El que més em va sorprendre la primera vegada que vaig visitar Manaus fou observar el riu, l’Amazones, del qual difícilment es veu l’altra banda gràcies a la seva amplitud. Està poblat de vaixells de dimensions marítimes. Vull dir que els vaixells que podem contemplar als nostres ports comercials, allà hi són. A mil quilòmetres del mar. És la millor forma de transportar càrrega. Són uns vaixells que estan fora de context. En trobar-se al bell mig de la selva, hom tendeix a pensar que Manaus és una ciutat turística tocada per la moda verda. L’ecologisme de postura imperant al món, vull dir. No senyor. Manaus ha estat sempre una ciutat de negocis, ara amb més de dos milions d’habitants. Quina és la seva peculiaritat? Que es troba ubicada en un indret de difícil accés. La millor manera d’arribar-hi, de manera individual és mitjançant l’avió. I si del que es tracta és de transportar-hi material, ja els ho he dit: el vaixell. Les carreteres que connecten Manaus amb la civilització -el tradicional caos brasiler- són un infern; plenes de clots i mancades de serveis. Almenys així era quan jo vaig ser-hi, quan manava la successora del primer mandat de Lula: la senyora Dilma Rousseff, a qui sempre vaig tenir per un element més del populisme que caracteritza Llatinoamèrica. Després l’han succeït altres personatges, fins i tot pitjors.
Trobar una aglomeració de més de dos milions de persones al bell mig de la selva, en un indret isolat a centenars de quilòmetres del que anomenem civilització dona un idea de l’extravagància del sistema. Què és el que ha portat a aquesta situació? La ciutat va ser creada per motius merament colonials i evangelitzadors. Religiosos especialitzats (jesuïtes i franciscans.) que són els que, patrocinats per les monarquies ibèriques peninsulars, es van apuntar a l’aventura americana. Amb tot això vull significar que el sistema implantat pels anglosaxons al nord del continent -agricultors i ramaders que, amb un préstec bancari, s’instal·laven amb la idea de prosperar, tot treballant la terra-, no és el que es va implantar més avall del Río Grande. I així els va.
"Hom tendeix a pensar que Manaus és una ciutat turística tocada per la moda verda. No senyor. Manaus ha estat sempre una ciutat de negocis"
Fins al final del segle XIX, Manaus va viure d’una industrialització important: el cautxú que s’extreia dels arbres locals. Per fer-ho ras i curt, la jungla proveïa arbres sense cap esforç i els ciutadans espavilats van muntar una indústria que processava el producte per ser comercialitzat a la resta del món que, en una situació d’industrialització avançada, tenia en el cautxú un producte tremendament útil i apreciat. No cal dir que els diners corrien a cor què vols. Manaus va esdevenir la ciutat més rica del Brasil. I el fet va comportar l’aparició de fortunes locals importants.
Com ja se sap, encara que sovint es vulgui obviar, la riquesa implica unes certes ínfules que es traslladen al món de la cultura. Els països pobres, malauradament, no tenen cultura tal com nosaltres l’entenem: un sistema de difusió intel·lectual que algú ha de finançar. I és així que els rics de Manaus van edificar una òpera que, si els he de ser sincer, deixa bocabadat per la seva gràcia arquitectònica i pel seu exotisme. Una òpera al bell mig de la Rambla no fa estrany, com tampoc si es troba instal·lat al districte IXè de París. Ara bé, un edifici de l’òpera, noucentista, al bell mig de la selva amazònica, no deixa de ser un fet sobtant. No és cap extravagància. Hi han actuat i hi actuen primeres figures mundials.
El cas és que tota aquesta festa noucentista, que va durar fins principis del segle XX, es va acabar per dues raons. La primera, des d’un punt de vista cronològic fou que el Regne Unit, que liderava la indústria mundial, va idear un fet característic que, com ja he apuntat, divideix els anglosaxons dels hispans. Van pensar que els arbres del cautxú podien ser plantats als territoris de l’Imperi, especialment a Malàisia. En definitiva, el cautxú va canviar de model de negoci: d’un model extractiu típic peninsular (xuclar cautxú d’uns arbres que proveïa la naturalesa) a un de productiu (extraure el cautxú d’uns arbres generats per l’home). Malàisia és, encara avui, el gran productor de cautxú d’Orient i, si mai tenen l’oportunitat, observaran allà les enormes extensions d’arbres destinats a la producció d’aquest preuat, ara no tant, element. Després, l’ús d’altres productes químics substitutius al cautxú van donar el tret de gràcia a la regió de Manaus.
"Fins al final del segle XIX, Manaus va viure d’una industrialització important: el cautxú que s’extreia dels arbres locals"
Però Manaus guardava una certa tradició productiva industrial -la transformació del cautxú- i ha quedat, en conseqüència, com un centre comercial i industrial de primer ordre. La fabricació de motocicletes i dels elements annexes -recordin que fer-los arribar allà és costós- i la declaració de Zona Franca per part del govern brasiler fan de la ciutat una de les primeres economies de Brasil. El cas és que ara tenim una ciutat enorme (més de dos milions d’habitants) que contamina al bell mig de la zona més descontaminant del món: la selva amazònica. Clar que convèncer a dos milions de persones que facin la maleta i marxin és una tasca feixuga i que, ara com ara, no té cap sentit pràctic.
No s’hi menja malament. El mercat del peix és impressionant, amb una quantitat d’espècies enorme. I el "pirarucú" és un peix de grans dimensions que cuinen amb determinades herbes al·lucinògenes -de baixa intensitat, esclar- i que produeixen, un cop acabada la consumició, un estat de plena satisfacció equivalent a la copa i puro tan nostrats. La piranya també és un peix habitual. La preponderància de plats mariners de riu és abundantíssima, lògicament. Ah, m’oblidava d’un fet evident. La ciutat compta, com és obligat, amb un sambòdrom que costa mantenir per la humitat intensa i la invasió continuada de la vegetació amazònica. Allí se celebren les competicions i exhibicions de samba que no poden faltar a cap ciutat brasilera que mantingui una mica d’orgull nacional.
"Convèncer a dos milions de persones que facin la maleta i marxin és una tasca feixuga i que, ara com ara, no té cap sentit pràctic"
Abans els he parlat del riu. Faig una precisió: es tracta dels rius. Per Manaus hi passen dos rius, que hi conflueixen. L’Amazones i el riu Negre. Aquest darrer té unes aigües d’un color fosc intens, d’origen ferruginós, i neix a Colòmbia. Com dic, esdevé tributari de l’Amazones a Manaus. I insisteixo a precisar que aquests rius passen per Manaus, perquè no es barregen pas allí. Resulta sorprenent veure aigües de dos colors perfectament delimitades. Qui ha dit que l’estat líquid és perfectament adaptable? Necessiten molts quilòmetres per esdevenir una sola aigua. I és que el mestissatge, fins i tot en temes aquàtics, necessita un llarg camí.