Marta Peirano (Madrid, 1975) és periodista i experta en tecnologia. Ha estat cap de cultura i tecnologia d'El Diario.es i adjunta al director Ignacio Escolar i alhora, ha estat fundadora del diari ADN, la revista CampoBase o els projectes Copyfight, Cryptoparty Berlin, Hack Hackers Berlin o Elastic. La seva obra literària s'explica per llibres com El Rival de Prometeo, Vidas de Autómatas Ilustres, El Pequeño Libro Rojo del activista en la red prologat per Edward Snowden o El enemigo conoce el sistema. La seva xerrada Ted ¿Por qué me vigilan si no soy nadie? de 2015 supera ja els quatre milions de visualitzacions. Rep VIA Empresa en el marc del Cornellà Creació per parlar de mòbils escurabutxaques, poder i tecnologia, vigilants i vigilats, 1984 i Un món feliç, Irlanda, Snowden, dopamina, capitalisme i altres addiccions. "Vivim a 1984 i Un món feliç", alerta. El seu consell? Mai miris el que diuen. Mira sempre el que fan!
Què va ser primer: periodista o experta en tecnologia?
Mai m'havien fet aquesta pregunta. Des de petita vaig voler ser periodista i sempre em van agradar molt els aparells. Vaig deixar el periodisme per fer-me periodista i vaig començar molt jove a la secció de tecnologia d'El Mundo. Vaig tenir la sort de fer-me periodista quan va arribar Internet a Espanya. Sempre he estat a les seccions de cultura i tecnologia i no hi ha tanta diferència entre elles.
Una qüestió de cultura digital.
Quan la gent pensa en tecnologia, ho fa en productes comercials d'empreses aparentment tecnològiques com mòbils, càmeres o ordinadors. A mi m'interessen les infraestructures: qui les posa, qui les paga, qui les utilitza, per a què serveixen, quins són els objectius, si són o no visibles o com es transformen al llarg del temps. Internet és la infraestructura més gran que hem construït i ha canviat la cultura en tots els països on s'ha implantat. Internet és molt més que una tecnologia i tot depèn d'això.
"La tecnologia que defineix el poder és de comunicació"
Qui, com i per què ens vigilen?
És impossible saber qui ens vigila perquè les eines a través de les quals ens vigilen estan a tot arreu i no sabem per a qui treballen. Hi ha una opacitat dins de la indústria de vigilància molt vinculada a la tecnologia, la defensa i la indústria d'armament. Qui? Ens vigilen els governs totalitaris i les grans empreses comercials utilitzant els nostres mòbils, smartwatches, cotxes, altaveus o ciutats intel·ligents... Tot allò intel·ligent.
Ens vigilen a través d'artefactes que nosaltres mateixos comprem, que nosaltres mateixos instal·lem a les nostres vides, que nosaltres mateixos portem a sobre i encesos les 24 hores del dia. No sabem quanta gent ens vigila, però si com ho fan.
Periodisme, tecnologia i poder van de la mà?
El periodisme és una pràctica i la tecnologia i el poder són conceptes. El vincle de la tecnologia amb el poder en els últims anys ha afectat molt la nostra professió i és que la tecnologia que defineix el poder és de comunicació. Ni tan sols és Internet, sinó les grans plataformes que dominen Internet. Fa 20 anys que parlem d'aquestes sis empreses del món occidental que es dediquen a gestionar continguts a Internet.
Quines?
Amazon, Google, Facebook, Apple, Microsoft i Oracle. Tant Netflix com Spotify estan a Amazon Web Service i depenen d'això.
Assegura Roger Vinton, col·laborador de VIA Empresa, que "criticar la banca o a les multinacionals és perseguir fantasmes".
Completament d'acord. Jo sempre comparo aquestes multinacionals amb paradisos fiscals. Sembla exagerat, però són infraestructures tècniques dissenyades deliberadament per evadir no només els impostos -encara que també-, sinó la legislació i la monetització de les institucions democràtiques incloent també el periodisme.
"La GDPR és com intentar regular una autopista que està coberta per un túnel al qual no podem entrar. És la nostra llei de protecció de dades contra la seva llei de copyright, marca i secrets d'empresa"
A Europa tenim una llei que és pionera i exemplar de la gestió de dades com la GDPR. No obstant això, estem veient després de tres anys que aquesta llei no té múscul ja que intentem implementar-la en un espai al qual no tenim accés. És com intentar regular una autopista que està coberta per un túnel al qual no podem entrar. És la nostra GDPR contra la seva llei de copyright, protecció de marca i secrets d'empresa.
