Marc Marginedas (Barcelona, 1967) és un periodista de pedra picada i soca-rel. Un corresponsal de guerra que ha viscut de primera mà la gran majoria dels grans conflictes de finals del s. XX i principis del XXI: la guerra civil d'Algèria, la guerra txetxena, Iraq, Afganistan, Pakistan o Siria. Va viure de prop l'arribada al poder de Vladimir Putin i l'Estat Islàmic el va segrestar durant sis mesos. "El segrest és clarament un mal record, però em va fer créixer com a periodista. Estava en una cel·la sense matalàs i vaig pensar que tenia una manta per ser feliç. És molt important acceptar el teu destí i després empoderar-te de l'experiència positiva", recorda. Optimista de mena, parla sis idiomes, va agafar el seu primer avió amb 14 anys i ha après a defensar-se i desenvolupar-se com a periodista en situacions de conflicte. També ha rebut guardons com el Premio de Periodismo Cirilo Rodríguez o Premio Internacional de Periodismo Manuel Vázquez Montalbán. Rep VIA Empresa al Cornellà Creació per parlar de Rússia i Ucraïna però sobretot de periodisme en temps de guerra.
L'essència del periodisme.
El periodisme és anar a un lloc a cobrir la informació i explicar-ho a la teva audiència. S'ha de tenir motivació i curiositat per saber més. Quan transmets dades, saps que poden tenir un impacte negatiu. Amb el segrest, tant els meus companys com jo vam haver d'estar un any sense parlar perquè estàvem amenaçats. Qualsevol informació podia tenir repercussió.
"Davant les fake news, el periodista és més important que mai. L'única forma de lluitar contra el caos i la desinformació és el periodisme"
El periodisme és ara més important que mai perquè hi ha un excés de transmissió de dades i falta curiositat i informació. Davant les fake news, el periodista és més important que mai. L'única forma de lluitar contra el caos i la desinformació és el periodisme que pot donar un segell de qualitat a les dades i la informació.
Com ha de ser un corresponsal de guerra en ple segle XXI?
Ser corresponsal de guerra té una aurèola massa mística cap a la persona. Ser periodista local o informar sobre polítics corruptes és molt més heroic que anar a una guerra. Jo vaig a la guerra perquè vull, ningú m'obliga i m'omple de satisfacció. Si hagués d'anar a cobrir una milícia o un grup rebel a Colòmbia seria la persona menys indicada perquè no conec la zona. Un corresponsal de guerra no pot ser una mena de paracaigudista, hi ha d'haver especialització.
Els conflictes tenen molta manipulació i només algú que coneix realment la zona i el tarannà de cada bàndol pot informar i lluitar contra la manipulació. Crec més en l'especialització per zones del món que no pas en la idea de corresponsal de guerra. Sóc del barri de Sarrià i allà m'hi ofegava, volia veure món. Vaig agafar un avió per primer cop amb 14 anys.
Fotografia de Carolina Santos
Una vocació d'alta volada.
Necessito anar de viatge i això s'ha transformat en una actitud de servei. Un dels grans perills del corresponsal de guerra és l'impacte de la cobertura que fas que et fan ser reconegut. De fet, el perill és que acabis fent la informació per tu mateix i t'oblidis d'aquest element de servei a la societat. És molt important! S'ha de reduir la competitivitat entre periodistes i col·laborar més.
En un conflicte com el de Rússia hi ha una amenaça brutal a la llibertat d'expressió i és per això que ens hem d'unir i fer junts la tasca d'informar. És més important informar bé que arribar el primer. No tenia visat per anar a Bielorússia, però tenia una llista de contactes i li vaig passar a una bona companya perquè ella podia fer millor la feina. El Periódico està aliat amb dues pàgines web d'investigació. Actitud de servei abans que competitivitat.
L'ISIS el va segrestar entre 2013 i 2014.
