Qui hi busqui política entre línies, no la trobarà. Aquí no. Aquest article es va començar a escriure abans de què l'exprimer ministre francès Manuel Valls polititzés aquesta fórmula, però s'ha acabat publicant poc després. Coses del directe i la reflexió imposant-se a la immediatesa de l'actualitat. Aquest és un article que es mou purament entre l'economia i la política-ficció després del famós crit de400: "Això és Catalunya!". Sí, ho han llegit bé: Mario Draghi a Catalunya. La metàfora d'un símbol (europeu) davant la realitat (nacional) que avança a contrarellotge, en temps de crisi i pandèmia.
Nascut a Roma el 3 de setembre de 1947, Mario Draghi és economista i es va treure el doctorat a la Universitat de La Sapienza i al Massachusetts Institute of Techonology (MIT) amb els Premi Nobel Franco Modigliani i Robert Solow. Ha exercit de professor d'economia política i monetària en diferents universitats d'Itàlia. Al seu llarg currículum hi figuren càrrecs de gran responsabilitat al Tresor italià, director executiu del Banc Mundial, vicepresident europeu de Goldman Sachs, governador del Banc d'Itàlia o president del Banc Central Europeu (BCE), entre d'altres.
Hem deixat el millor pel final o, més ben dit, pel començament. Des del passat dissabte 13 de febrer, Mario Draghi és el primer ministre d'Itàlia. Després d'una reunió al Palau del Quirinale amb el president Sergio Matarella, la idea de Draghi president i un govern tècnic-institucional va agafar més força que mai fins a convertir-se en realitat.
Draghi: "Mai no hi ha hagut –en la meva llarga vida professional– un moment d’emoció tan intensa i responsabilitat tan extensa"
Si repassen el seu primer discurs, hi trobaran referències a la comunicació amb els ciutadans, la confiança en les institucions, identitat, joves italians, "irreversibilitat de l'euro" i una Unió Europea cada vegada "més integrada", potència econòmica i cultural d'Itàlia, salut local i mental, pla de vacunació contra la pandèmia, aprenentatge a distància, el model turístic, canvi climàtic, polítiques monetàries i fiscals expansives, innovació, negocis sostenibles, igualtat de gènere, quotes de dones i reequilibri de la bretxa salarial, el paper de l'Estat, sistema tributari, lluita contra l'evasió fiscal, relacions internacionals, drets dels refugiats, unitat i amor per Itàlia, entre d'altres.
"Voldria dir-vos que mai no hi ha hagut –en la meva llarga vida professional– un moment d’emoció tan intensa i responsabilitat tan extensa", va reconèixer Draghi poc abans de citar el Papa Francesc: “Les tragèdies naturals són la resposta de la terra al nostre maltractament. I crec que: si li preguntés al Senyor què en pensa, no crec que em digués que és bo: hem arruïnat l'obra del Senyor."
Així doncs, l'expresident del BCE, popularment conegut com a Super Mario, ha rebut l'encàrrec de fer "un govern de país" amb esperit republicà. Li han donat suport tots els partits, exceptuant el partit ultradretà els Fratelli d'Italia. Es tracta d'un govern d'emergència o "de gran perfil que no s'ha d'identificar amb cap fòrmula política". Tant és així que 8 dels 23 ministres de Draghi no són polítics, sinó tècnics.
Destaca sobretot Vittorio Colao, exconseller delegat de Vodafone a escala mundial, com a ministre per a la Innovació Tecnològica i la Transició Digital, però també el físic i fundador de l'Institut Italià de Tecnologia de Gènoca i conseller delegat de Leonardo, Roberto Cingolani, com a ministre de Transició Ecològica o el director general del Banc d'Itàlia, Daniele Franco, com a ministre d'Economia, entre d'altres.
L'expresident del BCE, Mario Draghi EP
Mario Draghi és un ferm defensor de la privatització, té una llei que porta el seu nom (Llei Draghi) en matèria d'ofertes públiques d'adquisició (OPA) i la història europea el recordarà sempre per una frase: "Watever it takes". Traducció: "Faré tot el que faci falta per salvar l'euro... I creieu-me, serà suficient". L'expresident del BCE vol projectar ara de nou Itàlia al món i insisteix en la fòrmula del "govern dels millors" que ja fa anys que sona amb força a casa nostra.
