Marcos Urarte, director del Grup Pharos, és un prestigiós consultor estratègic i un expert en geopolítica, considerat per la revista Forbes com un dels 40 millors futuristes d'Espanya (2021). És membre de diversos Think Tank internacionals com el Club de Roma, l'Internacional Institute for Strategic Studies (IISS) de Regne Unit, l'Institut Elcano i el Club de Geopolítica. També col·labora amb el Banc Mundial i el Banc de Desenvolupament d'Amèrica Llatina (CAF). Sense una bola de vidre a les seves mans, des de Pharos ofereix a empreses i institucions una visió estratègica molt concreta que conjuga geopolítica, futur i macrotendències. L'anomena prospectiva estratègica i amb ella aconsegueix "convertir la incertesa en un avantatge competitiu".
A l'inici del 2023 es va dir que aquest seria l'any de la incertesa. I així ha estat: últimament la lectura que fem del món i d'allò que ens succeeix té grans càrregues d'incertesa i complexitat. És quelcom nou?
No ho és. Les persones que van néixer l'any 1900, per exemple, van viure la Primera Guerra Mundial i, d'alguna manera, la Revolució Russa, el Crac del 29, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea, la guerra de Vietnam, l'assassinat de Kennedy, l'assassinat de Martin Luther King, l'assassinat de Gandhi...
Nosaltres acabem de viure una pandèmia. I, de fet, en aquests moments hi ha 32 conflictes armats al món.
Sí, però estem vivint uns anys anormals. El planeta ha estat molts més anys en conflicte, que sense ell. L'única cosa que ocorre és que abans els conflictes no afectaven a tothom al mateix moment i ara, a causa de la globalització, aquests poden afectar a tot el planeta alhora.
El món en l'àmbit geopolític està basat en l'equilibri del terror. És a dir, es considera que hi ha equilibri quan dues parts tenen el suficient poder per destruir l'altra. El gran equilibri del terror que va haver-hi després de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda. El món es va dividir en dos blocs.
Però quan el 1989 cau el Mur de Berlín i el 1991 es descompon la Unió Soviètica, l'equilibri del terror es trenca i passem a una època que ha durat fins fa molt poc, que se l'ha anomenat la Pax Americana, on al món només hi ha hagut un líder polític, militar i econòmic: els Estats Units, que ha estat l'amo del planeta. Però això ha canviat.
Et vaig llegir dir fa poc que la globalització no havia mort, que estava mutant.
Estem vivint una reglobalització. El món s'està dividint en blocs, no és res que no hagi passat ja abans. Han aparegut nous actors mundials que estan canviant les regles del joc, i en aquesta Era del Reordre, Europa està perdent protagonisme i poder.
Urarte: "En aquesta Era del Reordre, Europa està perdent protagonisme i poder"
Quins són aquests nous actors?
Putin ha recuperat l'orgull de l'Imperi Rus i ha reaparegut la Xina, que no és una potència emergent, sinó que ha ressorgit. Però a més d'aquests dos, també estan guanyant importància la Índia, Indonèsia, Nigèria, Brasil, Mèxic, Egipte, Pakistan...
L'any 2050, la quarta economia del món per PIB serà Indonèsia: per la seva ubicació, a l'estret de Malacca, per la quantitat de recursos naturals i matèries primeres que té i per la seva població: té 300 milions d'habitants. I la cinquena potència mundial serà Nigèria, que a més de tenir molt de gas i petroli, té més de 200 milions d'habitants. I en el 2100 podria tenir fins a 750 milions d'habitants.
Urarte: "L'any 2050, la quarta economia del món per PIB serà Indonèsia, i la cinquena Nigèria"
Quina relació tenen el nombre d'habitants d'un país amb que aquest sigui una potència econòmica?
Actualment el nombre d'habitants d'un país està molt relacionat amb el seu PIB per dos factors: la divergència demogràfica i la convergència tecnològica. M'explico.
