Situem-nos al segle XIV. Entre els anys 1310 i 1314 hi va haver molt males collites. Aquestes es varen repetir des de l'any 1324 fins al 1329. A l’any 1331 la pesta negra va arribar a Barcelona. Dos anys després, l’any 1333 fou nomenat per la població catalana “lo mal any primer”, va ser l’any que va obrir la porta a una molt greu crisi social, econòmica i sanitària. Després continuaren les desgracies i els anys foren identificats per les desgràcies que hi tenien associades. 1347 fou l’any de la gran fam. 1348 i 1349 els anys de les grans mortaldats. L’any 1358, l’any de la plaga de llagostes. 1362 i 1363 els anys de la mortaldat dels infants. Finalment, 1427 fou l’any dels terratrèmols. A mitjans del segle XV, Catalunya havia perdut el 55% de la seva població en relació amb els 150 anys anteriors. Pel camí hi va haver la bancarrota dels bancs i la ruïna de la corona d’Aragó. La reacció ciutadana es va expressar en l’extremisme religiós i en la recerca de culpables de les que en foren tràgicament víctimes els jueus tal com recorda el pogrom de Barcelona de 1391. Malgrat tot la societat volia sortir endavant, Santa Maria del Mar i la Catedral foren construïdes llavors. L’aigua com a problema sanitari es va abordar mitjançant la construcció de les fonts gòtiques que portaven a Barcelona l’aigua des del seu origen natural. Podríem dir que ja llavors el coneixement científic va esdevenir una aliada de les solucions. El 1401 s’establia la Taula de Canvi de Barcelona, la qual és considerada el primer banc central del món. Així, el Consell de Cent intervenia i començava a ordenar el caos precedent.
2022, lo mal any primer
Sortim del viatge en el temps i arribem a l’any 2022. Tot ha canviat, res recorda el segle XIV. Però, probablement aquest any 2022 serà considerat pels historiadors lo mal any primer de la gran crisi mundial. Prèviament hem tingut moltes alertes però al 2022 el conjunt de vectors que ens apropen a la gran crisis han decidit sumar. El 1973, amb la crisi del petroli, va evidenciar que els recursos eren finits i escassos. Després ens vàrem posar a parlar del peak oil. Simultàniament es van anar manifestant els impactes del nostre sistema econòmic, basat en la desigualtat, els combustibles fòssils i la supèrbia tecnològica. El forat a la capa d’ozó va ser el primer gran ensurt, tot i que, com a fet esperançador, la coordinació internacional va ser capaç d’aturar. Tot seguit des del mon científic es va reclamar atenció pel canvi climàtic i sobre la pèrdua de biodiversitat. L’any 1988 es va crear l’IPCC (Grup intergovernamental d’experts sobre canvi climàtic). L’any 1997 es va aprovar el protocol de Kyoto. Però el canvi climàtic el veiem molt lluny. El món es va dividir entre els “frikis” que “creien” en el canvi climàtic i les persones sensates com el nostre anterior president de Govern d’Espanya.
El canvi climàtic és aquí
Tanmateix, tres fets han produït un canvi radical en el reconeixement del canvi climàtic:
- Totes les previsions que els científics havien fet sobre el canvi climàtic no tan sols s’estaven complint sinó que s’estaven sobrepassant.
- Va causar especial inquietud l’informe Stern encarregat pel govern Britànic el 2007. L’informe deia: “El canvi climàtic representa un canvi únic per l’economia: és l‘exemple més gran mai vist de fallida de mercat”. Dit en altres paraules, el canvi climàtic tindrà uns costos que la humanitat no ha vist mai. Al parlar de costos el tema es feia més entenedor i guanyava preocupació.
- Els costos ja han arribat i han començat les corredisses i la recerca de culpables.
Al segle XXI les expressions més agudes de crisi amb el rerefons del canvi climàtic han pres la forma de bombolla de preus alimentaris, quelcom que ens suggereix que els estralls més importants del canvi climàtic s’expressaran com a crisi alimentària. El 2007, a partir de l’impuls legal dels agrocarburants per evitar el consum de combustibles fòssils, es va produir una gran crisi de preus dels aliments, amb el sempre present ajut dels fons especulatius. El 2010 una onada de calor històricament desconeguda a Rússia va condicionar el mercat del blat i amb l’ajut dels fons especulatius els preus es van doblar i varen ser el detonant de les guerres del nord d’Àfrica, amb conseqüències de sofriment, mort, migracions massives i conseqüent aixecament dels pitjors sentiments xenòfobs i emergència de l’extrema dreta a Europa. Al 2012 hi va haver una nova crisi alimentària provinent de la sequera al middle west americà. En resum, tres grans crisis alimentàries en pocs anys amb el canvi climàtic de protagonista i amb el rol disruptor dels fons especulatius en els mercats de futurs .