L'opinador de VIA Empresa i especialista en empresa, cultura i societat digital, Genís Roca, va escriure aquest article: Govern: necessitem un equip, a mitjans del passat mes d'abril fent referència al llavors equip d'experts per a la reconstrucció d'Itàlia. Dit i fet. Quasi dos mesos després es va fer públic que tant Victòria Alsina com Roca coordinarien el seu propi equip de 400 experts -no remunerats- amb una visió: Catalunya 2022.
Trías de Bes: "Cal fer taules d'experts que facin plans de tecnòcrates i després un govern de concentració"
El president Quim Torra acompanyat pel vicepresident Pere Aragonès va presentar llavors aquest "projecte de país" per analitzar "la Catalunya post-covid-19, la Catalunya que ha de construir un món disruptiu, que ha de construir un projecte basat en una estratègia per buscar el màxim talent i la màxima expertesa". En tres passos: emergència, urgència i horitzó. Està previst que els experts entreguin el document final d'anàlisi i propostes al nou govern.
Dins l'equip hi ha noms destacats com Oriol Amat, Tatxo Benet, Elisenda Bou, Elies Campo, Mònica Campos, Albert Cañigueral, Mercè Crosas, José Antonio Donaire, Martina Font, Anna Garriga, Gabriel Jené, Jacint Jordana, Josep Maria Martorell, Ramon Maspons, Neus Monllor, Cristina Nadal, Laura Peracaula, Mercè Pujol, Coral Regí, Pep Salas, Jordi Sellas, Maria Sisternas, Montserrat Solsona, Lluís Torner, Laura Urquizu, Montserrat Vendrell, Joan Abellà o Jordi Amat, entre d'altres.
Ara, però, resulta que ja no només necessitem un equip, sinó que també i sobretot necessitem un govern a Catalunya i qui sap si aviat també el tornarem a necessitar a Espanya. "Cal fer taules d'experts que facin plans de tecnòcrates i després un govern de concentració. Es despolititzaria la qüestió. Els ciutadans ho entendrien molt millor amb tècnics sense interessos polítics", assegurava l'economista Fernando Trías de Bes en una entrevista estiuenca a VIA Empresa.
Gay de Liébana: "Què seria d'Espanya sense el BCE ni Christine Lagarde ni Mario Draghi?"
La proposta de Trías de Bes era fer "plans de tecnòcrates sense interessos polítics". Tornant a Mario Draghi, la pregunta és important: qui seria aquesta figura de consens a Catalunya? Se m'acudeixen alguns noms... Cal recordar per a què serveixi (o no) de precedent que alguns dels membres del comitè d'experts per a la reconstrucció d'Itàlia són ara flamants ministres del govern Draghi. És el cas de Vittorio Colao o Roberto Cingolani. De l'empresa privada a l'administració pública.
"Què seria d'Espanya sense el BCE ni Christine Lagarde ni Mario Draghi?", es preguntava el professor José Maria Gay de Liébana en una anàlisi recent a VIA Empresa on reivindica el poder de la banca com a possible escut davant "d'un corralito" en una crisi d'allau d'insolvències alhora que es qüestiona si Espanya podrà pagar el seu "voluminós" deute públic.
Tremosa: "Sense Draghi avui possiblement l'euro no existirà. Itàlia ha donat uns personatges que Espanya o França no han sabut generar"
Un últim apunt: l'exconseller Andreu Mas-Colell definia fa no massa al conseller Ramon Tremosa com a "gran admirador de Mario Draghi". Tremosa assegurava en una entrevista a VIA Empresa de finals del 2019 que "sense Draghi avui possiblement l'euro no existirà. Itàlia ha donat uns personatges que Espanya o França no han sabut generar. Draghi ha fet seu el "Roda el món i torna al Born"". Mai millor dit. "L'euro salvat per Draghi ha beneficiat doblement a Catalunya", afegia ja llavors el professor eurodiputat.
Política-ficció: Què seria d'un país com el nostre amb Mario Draghi?
Fets: Whatever it takes per salvar l'euro, l'expresident del BCE al rescat d'Itàlia.
Pregunta: Qui i què serà necessari per salvar Catalunya? I Espanya?
Pregunta: Tornarà Draghi a beneficiar "doblement" Catalunya?