La divergència demogràfica es refereix al fet que en certs punts del món s'està perdent població -Europa, Japó...- mentre que a uns altres, la població està creixent molt. I això coincideix amb una convergència tecnològica: en el moment en el qual els països més avançats vam caure en el parany de l'eficiència i dels costos i vam deslocalitzar tot a països amb mà d'obra més barata, els hi vam traslladar també tot el nostre coneixement i tècnica. Ara ells han après i millorat el nostre producte. I, per tant, ja no hi ha avantatge competitiu tecnològic.
Deies que Europa està perdent protagonisme i poder...
Sí. Estem assistint al final de l'imperi d'Europa. Hem perdut competitivitat respecte als Estats Units i Àsia. Estem perdent la cursa tecnològica i un exemple el tenim amb la intel·ligència artificial: està bé que legislem, però potser també caldria regular pensant en crear un gegant tecnològic, perquè Àsia o els EUA ja ho tenen. Per no comparar les inversions en tecnologia que estem fent els uns i els altres: TSMC, l'empresa més important de semiconductors de Taiwan, ha anunciat una inversió de 100.000 milions de dòlars. I és només una empresa.
Europa té coses boníssimes. Per exemple, ha sabut crear un estat del benestar envejable. Però alhora, aquest estat del benestar envejable, amb drets humans també envejables, ha arribat a un nivell que gairebé no el podem pagar. Ens hem acomodat, ens hem aburgesat massa, i ens hem convertit en herbívors, competint contra carnívors, perquè hem caigut en un bonisme excessiu.
Urarte: "Ens hem acomodat, ens hem aburgesat massa"
Creus que hi ha un excessiu intervencionisme en les democràcies europees?
L'estat està intervenint cada vegada més en els nostres drets individuals. No dic que no s'hagués de fer, però, clarament el gran experiment que s'ha fet en aquest sentit a la història ha estat la pandèmia: confinar a les seves cases a tot el planeta alhora i que no passés res. Que la gent ho acceptés.
Cada vegada ens prohibeixen més i més. Estem assistint a una pèrdua de la llibertat individual, però no és per un bé de la col·lectivitat -com ho fa la cultura asiàtica- sinó per uns poders que al final dicten segons el que ells creuen que és bo.
Geopolíticament parlant, què estem fent bé i malament a Espanya i Catalunya?
(Fa una gran pausa per pensar un argument positiu). Si Espanya fos una empresa, el principal actiu d'Espanya SA seria l'idioma espanyol, perquè li dóna un avantatge competitiu impressionant en el mercat llatinoamericà. I encara que sí que tenim un bon posicionament, crec que l'hem anat perdent força, i això és un error.
El problema d'Espanya i de Catalunya, en l'àmbit geopolític, és que anem donant bandades. No tenim un posicionament geopolític consistent. Hem anat donant bandades en el nostre posicionament respecte al Sàhara, el Marroc, Algèria... I ara també amb Israel. No tenim una estratègia de política exterior i això ens fa poc previsibles; fet que en geopolítica no agrada massa.
Una cosa que sí està fent bé Espanya és apostar per l'hidrogen. Convertir a Espanya en un hub energètic quant a hidrogen ens pot donar un avantatge competitiu. Tenim un potencial enorme i tenim moltes matèries crítiques, al sud i a Extremadura, i s'ha de posar en valor.
Urarte: "Convertir a Espanya en un hub energètic quant a hidrogen ens pot donar un avantatge competitiu"
I Catalunya?
Té també un potencial enorme i una ubicació geogràfica privilegiada. De fet, Catalunya ho té gairebé tot: un nivell d'universitats i escoles de negoci força acceptable, comunicacions molt bones, és un lloc molt atractiu per atreure talent... Té un potencial enorme, però ens falta saber què volem ser de grans.
Diem que apostem per les ciències de la salut, però vam perdre l'Agència Europea del Medicament. Diem que apostem per la indústria, però vam perdre la fàbrica de Volkswagen.
Estàs assenyalant les traves burocràtiques o el moment polític-nacionalista?
Assenyalo la complexitat, sobretot bucrática. I afegeixo més exemples: tenim aturada l'ampliació de l'aeroport, encara continua vigent la moratòria d'hotels a Barcelona... Tot això està provocant que Madrid i Barcelona -que abans estaven igualades- tinguin ara una gran diferència quant a atracció d'empreses i inversions.
