Feia més de vint anys que no havia tornat a Mallorca, des que hi vam anar uns quants estius amb les meves filles encara petites. Ens allotjàvem a cases particulars, que aconseguíem a través d’un arquitecte, que feia d’intermediari. El primer any, però, va ser un amic qui ens va posar en contacte amb els propietaris. Amb els diners del lloguer, aquell estiu se n’anaven a fer la volta a Mallorca amb vaixell. Tot això, doncs, abans de les plataformes i sempre en termes informals. Pràcticament tothom, vull dir, s’ha beneficiat d’una forma o altra del turisme a les Balears.
Miquel Barceló defensant Sa Dragonera
Les notícies sobre la saturació de l’illa ens havien fet desistir de tornar-hi en temporada alta, com en tantes altres destinacions en què només pots gaudir d’una certa tranquil·litat fora de l’estiu, o més enllà i tot. Així, que ara que n’hem tingut l’oportunitat, hi hem estat la segona quinzena de febrer. Quan hi anàvem als estius, ja vaig tenir la sensació que tot i que hi hagués zones molt trinxades, encara en restaven moltes altres de verges o poc ocupades.
De fet, Mallorca ha estat de fa dècades la pionera en les reivindicacions ciutadanes per salvar de l’ocupació urbanística i la sobreexplotació turística àmplies zones de la costa. Una de les accions més emblemàtiques va ser la defensa de l’illot de Sa Dragonera, davant d’Andratx, amb una ocupació de setmanes durant el 1977. Un grup català precisament, Pamesa, vinculat a la propietat de Codorniu, volia fer-hi una urbanització de luxe.
Una de les accions més emblemàtiques va ser la defensa de l’illot de Sa Dragonera, davant d’Andratx, amb una ocupació de setmanes durant el 1977
Entre els ocupants de Sa Dragonera hi havia un jove Miquel Barceló. El pintor explica que va ser una experiència iniciàtica. Un cop se’n va anar tothom, ell s’hi va quedar dues setmanes més, vigilat expressament per un guàrdia civil. Després decidí que volia dedicar-se a pintar i se’n va anar a Barcelona per encetar la que seria una brillant trajectòria artística.
De lluites i reivindicacions d’aquestes n’hi hagué moltes durant aquells anys de transició política. Una de les darreres fou la del gran sorral d’Es Trenc, al sud-est, vora la gran concentració hotelera de S’Arenal. També l’Albufera d’Alcúdia aconseguí així no veure’s completament urbanitzada i tants altres racons de la costa, alguns amb els carrers ja traçats o amb algunes poques construccions ja aixecades.
Totes aquestes zones deslliurades de la urbanització han anat transformant-se en parcs naturals, formalment protegits i ara a l’abast només dels senderistes. La mateixa Serra de Tramuntana va esdevenir el 2011 Patrimoni Mundial per la Unesco com a Paisatge Cultural.
Grans empreses turístiques i, també, corrupció
I és que cal recordar que el 1997 s’obrí el túnel de la carretera de Sóller, que posà encara més a l’abast la principal població de la Serra de Tramuntana. Com a tantes altres poblacions, situades més o menys a l’interior per protegir-se dels pirates que durant dos segles assolaren l’illa, l’antic port de pescadors ha esdevingut el centre turístic que ha concentrat la urbanització i l’activitat turística. Els respectius nuclis antics n’han quedat força al marge. En el cas de Sóller la urbanització s’enfila pels vessants dels turons que envolten el port, segurament un dels darrers exemples d’urbanisme intensiu a tota l’illa.
El túnel era de peatge. Ja fa anys que no. Els escàndols financers derivats de la seva construcció es van endur pel davant la carrera de l’aleshores president balear, Gabriel Cañellas. Un altre president, Jaume Matas, i una presidenta destacada del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar, foren condemnats per corrupció. I és que els diners fàcils associats a la construcció i al turisme genera sovint comissions i suborns en què uns, generalment empresaris, corrompen i els altres, polítics, es deixen comprar.
Val a dir, però, que el negoci turístic mallorquí també ha generat, a diferència de Catalunya, importants grups hotelers i turístics que s’han internacionalitzat no només en destinacions de sol i platja, sinó també urbanes, a Europa i als Estats Units. A banda dels grans grups -Melià, Barceló, Riu, Iberostar...- molts altres grups menors han sorgit amb un plantejament i una ambició similar. Precisament, els límits físics que oferia el negoci turístic a l’illa els van incentivar a fer el salt a la península i després a l’estranger.
Rehabilitació i millora en comptes de nova construcció
Com a totes les zones de sol i platja, a Mallorca s’aprofiten els mesos d’hivern per posar al dia o reformar si calen establiments, negocis i residències. Però el que em va sorprendre més d’aquest viatge va ser la quasi absoluta manca de grues, és a dir de nova construcció. Amb prou feines alguna a Palma. Això implica un veritable límit, segurament condicionat pel planejament urbanístic, al creixement immobiliari.
Com a totes les zones de sol i platja, a Mallorca s’aprofiten els mesos d’hivern per posar al dia o reformar si calen establiments, negocis i residències
En l’àmbit estrictament hoteler, el 2020 es va establir que es podia ampliar fins a un 15% la superfície dels hotels existents per millorar-ne la qualitat, però no es podien generar noves places. A Palma també s’han implantat diverses figuren per frenar el creixement de nous establiments hotelers. De fet, el gran repte és modernitzar l’oferta ja existent -sovint força obsoleta- en comptes de crear-ne de nova. El debat sobre l’aixecament de la moratòria hotelera és ara en mans del govern conservador de les Balears.
