eduard Romeu en un moment de la conversa al restaurant Fishhh! | Carolina Santos
Eduard Romeu en un moment de la conversa al restaurant Fishhh! | Carolina Santos
Barcelona
30 d'Octubre de 2022
Act. 30 d'Octubre de 2022

Per fi ha tornat La Milanesa! El passat dilluns 17 d’octubre -trenta-sisè aniversari de la històrica nominació de Barcelona per als Jocs Olímpics- vam celebrar la primera entrevista d’aquesta segona temporada, amb un inici espectacular per a un any que promet grans alegries, com a mínim pel que fa a nosaltres. Cap a quarts de nou del vespre, el nostre convidat va traspassar la porta del restaurant Fish!!!, el temple del caviar i les ostres que enguany ens acollirà, com ja ho va fer la temporada passada.

Si hem de definir en una paraula el clima generat durant la vetllada, el mot més adient seria “optimisme”, que és el que regalimava Romeu per tota la seva superfície. El cert és que la junta a la que pertany va entomar un club en estat comatós i, segons el seu judici, els principals perills ja han estat conjurats. El que més ens va sobtar de la nit va ser descobrir en la persona de Romeu un culer de pedra picada que viu el seu barcelonisme al límit des de molt jove i que ens va fer viatjar als anys vuitanta per recordar moments memorables del club. Gairebé ens atreviríem a dir que es va destapar com un barcelonista radical, un home arrauxat sense cap mena de complexos en la defensa dels colors blau i grana. Amb el seu relat vam recordar des de l’ambient excitant que regnava a la tercera grada de l’Estadi en aquells temps en què encara no hi havia seients i sí taronges voladores, fins a la final de Copa del 1983, en què abans del gol miraculós de Marcos, el Barça havia regalat l’empat en una jugada molt desafortunada que va acabar amb el jove Romeu desmaiat al terra del disgust. Ens atreviríem a dir que la seva vida com a seguidor acumula més aventures sorprenents fins i tot que la seva etapa com a directiu.

Com sabem, l’arribada al Barça de Romeu va ser propiciada per l’aval que l’empresa per a la que treballa va concedir a Laporta per tal que l’advocat pogués ser investit com a president. Una operació on la lleialtat sense límits de José Elías, el propietari de l’empresa, cap al seu directiu estrella va ser fonamental perquè ells arribessin a on altres no s’ho podien permetre. Un cop a dins del club, Romeu s’ha trobat tan a gust i amb tan bon encaix, que ens assegura que no ha detectat cap canvi de tracte vers ells des que els avals van desaparèixer per llei.

Eduard Romeu qualifica sense manies al Real Madrid de “Club-Estat” per la seva connivència amb les autoritats, en contrast amb els bastons a les rodes que posen al Barça

A la conversa vam tenir temps de saber el seu parer al voltant de tots els temes que han estat sobre la taula del barcelonisme, com per exemple aquell contracte amb CVC que Tebas s’entestava a fer signar al Barça com si fos l’única possibilitat existent per subsistir, o la controvertida sortida del club de Leo Messi, un cas aquest del que costa tant treure’n l’aigua clara com del mateix 23-F. Això sí, ens va quedar clar que Romeu no és gaire amic del Real Madrid, a qui va qualificar sense manies de “Club-Estat” per la seva connivència amb les autoritats, en contrast amb la quantitat de bastons a les rodes que, segons ell, posem al Barça des de casa nostra. També van planejar sobre la conversa la ja cèlebre superlliga europea o el comentadíssim model Bayern, una estructura de propietat -ens diu Romeu- que no s’adapta al cas blaugrana perquè implica la transformació del club en societat anònima i això, segons el nostre convidat, seria una traïció als seus propis ancestres.

Ens havíem promès tots plegats posar punt final a la vetllada cap allà les onze de la nit, però el clima de passió que es va crear ens va dur, sense adonar-nos-en, més enllà de la mitjanit, tota una mostra de generositat amb el seu temps de descans per part d’un Romeu que l’endemà havia d’agafar un avió a trenc d’alba.