També hi ha un sistema d'incentius molt vinculat a la banca que fa molt difícil prendre mesures apropiades contra les empreses que s'han establert a Irlanda on es beneficien del seu particular estatus fiscal. A més, l'únic país que les pot demandar una vegada i una altra per cometre irregularitats contra la GDPR a Europa té molt pocs incentius per fer-ho perquè és l'únic que se'n beneficia.
Irlanda?
N'hi ha prou amb veure Irlanda l'any 2008 i veure-la ara. Quina indústria ha afavorit Irlanda els últims anys? Aquesta.
Fotografia del Cornellà Creació
Què va ser allò que més li va impactar d'Edward Snowden?
La primera vegada que vaig entrevistar a Edward Snowden em va impactar com de difícil era la decisió que havia pres i alhora, com de conscient era de les conseqüències. Et trobes sovint amb gent que pren decisions coherents amb la seva visió i codis morals però que no s'adonen del que els hi costarà. No obstant això, ell era perfectament conscient del càstig. El que li va passar va ser i és molt dur, segueix atrapat en un país amb una democràcia molt dubtosa en unes circumstàncies que no li afavoreixen ni a ell ni a la seva família.
La segona vegada que vaig entrevistar a Snowden em va impactar el canvi que havia vist en ell respecte a la primera vegada. Em van posar policia secreta quan vaig anar a veure'l a Moscou. Després de sis anys, va passar d'estar espantat a establir-se amb la seva família, casar-se o tenir un fill. Diu molt de la capacitat d'adaptació de l'ésser humà i ell no havia canviat en absolut. La seva coherència seguia impol·luta i no ha evolucionat cap a un personatge diferent com sí ha passat en altres persones. No ha perdut el cap, segueix fent exactament el que va dir que faria. M'impacta la seva honestedat moral.
"M'impacta l'honestedat moral d'Edward Snowden"
El cas Snowden o Cambridge Analytica van marcar un abans i un després en la consciència social i la percepció de la tecnologia?
Des d'un punt de vista estrictament periodístic, sí que hi ha un canvi important. Fa molts anys que em dedico a estudiar la relació entre la tecnologia i el poder i com s'utilitza la vigilància, però la meva posició era molt feble fins que Snowden va facilitar els documents que demostren que la tecnologia s'utilitza per a l'espionatge. És molt difícil dir-li a algú que deixi d'utilitzar o sospiti d'una cosa que li agrada tant. És una mica com quan de sobte, fumar dóna càncer. Això ho documenta molt bé la sèrie Mad Men.
Ens falta esperit crític?
El condicionament de la tecnologia és tan fort que em costa culpar a l'usuari. Aquestes tecnologies estan dissenyades per genis extremadament ben finançats per ser extremadament addictives. Patim un cas d'addicció col·lectiva a uns dispositius i uns processos que són socialment acceptables. Si ets addicte a l'escurabutxaques, tothom et diu que tens un problema.
Si ets addicte a les aplicacions del mòbil, sempre pots dir que en realitat estàs consultant la borsa, els titulars, la feina, la família o la casa... La teva addicció no només està coberta per un context o per un contingut sinó que a més està acceptat socialment. Som addictes a una cosa que no es considera una addicció. La indústria tecnològica s'ha beneficiat molt de culpar a l'usuari i el capitalisme ha perfeccionat aquesta eina al llarg dels anys.
Addictes al capitalisme.
La indústria del tàbac culpa a l'addicte, la indústria del joc culpa a l'addicte... Les petrolieres han invertit molts diners a fer campanyes de conscienciació entre les persones com a individus per culpar-los del desastre mediambiental que ells mateixos han creat. No hi ha res millor que traslladar la culpa a la víctima per seguir fent el que vols. Culpar a l'usuari de ser espiat i addicte és una batalla molt desigual i injusta.
"Som addictes a una cosa que no es considera una addicció però la indústria tecnològica ens culpa d'això"
Vivim en cases de vidre davant el capitalisme de vigilància?
No som conscients de fins a quin punt la nostra intimitat ha estat envaïda pels artefactes que nosaltres mateixos hem ficat a casa. En el panòptic saps que estàs vigilat tot el temps i t'imposes una autocensura permanent, però amb la tecnologia estem envoltats d'espies que parlen de nosaltres a les nostres esquenes sense que ens n'adonem.
Els mòbils són escurabutxaques i la tecnologia és dopamina?