Però a Madrid se li ha acusat de practicar dúmping fiscal per atreure empreses.
Les mateixes pràctiques podria fer Catalunya. Madrid només actua en els impostos que pot actuar, que ho faci Catalunya també.
Hi ha diferents maneres d'enfrontar-te a una mateixa situació. Per aconseguir major finançament, pots posar molts impostos i recaptar traient diners a aquells que poden invertir; o pots no posar tants impostos perquè els que tinguin diners puguin invertir, i obtenir impostos sobre el que generin amb la seva inversió. Les administracions han de facilitar que les empresas guanyin diners, que són les que generen riquesa en un país.
Urarte: "Madrid només actua en els impostos que pot actuar, que ho faci Catalunya també"
Com es poden preparar les empreses pel 2024?
Què passarà aquest 2024 no ho sap ningú. Depèn de massa variables.
Per exemple, si en el conflicte d'Israel i Palestina s'involucra Iran, el preu del petroli es podria multiplicar perfectament per tres o per quatre. I si Iran decidís tancar l'estret d'Ormuz, el preu podria multiplicar-se per cinc o per sis. Si això passés, totes les previsions que hàgim fet no servirien de res.
El gran avantatge competitiu el tindran aquelles empreses que siguin capaces de convertir la gestió de la incertesa en una oportunitat.
Com es tradueix aquesta capacitat?.
La incertesa és el que estem vivint i continuarem vivint. Per tant, hem de crear una organització d'alt rendiment i dotar-la d'eines i experiències que ens permetin enfrontar-nos a qualsevol tipus de situació. És a dir, tenir una visió geoestratègica i fer prospectiva estratègica per analitzar l'evolució dels diferents impactes que es puguin produir.
Què és la prospectiva estratègica?
Existeixen dues formes d'enfrontar-te a un procés de reflexió estratègica. La clàssica és analitzar el present i passat d'una empresa; fer DAFO, diagnòstics... i amb aquesta informació projectar el present en el futur. Això és fer projectiva estratègica, i serviria si els mercats fossin estables i predictibles.
Però, en el fons, el passat d'una empresa importa relativament poc, i el present importa, sí, però no tant com el futur en el qual competiràs. Així com a la projectiva el futur és simplement la projecció del present en el futur, a la prospectiva el futur és el punt de partida. Una vegada que he analitzat el futur en el qual competiré, traço el camí del meu present cap al futur.
Urarte: "Una vegada que he analitzat el futur en el qual competiré, traço el camí del meu present cap al futur"
Però el futur no el podem predir, com a molt podem preveure escenaris possibles.
No podem endevinar el futur perquè és impossible, però podem visualitzar possibles futurs i estar preparats per a ells. Analitzar impactes sociodemogràfics, mediambientals, tecnològics, macroeconòmics, polítics-legals i geoestratègics, i entendre que no tots els impactes afecten de la mateixa manera a tots els sectors i indústries.
Posem com a exemple la pel·lícula de Retorn al Futur: si jo pogués anar al futur, veure com serà el món d'aquí a 10 anys i pogués tornar al present: canviaria coses?
Ho has fet? Has viatjat al futur?
Contínuament. La prospectiva estratègica és això. És anar al futur per tornar al present i veure com em puc anticipar a coses que podrien passar per convertir-les en un avantatge competitiu.
El futur no és predictible, però sí que és força pronosticable. I si visualitzem possibles escenaris, quan ocorri alguna cosa, com ja haurem reflexionat sobre això, serem capaços de reaccionar més ràpid.
Urarte: "El futur no és predictible, però sí que és força pronosticable"
El futur és pels out thinkers, aquells que pensen "fora de la caixa".
Així és. A les empreses hi ha massa endogàmia: la gent mira únicament el que passa entre les seves quatre parets, o com a molt, allò que succeeix en el seu sector o indústria. I això és necessari, però no suficient.
Les innovacions disruptives sempre vénen de fora del teu sector. Vénen dels intrusos. Cal mirar el que succeeix a altres mons i sectors, perquè això és el que condicionarà el futur de la nostra empresa.