La crisi sanitària encara no resolta se suma als efectes de canvi climàtic i, sobretot, la guerra d’Ucraïna com a gran motor de desequilibris
La tempesta perfecta
Però al 2022 la dificultat ha pujat de categoria. La crisi sanitària encara no resolta se suma als efectes de canvi climàtic, amb unes calors desconegudes a diferents llocs (Europa, la Índia, Austràlia, Marroc, Estats Units...), amb sequeres extremes, incendis i, sobretot, la guerra d’Ucraïna com a gran motor de desequilibris. Els tres vectors energètic, alimentari i mediambiental agrupats compliquen les solucions i obren les portes a una crisi de llarg abast per a tota la humanitat. L’escassedat de recursos queda més evident i la guerra per aconseguir-los s’ha iniciat. L’energia i els aliments han passat a ser una arma de guerra.
Una primera evidència és que no estàvem preparats per tanta dificultat. Les primeres respostes a corre cuita s’han dirigit a mesures d’emergència que en alguns casos o suposen la destrucció d’actius estratègics de futur (cas plaques solars a terrenys agrícoles productius i de regadiu de Catalunya) o bé suposen un pas enrere en les polítiques empreses contra el canvi climàtic i defensa de la biodiversitat (retorn al carbó, acceptació del gas i nuclear com a energia “provisionalment verda”, reducció de les exigències sanitàries a la importació d’aliments i una llarga lletania de contramesures). La globalització ha quedat malferida i l’Organització Mundial de Comerç fa anys que no troba espai amb capacitat d’intervenció. Segons informa AMIS (Agricultura Market Information System) aquests darrers mesos 23 països han implementat restriccions a l’exportació, la qual cosa afecta al 18% de les exportacions mundials.
Si el món vol sortir de “lo mal any primer” i avançar vers anys millors ha de mantenir viu el full de ruta vers els Objectius de Desenvolupament Sostenible
Davant l’emergència, les mesures que s’estan adoptant no s’allunyen gaire de les rutines clàssiques: insolidaritat comercial amb trencament d’acords internacionals, solucions fàcils més enllà d’altres opcions millors però més costoses, recerca de culpables amb generació d’hostilitats creixents, etc. Algunes de les mesures tenen la seva justificació atesa la urgència i falta de previsió prèvia. Però els camins de les solucions van desorientats i, amb tota probabilitat, seguirà així per què hi ha interessos poderosos amb capacitat de bloquejar-los.
Opcions de futur en un món desigual
Si el món vol sortir de “lo mal any primer” i avançar vers anys millors ha de mantenir viu el full de ruta vers els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’acció global contra el canvi climàtic, actuacions que caldrà actualitzar d’acord amb les circumstàncies canviants i el coneixement creixent. Però això solament serà possible si el món és capaç d’abordar canvis essencials en cultura democràtica, solidaritat i coordinació global. Però tot plegat requerirà progressos evidents en la lluita contra la desigualtat. En aquest escenari complex, aquesta és la peça del puzle que ens impedeix dibuixar el futur. Cal actuar per reduir seriosament les diferencies i per regular les eines que alimenten aquesta desigualtat, tal com, per exemple, els mercats de futurs. Tal com diu Thomas Piketty, “la qüestió de la distribució de la riquesa és massa important per deixar-la només en mans d’economistes, sociòlegs, historiadors i altres filòsofs. Interessa a tothom, afortunadament”.
Si l’objectiu d’un futur de progrés és vist com a utopia la realitat ens situa en “lo mal any primer”
L’epíleg d’aquest article és quelcom pessimista. Avui, al mig de la ruptura que ha provocat la guerra d’Ucraïna, no s’albiren polítiques eficaces vers la reducció de la desigualtat, el reforç de la democràcia, la coordinació global i la solidaritat, ans al contrari. La visió d’una societat que suma forces i talent per sortir del gran repte de la transformació verda vers un futur de benestar compta avui amb massa ombres. Però, si l’objectiu d’un futur de progrés és vist com a utopia la realitat ens situa en “lo mal any primer”. És a dir, el primer de molts altres mals anys pitjors que estan per venir. Ens hi resignarem?