Les aplicacions que tenim al mòbil estan dissenyades copiant els principis de la màquina escurabutxaques per generar uns circuits de dopamina dins el cervell que com més curts són, més addictiu és el procés. En la indústria del joc se li diu Even Frequency i es tracta d'activar més circuits de dopamina per generar així més addicció.
TikTok ha perfeccionat aquest mecanisme fins a l'extrem i els usuaris estan arribant a un punt de saturació, gairebé a l'abisme d'aquest truc. TikTok és la xarxa més popular del planeta i la primera que transcendeix Àsia i es cola al món occidental combinant el que ha après Snapchat, Instagram o Facebook amb la fórmula de la dopamina. Les nostres xarxes socials estan dominades per l'abús, l'insult i els memes sarcàstics i en canvi, les xarxes asiàtiques són un món feliç on ningú es queixa i hi ha emoticones. Aquesta combinació és irresistible.
Recorda al 1984 de George Orwell i/o a Un món feliç d'Adolf Huxley… La ficció del Gran Germà supera la realitat?
Sempre recomano el llibre Divertir-se fins a morir que respon precisament a aquesta pregunta. Tant 1984 com Un món feliç són veritat. En realitat, 1984 descrivia un règim autoritari que dominava els ciutadans a través de la força i el càstig mentre que a Un món feliç, la dominació es fa a través de l'entreteniment, la droga i un encantament produït per la tecnologia. Vivim als dos móns. A Àsia s'utilitza la tecnologia per fer ús de la força de forma visible i violenta i al món occidental, la tecnologia s'utilitza per buscar consens d'una forma més seductora i suau. Té el mateix efecte: un consentiment a renunciar a drets laborals i civils pels quals vam estar lluitant tot el segle XX.
Fotografia de Gabriel Calzada
"El problema no és la xarxa, és alguna cosa que li passa a la xarxa… Aquest estat de vigilància és una de les pitjors malalties que té una democràcia", assegura a la seva xerrada TED. Com podem garantir la seguretat informàtica, la privadesa o el nostre anonimat a la xarxa?
No es pot! Però, es poden fer altres coses. Tal com està configurada la nostra vida a la xarxa gràcies al mòbil que portem a sobre, estem sotmesos a un procés d'identificació biomètrica permanent a través de molts sistemes que són invisibles. Ser anònim a la xarxa o al món és cada vegada més dificil. Hi ha una diferència entre ser identificable o víctima d'aquesta identificació.
Quina?
Tant règims autoritaris com empreses de tota mena utilitzen tecnologia per trobar persones arreu del món, segrestar-les i matar-les. O fer una campanya de silenci perquè la seva feina d'advocat, periodista o activista sigui ningunejada fins a la mort. Utilitzen el que saben per fer campanyes silencioses i fosques que només veiem nosaltres i que ens afecten de forma permanent.
Tots els sistema de monitoratge i tots els garants de la democràcia queden deshabilitats per aquesta mena de foscor i opacitat. És crucial que s'imposi una transparència en l'ús d'aquestes tecnologies de forma legal i absoluta. Hem de saber si el nostre propi govern les està utilitzant. En la majoria de països no s'ha lliurat aquesta transparència.
"Estem envoltats d'espies que parlen de nosaltres sense que ens n'adonem"
Posi'm un exemple.
Quan es van posar les primeres càmeres per vigilar el carrer durant l'administració Aznar va ser un escàndol. Ara, no obstant això, aquestes càmeres estan connectadas a sistemes de reconeixement facial i ni tan sols sabem on estan. No sabem qui les posa, qui les paga o qui les utilitza. Ve Pedro Sánchez de Davos dient que ha arribat a un superacord amb Amazon per a la gestió del núvol i penses: com que la gestió del núvol per Amazon? Hauria de ser il·legal.
El capitalisme de plataformes?
El capitalisme de plataformes no és una pràctica circumscrita a les xarxes socials on uns quants adolescents "idiotes" cedeixen les seves dades sense adonar-se'n. El capitalisme de plataformes és una pràctica per la qual grans empreses tecnològiques et resolen un problema que t'han generat ells mateixos. Et treuen el problema i també tot el que portes a la butxaca.
Quedi's amb un últim consell.
Quan faig classes a periodistes, el meu consell sempre és: Mai miris el que diuen. Mira sempre el que fan! Al món de la tecnologia passa que els grans protagonistes que són citats en tots els mitjans com si fossin oracles divins solen dir coses que són l'oposat a allò que fan. Això és alguna cosa que tenen en comú amb els dictadors. Així doncs, alerta amb el que fan i no amb el que diuen.