El segrest em va fer créixer com a periodista. Érem 20 persones en un espai molt reduït i va ser una situació molt extrema. Vam veure el millor i el pitjor de l'ésser humà. Van haver-hi comportaments molt bons i d'altres per oblidar. Prefereixo quedar-me amb els bons moments.
"Un corresponsal de guerra no pot ser una mena de paracaigudista. Els conflictes tenen molta manipulació i és més important informar bé que arribar el primer"
Què li va passar pel cap i el cor?
Moltes coses! Quan em van segrestar, vaig tenir una sensació d'acceptació. Estava en una cel·la sense matalàs i vaig pensar que tenia una manta per ser feliç. És molt important acceptar el teu destí i després empoderar-te de l'experiència positiva. Si intentes manipular la situació és que no has acceptat que el destí en aquell precís moment ja no està a les teves mans. El segrest em va despertar encara més curiositat, vaig veure coses molt interessants i vaig anar a Rússia per investigar-ho... Fins aquí puc parlar.
I un bon record de la seva trajectòria?
La revolució de Tunísia! Vaig viure un moment espectacular amb el corresponsal del Financial Times quan vam anar a veure el líder del partit de Ben Ali. Vivia en un gratacel i el règim havia caigut. Ben Ali havia marxat del país i el partit que era l'espina dorsal de la corrupció a Tunísia ja quasi no existia. Vam entrevistar un senyor que estava acabat i ens deia que el partit havia aconseguit treure's de sobre el pes de Ben Ali i que ara podria sobreviure. Estàvem en una habitació de luxe escoltant-ho i pensant que estava acabat. Vaig ser corresponsal del Nord d'Àfrica a principis dels anys 90 i pensava que mai viuríem el naixement de societats democràtiques al Magrib. Quasi 20 anys després arribava aquest moment brutal. Trigarem a veure els seus fruits però és el pas d'una societat de súbdits a una societat de ciutadans.
Fotografia de Carolina Santos
Guerra civil algeriana, Guerra txetxena, Iraq, Afganistan, Pakistan, Síria… Les guerres són necessàries?
És molt complicat evitar les guerres. Sóc optimista i crec que es pot limitar el seu potencial destructiu. És cert que les guerres d'ara són menys destructives que les d'abans i no es pot equiparar personalitats com la de Stalin o Putin. Stalin va assassinar a milions de ciutadans russos i Putin té molta sang a les seves mans i ha deixat una guerra devastadora tant per a Ucraïna com per la mateixa Rússia. Ara bé, no serà una Segona Guerra Mundial.
"És molt complicat evitar les guerres perquè són creades per la naturalesa humana i el sistema polític permet que gent com Putin arribi al poder. Crec que sí que es pot limitar el potencial destructiu"
“Estem davant d'una tercera guerra mundial”, assegurava el cònsol Artem Vorbyov.
La Tercera Guerra Mundial voldria dir que hi ha armes nuclears. Putin pensa en la seva preservació i supervivència tant física com política.
La política de dissuasió.
Exacte. Les armes nuclears són de dissuasió i fer-les servir... El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha donat a entendre que això només passaria en el cas que la supervivència de Putin estigués en perill. Tot i que no és només una decisió de Putin ja que hi ha set o vuit passes a fer abans de poder-ho materialitzar. També ho haurien de decidir membres de l'exèrcit i Putin està enfrontat a una part dels militars. Les guerres són creades per la naturalesa humana i el sistema polític permet que gent com Putin arribi al poder. És un sistema no democràtic amb el qual el poble no pot filtrar quins candidats arriben al poder. Putin té problemes psicològics i les guerres seguiran existint.
"Una guerra esclata per factors polítics i després hi ha una sèrie de gent que ho aprofita. La guerra d'Ucraïna té a veure amb el poder de Putin i la síndrome d'imperi perdut de Rússia"
Qui, com i per què es finança una guerra?
