La banda de punk californiana Bad Religion ja va advertir-ho fa dècada i mitja. "A placard reads The end of days / Jacaranda boughs are bending through the blaze". Ja abans de la pandèmia, mentre un continent sencer cremava a desenes de milers de kilòmetres, la pitjor tempesta en anys va colpejar la costa central catalana i va estar a prop de frenar les vides de tota l'Àrea Metropolitana durant una setmana. Les més recents prediccions de l'IPCC apropen encara més els efectes devastadors de la crisi climàtica, i exigeixen canvis transformadors en la forma de vida del nord global.
En el seu darrer llibre, Capital Fósil (Capitán Swing, 2021), el professor d'ecologia humana a la Universitat de Lund – entre altres coses – Andreas Malm identifica l'inici de la crema de combustibles fòssils com el germen de no només l'emergència climàtica sinó també les tendències passades i presents de l'acumulació capitalista. L'investigador seu amb VIA Empresa per discutir sobre solucions a llarg termini, activisme climàtic i el rol de l'estat en una transició ecològica sostenible.
Com ens porta la crema de combustibles fòssils i la seva relació amb l'acumulació del segle XIX a la present iteració del capitalisme?
La investigació històrica de Capital Fósil és un intent de respondre la pregunta de com hem acabat en aquest embolic i com ens vam col·locar en aquest camí per començar. Vam investigar la indústria britànica dels primers anys del segle XIX, un moment de canvi des de les fonts d'energia tradicionals – el que ara nomenaríem renovables – cap a la màquina de vapor. L'adopció generalitzada del vapor posa les economies capitalistes en un camí de creixement dels combustibles fòssils, i és aquest camí en què seguim ara mateix. Ha estat una espiral de cada cop més carbó, més gas, més petroli, en més llocs del món, expandint-se. I aquesta espiral ha de parar.
Això no significa que la situació sigui la mateixa que al segle XIX. Actualment tenim el problema de les grans companyies al negoci dels combustibles fòssils fent tot el que poden per continuar amb l'expansió, i el que necessitem és parar els peus a aquestes empreses.
"No podem deixar als actors de mercat l'extracció de combustibles amb l'objectiu de generar benefici"
Canvia la perspectiva del final de la disponibilitat dels combustibles fòssils els plans de creixement del capitalisme modern?
La fi dels combustibles fòssils perquè se'ns acabin és, penso, una possibilitat molt distant. La conversa al voltant del peak oil durant 2006 i 2007 anava completament equivocada. El problema no és que el petroli s'acabi, el problema és que les grans empreses volen extreure'n tant com puguin, i si ho aconsegueixen, el planeta cremarà.
En el context de companyies massa grans per caure, com es pot trencar aquesta dinàmica?
Les empreses de carbó, petroli i gas han de ser nacionalitzades. No crec que ens puguem permetre la propietat privada dels combustibles fòssils. No podem deixar als actors de mercat l'extracció de combustibles amb l'objectiu de generar benefici, s'ha de posar fi a aquesta tendència. Per la seva banda, les empreses que ja estan sota propietat estatal necessiten noves instruccions dels seus governs que frenin l'extracció de combustibles fòssils i les transformin cap a activitats diferents. Per exemple, netejar el desordre que han generat.
Aquesta és una tasca de gran rellevància, i molt complicada; és un gran repte, perquè parlem d'empreses extremadament poderoses amb grans quantitats de capital. Però aquestes companyies no poden seguir existint com a productores de combustibles fòssils. Poden, i haurien de ser expropiades pels estats i reconvertides en eines de servei públic per, per exemple, netejar l'atmosfera. Penso que les idees de nacionalització, de control públic, han penetrat la discussió col·lectiva. La sentència als Països Baixos que obliga a Shell a reduir les seves emissions en un 40% abans de 2030 apunta a aquesta solució. Si aquest veredicte s'implementa, veurem l'Estat dient a les empreses què han de fer, que és exactament el que ens cal.
Vostè mateix ha afirmat en repetides ocasions, però, que la propietat pública no necessàriament significa una millor utilització dels recursos energètics. Què cal fer per assegurar que l'Estat no només nacionalitzi les companyies, sinó que les posi al servei de la transició ecològica?
No crec que hi hagi una única estratègia. Hi ha un ampli ventall d'estratègies per part dels moviments climàtics per posar aquesta pressió sobre les administracions, inclòs per part dels treballadors. Em puc imaginar treballadors d'algunes indústries exigint les conversions ecològiques de les seves plantes, per exemple. Això encara no ha passat de manera generalitzada, tot i que s'han donat casos – a França, el sindicat d'una refineria de petroli propietat de Total n'ha exigit la transformació; per així poder, en comptes de contribuir a la crema del planeta, fer-ho a la rehabilitació de l'atmosfera, per exemple.
Tinc camarades a la indústria automobilística sueca que defensen que a les seves plantes, que són increíblement versàtils, es podrien produir coses diferents. Ho vam veure durant la pandèmia, quan les fàbriques de les automobilístiques van començar a ensamblar material sanitari. Podriem imaginar fàbriques de cotxes redirigint la seva producció cap a trens, tramvies, turbines eòliques o altres tecnologies necessàries per a la transició ecològica.
"Aquest procés podria portar-nos més enllà del mode de producció capitalista, cap a alguna cosa completament diferent"
Com veu, en aquest sentit, la relació entre el moviment ecologista i les institucions?
Crec que projectes com el de Bernie Sanders als EE.UU. o el de Jeremy Corbyn al Regne Unit eren molt prometedors, però ambdós van perdre. Això no significa que no haguem de tornar a intentar-ho. No hi ha una única estratègia, i cap ens ha portat a la victòria, així que no es pot dir que perquè aquestes candidatures no guanyessin s'ha d'abandonar aquest camí. Pot haver-hi avenços electorals que generin relacions més productives entre institucions i moviments socials i ens posin en la bona direcció. És millor per al moviment que Biden sigui a la Casa Blanca que no pas Trump.
Parlava del paper dels treballadors, però en un context de gran atomització del moviment obrer, com pot funcionar en endavant aquesta relació?
La tragèdia és que enmig de la major crisis en la història de la humanitat necessitem una força social que pugui intervenir en la societat i canviar-la. Aquesta força, històricament, era la classe treballadora, però al Nord Global és més dèbil que mai, i, per tant, es fa més difícil que mai implementar qualsevol canvi. La recomposició de la classe treballadora seria una gran notícia per al moviment climàtic, però la desindustrialització i altres processos neoliberals l'han afectat molt com a força social coherent.
Pot haver-hi solucions de mercat a l'emergència climàtica?
No crec que puguem dir que la fi dels combustibles fòssils, i la resta de passes cap a la solució de la crisi climàtica, portin necessàriament a la fi de les relacions de mercat. Definitivament portarien a un control públic de les economies molt, molt més gran. Més intervenció, regulació, propietat i inversions públiques, Però això no significa que no hi hagi altres tipus d'esferes de mercat.
La part important és no intentar preveure exactament com serà la societat. Necessitem recuperar demandes bàsiques, i assegurar-nos que aquestes demandes es compleixin. Només exigint coses com que no hi hagi més inversions en nous combustibles fòssils entrem en conflicte amb interessos molt poderosos. Aquí tenim un conflicte, doncs, i necessitem guanyar-lo. I, si guanyem, engegarem un procés que obrirà nous conflictes de diferents tipus. I aquest procés podria portar-nos més enllà del mode de producció capitalista, cap a alguna cosa completament diferent.