Cal recordar que després de Catalunya, les Balears han estat l’única comunitat autònoma que ha creat la taxa turística sobre les estades dels visitants. Un impost generalitzat a Europa i a molts llocs de Nord-amèrica i que a l’Estat espanyol encara és molt poc implantat. Hi va haver un primer intent pioner que un cop els conservadors van reprendre el control del govern de les Balears, van retirar. Però ara que han tornat a governar, ningú ha qüestionat la taxa.
Límits a creuers i a vehicles
És més, Palma va ser pionera a restringir l’accés de creuers al port. Les autoritats van pactar amb les companyies que només en podrien atracar dos el mateix dia. Un dia que vam anar a Palma, una dependenta novella comentava que si en ple mes de febrer el nucli antic, i el mateix establiment, estaven així de plens, què passaria a l’agost. Un altre cambrer més experimentat li va advertir que hi havia un creuer al port, un mola gegantina vista de lluny, que havia inundat d’italians el nucli antic de la ciutat. És el problema dels creuers: molta gent de cop -sovint en grups, que generen més impacte- visitant en poques hores els principals i més pròxims atractius turístics del lloc. Les cues per entrar a la catedral, amb visita de pagament, eren considerables.
Una altra limitació turística impulsada per un Consell de Mallorca amb majoria conservadora es refereix als vehicles que circulen a l’illa en temporada alta. Es preveu que l’estiu del 2026 es limitin els actuals 325.000 cotxes que arriben pels ports de l’illa i també es freni el creixement dels 75.000 vehicles de lloguer existents. Formentera, amb un govern local tradicionalment conservador, ja té implantat aquest límit i no pots portar-hi, com abans, el vehicle amb ferri. A les altres illes també ho estan discutint. Tot que vam veure molts i nous autobusos que connectaven diferents poblacions de l’illa, els mallorquins es mouen amunt i avall sempre amb cotxe. Enmig de la crítica generalitzada, algú ha dit que els mallorquins no agafin tant el seu cotxe.
Dependència energètica
Un altre element que en el paisatge mallorquí brilla per la seva absència són els molins. Bé, de molins tradicionals en queden uns quants, la majoria restaurats. El que no hi ha són aerogeneradors. No n’hem vist ni un. I poques plaques solars a les teulades. De les dues centrals tèrmiques a la vora d’Alcúdia, una va tancar els anys 80 i l’altra només funciona la meitat de la seva capacitat. N’hi ha una altra de més moderna i de cicle combinat vora Palma. La majoria de l’electricitat consumida ve, des del 2011, amb un cable, des de la península. Ara en projecten un altre que entrarà per Alcúdia. L’aigua la beuen de les dessaladores. No sembla que aquesta dependència energètica i el recurs a l’aigua de mar dessalada amoïni gaire ningú.
Habitatges i negocis en mans d’estrangers
Un element derivat del turisme, encara que formalment no es consideri com a tal, és el gran nombre d’estrangers que s’instal·len a viure, molts de forma permanent, a l’illa. De fet, gran part dels comerços en zones turístiques són en mans estrangeres, amb cambrers o dependents del mateix país d’origen. No es tracta de xinesos o pakistanesos, com aquí, sinó d’alemanys o italians, aquests darrers molts que provenen del sud. No cal dir l’impacte que tenen no només en termes lingüístics, sinó de productes oferts. Feia temps que no havia vist tantes pizzeries juntes, sinònim de menjar relativament econòmic i del gust de tothom.
Gran part dels comerços en zones turístiques són en mans estrangeres, amb cambrers o dependents del mateix país d’origen
L’impacte, però, no s’acaba aquí. Moltes famílies alemanyes i britàniques escullen l’illa per quedar-s’hi a viure, encara que no es dediquin al negoci turístic. Molts ho fan a pobles de l’interior. Uns quants, en masies -possessions, en diuen allí- aïllades, per les quals, segons els anuncis de les immobiliàries, en poden demanar fàcilment cinc o vuit milions d’euros. Diuen que els alemanys ni s’integren ni molesten a diferència dels britànics. Tots els comerços autòctons que resten xampurrejaven prou anglès perquè ni tan sols es prenguessin la molèstia no ja d’aprendre mallorquí, sinó espanyol tampoc.
Evidentment, encara que en molts casos es revitalitzen en termes de població nuclis de l’interior o es recuperin masies mig abandonades, la pressió sobre el mercat de l’habitatge és molt elevada. Diuen que ja hi ha empresaris que compren antics immobles i hotels obsolets per adaptar-los per allotjar els seus treballadors de temporada.
El futur a 40º
Tots els territoris tenen límits, encara que a vegades ens n'oblidem. Però en una illa els límits físics són molt més evidents. Segur que això ajuda que des de posicions fins i tot conservadores, es vagi assumint que cal limitar l’afluència de turistes, almenys en temporada alta.
A Mallorca, els més ecologistes estan preocupats per a quan, d’aquí a pocs anys, a l’estiu les temperatures superin sovint els 40 graus. Aquest mes de febrer, però, el nivell d’activitat semblava força elevat i a les zones de platja molts establiments estaven oberts o començaven a obrir. Ciclistes -sobretot alemanys- i senderistes també estrangers, proliferaven arreu.
Abans es deia que la desestacionalització ajudaria a rebaixar la pressió durant la temporada alta, però més aviat sembla dur cap a generalitzar l’afluència turística durant tot l’any. A Mallorca i arreu. Potser els mallorquins hauran d’esperar a la generalització dels 40 graus durant l’estiu. Però, vaja, veient la promoció turística que fan països tan càlids com els del Golf Pèrsic, igual acabaran tenint els mateixos o més turistes també sota les tòrrides temperatures que sembla que ens esperen aviat.