Una guerra esclata per factors polítics i després hi ha una sèrie de gent que s'aprofita de la guerra.
Per exemple?
Empreses d'armament, subministradores de serveis militars... A Rússia hi ha una part de l'esquerra que diu que aquesta guerra és una conspiració de les empreses d'armament dels Estats Units o de les empreses de fracking. Per a mi no té cap lògica perquè era evident que aquesta guerra amb un personatge com Putin en un país com Rússia passaria tard o d'hora. Ho veus clar quan analitzes el període polític de Putin.
També és evident que empreses d'armament o fracking n'estan traient profit, però no són els principals causants. Hi ha el record de Bush i les empreses de fracking a la guerra d'Iraq, però ara veig molt agafat pels pèls buscar una provocació per part dels Estats Units. La guerra d'Ucraïna té a veure amb el poder de Putin i la síndrome d'imperi perdut de Rússia.
Fotografia de Carolina Santos
No és una guerra per raons econòmiques, però hi ha molts països i empreses d'Occident que han perdut i perdran encara molts diners per aquesta guerra. Hi ha moltes multinacionals que han marxat de Rússia.
També perdran diners els oligarques russos.
Els oligarques russos són una palanca que pot fer servir Occident per pressionar Putin. Hi ha dos tipus d'oligarques: els que estan vinculats al KGB i s'han fet rics quan Putin ha arribat al poder i els que ja eren rics abans que Putin arribés al poder i estan espantats amb tot el que ha passat. Si aquests oligarques donen l'esquena a Putin pot ser un element important de pressió. Mijaíl Fridman s'ha mostrat obertament crític amb la guerra i Anatoli Chubáis ha fugit. Són faccions importants de cara al futur perquè Putin s'ha ficat en un cul de sac i arribarà un moment en què pugui passar un canvi polític.
"Els oligarques russos són una palanca que pot fer servir Occident per pressionar Putin. S'ha ficat en un cul de sac i arribarà un moment de canvi polític"
Què li depara al futur d'aquesta guerra?
La guerra ha fracassat i l'única forma que Putin té d'obtenir una victòria presentable és allargar la guerra assumint que hi haurà un fort impacte econòmic a Occident. No s'esperava aquesta solidaritat amb Ucraïna i creu que anirà baixant a mesura que s'allargui la guerra. Hi haurà menys pressió per enviar armes i Putin espera tenir un pacte que li sigui més favorable.
El pas del temps i l'estratègia de desgast.
Exacte. Les baixes russes són ja iguals o superiors a las que va tenir la Unió Soviètica en 10 anys de guerra d'Afganistan. Hi ha un pes limitat de l'opinió pública russa i un problema que s'ha de veure com se soluciona: Putin sap escalar i no desescalar.
"Putin sap escalar i no desescalar. Rússia com la Unió Soviètica es mou sempre en un pèndol"
Com es podria desescalar aquesta guerra?
Desescalar significaria un amnistici que suposés una línia de separació que no seria reconeguda per la llei de Dret Internacional que no reconeix decisions territorials fetes per la força. Estarem en un escenari d'alto al foc com el de Siria que no pot durar eternament. Putin s'està envoltant del seu sector més radical i arribarà un moment que el país podrà examinar tot el que ha passat: soldats morts, crims de guerra en un país veí amb vincles familiars... La Guerra d'Afganistan va ser un dels detonants de la dissolució de la Unió Soviètica i ara Rússia s'hauria d'obrir en canal. Tant Rússia com la Unió Soviètica es mouen sempre en un pèndol.
Què hi poden fer els mitjans de comunicació?
Dubtar per sistema del relat oficial. A Rússia ningú em condiciona i escric tot el que hi veig. He vist molta gent d'aquí qüestionant el relat oficial per fer-se escoltar i cridar l'atenció. Està clar que en aquesta guerra hi ha un agressor i un agredit que té tot el dret de defensar-se. Ara bé, els mitjans de comunicació hem de vigilar molt l'excessiva identificació amb l'agredit.
