- Pere?
- Sí?
- A direcció volen veure't, tens un moment disponible? −li van preguntar des de recepció.
- I tant! −va dir ràpidament.
Se li va buidar l'agenda de cop: anul·lar, postergar i oblidar van ser les conseqüències que van afectar les activitats programades per aquell dia. Va pujar a l'última planta i va picar a la porta del despatx de direcció.
- Puc passar?
- Sí. Si us plau, endavant.
- Si et sembla, anem al gra. T'hem fet venir perquè tenim un gran projecte i volem que el lideri el nostre “superprojectmanager”. I aquest ets tu.
- Sí, sí. Per descomptat. Gràcies per la confiança.
- El projecte és molt important pel nostre client i, com bé saps, aquest és clau per a nosaltres. L'empresa dependrà molt de l'èxit d'aquest projecte.
- És clar, és clar.
- Sabem que et demanem que siguis una espècie de superheroi. Però és el que l'organització necessita en aquests moments...
- Així ho faré. Intentaré donar la talla.
. Si tot surt bé, això suposarà un abans i un després en la teva carrera. Ara, si ens permets, tenim una altra reunió.
Aquella mateixa tarda li van enviar les característiques del projecte. Complex, però realment es tractava d’un gran projecte. També van adjuntar-li els currículums de les persones que formarien part del seu equip. Sis en total. A alguns els coneixia personalment, a la resta per referències.
Aconseguir la seva adhesió i coordinar els rols que cadascun d'ells hauria d'exercir en el projecte era clau per a aconseguir formar un bon equip
Segons la seva percepció, les dificultats tècniques eren reptadores. Però el que més el preocupava era formar un equip amb les persones assignades: alguns eren professionals contrastats; d’altres no tenien tan bona premsa. A més, no havien treballat mai junts.
Havia de començar per posar fil a l’agulla i revisar el perfil de tots ells. La informació rebuda semblava garantir la seva capacitat tècnica, però no deia res del seu compromís i actitud. Aconseguir la seva adhesió i coordinar els rols que cadascun d'ells hauria d'exercir en el projecte era clau per a aconseguir formar un bon equip.
Es va asseure a la seva cadira i va començar a repassar un per un tots els rols que ell considerava imprescindibles pel bon funcionament del pla de treball. “Vegem”, es va dir:
- Liderar el projecte serà tasca meva. És a dir, la visió i conceptualització queden sota el meu càrrec. Una altra cosa ben diferent és que jo comuniqui i impliqui als altres membres en aquesta tasca. Així, és en aquest objectiu que hauré de focalitzar els meus esforços.
- Planificar les accions i organitzar els recursos, sent responsabilitat meva el control de la seva execució i optimització. Podré delegar o ajudar-me d'alguna de les persones de l'equip. Entre els perfils que m'han passat, hi ha almenys un membre que encaixa perfectament.
- Conciliar les discrepàncies respecte la manera d'executar els plans d'acció, em correspon a mi. Gestionar els conflictes que puguin sorgir al llarg del desenvolupament del projecte, encara que no sigui del meu grat, haig d'assumir-ho totalment. No puc delegar ni procrastinar en això.
- Impulsar l'execució del pla d'acció és clau per al progrés del projecte. Evidentment, hauré d’estar al capdavant d’aquesta gestió, i també distribuir tants àmbits d'acció com persones que integren l'equip. Dins de la seva parcel·la de responsabilitat, cadascuna haurà de complir amb el seu compromís. En aquest punt veig un “forat negre” important: no totes les persones del grup semblen mostrar el mateix compromís i actitud. I aquest podria ser un veritable punt feble.
Va concloure que aquests eren els rols clau perquè l'equip funcionés. Dos li corresponien a ell íntegrament: no podia delegar-los; en el supòsit de fer-ho, posaria en perill la marxa del projecte i, evidentment, el seu lideratge. Doncs, com bé es diu, si no lideres, et lideren. De la mateixa manera, conciliar les discrepàncies i gestionar els conflictes també eren de la seva responsabilitat. No podia imaginar-se recorrent a la direcció perquè posés ordre en el dia a dia del projecte. Respecte el rol de planificació, i sense abandonar les seves responsabilitats principals, bé podia ajudar-se d'una de les persones assignades.
Com aconseguir un equip eficient si la meitat de les persones assignades no estan disposades a comprometre's?
El que realment el preocupava era el “forat negre” localitzat en el rol d'impulsió. Ell no coneixia personalment als qui anaven a formar part del seu equip, però aquells que sí havien treballat amb ells li havien dit coses descoratjadores. Per exemple, a un d'ells, els seus companys l’anomenaven “el despenjat”, perquè, segons deien, quan se li demanava o preguntava per alguna cosa, la seva resposta sempre era: “això a mi no em toca”. A un altre, quan se li demanaven retiment de comptes sempre deia “estoy en ello”, però mai presentava resultats concrets. Respecte aquell qui presentava una actitud més preocupant, no se'l coneixia acció ni interacció significativa ni amb res ni amb ningú. Li deien “l'incògnit” perquè, per on passa, “no deixa empremta”.
Arribats a aquest punt, el Pere es va preguntar: “com aconseguir un equip eficient si la meitat de les persones assignades no estan disposades a comprometre's?” De la mateixa manera, “com evitar que sorgeixi el sentiment de greuge comparatiu entre aquells que s'impliquen i treballen i aquells que no ho fan?”
La lògica i la raó vaticinaven no gaire bons auguris. Així, tenia dues alternatives possibles: instal·lar-se en el món de ficció dels superherois que tot ho poden; o caure en les xarxes del pensament màgic, on mitjançant unes quantes frases motivadores, uns quants somriures i unes poques abraçades tot es soluciona.
Davant aquest panorama, on els somriures i les abraçades arriben fins on arriben i la ficció és, precisament, ficció, el Pere se sentia atrapat. Però el que sí sabia era que, o feia “meravelles” amb l'equip, o la direcció faria “meravelles” amb el seu futur professional.