Fotografia de Carolina Santos
Un relat en disputa.
L'agredit també fa propaganda i té un màster en això. L'agredit ha entès que està sota el control de l'opinió pública. També hi ha imatges de soldats ucraïnesos executant soldats russos, violacions, violència de guerra... Hem d'establir un patró abans de dir que això és una arma de guerra. Hem d'anar amb cura i fer sentir al govern de Zelenski què ha de fer si vol ser membre de la comunitat europea. La premsa exerceix de fiscal de la funció dels poders públics.
La fiscalització de la guerra i la política.
Zelenski va fer moviments molt qüestionables abans de la guerra i va fer servir la justícia com a eina contra el seu rival polític. A Europa hi ha una premsa lliure que escriu independentment dels poders públics i des d'una perspectiva objectiva. Dit això, fa 11 anys que estic a Rússia i Putin és dolent. A Rússia no hi ha grisos, sinó un negre ben fosc. Es tracta d'un règim que fa servir tàctiques de crim organitzat per gestionar el seu país, un exèrcit que ha fet servir informació de l'ONU per bombardejar i un president que era agent del KGB i coordinava un grup terrorista. A Rússia no hi ha matisos.
"Està clar que en aquesta guerra hi ha un agressor i un agredit, però els mitjans de comunicació hem de vigilar molt l'excessiva identificació amb l'agredit. La premsa exerceix de fiscal de la funció dels poders públics"
Quin és el color d'Ucraïna?
Zelenski va guanyar unes eleccions relativament lliures. No acaba d'entendre el que és l'equilibri de poders, intenta controlar l'oposició per mètodes que a nosaltres no ens semblarien ortodoxes. Ara bé, Zelenski pot perdre unes eleccions i Putin no pot... Això és un element fonamental, com la propaganda. Ucraïna exagera les pèrdues i els crims de guerra? Potser sí, però és que a Rússia diuen directament que això és blanc quan en realitat és negre. La desinformació russa ha estat molt efectiva.
Els Estats Units i el Regne Unit també mentien a Iraq, però el periodista anava al lloc i veia com era tot plegat. Era fàcil de descobrir-ho, però Rússia no té cap mena d'interès que se sàpiga la veritat. Rússia vol contaminar l'espai informatiu amb tantes informacions que al final la gent s'acabi desmobilitzant. Això va funcionar perfectament durant la guerra de Síria. Es tracta de cultivar la idea que no es pot saber qui són els responsables de les armes químiques. A tot el món hi ha desinformació, però Rússia ha fet un màster que després ha imitat Donald Trump. Matisos sí, però no sobre el Kremlin.
"A Rússia no hi ha grisos, sinó un negre ben fosc. La desinformació russa ha estat molt efectiva a l'hora de contaminar l'espai informatiu. Matisos sí, però no sobre el Kremlin"
Un últim consell per a corresponsals de guerra.
Determinació, molta determinació. I encara més quan has de decidir prioritzar la teva vida professional per davant de la teva vida personal. Tu has de decidir el teu camí i això vol dir anar a països on la teva vida personal estarà molt limitada. Ho has de voler molt! El mercat internacional del periodisme no va a l'alça i hi ha pocs mitjans a Barcelona i Madrid que hi apostin. Tot i això, el que realment ho vol sí que hi arriba. Hi ha casos com el de l'Andrés Mourenza, l'Adrià Rocha o l'Andrea López-Tomàs.
També formació, molta formació. Per dedicar-te al periodisme internacional has de saber parlar idiomes i això et permetrà tenir un avantatge comparatiu, com també fer un curs o un màster en relacions internacionals. Jo parlo català, castellà, anglès, francès, rus i àrab. Aprendre un idioma no és anar a una classe, sinó veure els informatius i acostumar l'oïda a la seva cultura. Un consell? Determinació i formació.