La responsabilitat social, empresarial i ciutadana, té molt a veure amb la capacitat individual d'identificar l'interès públic i actuar per millorar la societat en el seu conjunt, i per això, cal esperar poders públics intel·ligents, amb lideratges transformadors, capaços de reconèixer el criteri dels seus ciutadans a l'hora d'identificar aquestes necessitats, i capaços de crear el marc per canalitzar aquestes energies creadores de valor social.
Qui creu en el poder de la ciutadania, l'apodera i la responsabilitza en la filantropia i el mecenatge perquè desplegui tot el seu potencial i no voldrà mantenir el monopoli de l'interès públic pel mateix interès del conjunt de la societat. Com fer-ho? Donant veu a empreses i individus sobre el destí d'una part dels beneficis que generen quan es dediquen a entitats reconegudes per la defensa de l'interès públic en àmbits com el cultural, social i de recerca, entre d'altres.
Amb la consolidació dels sistemes fiscals moderns, hem delegat a les administracions perquè siguin elles les que, en nom de tots, identifiquin l'interès públic i el gestionin
Antigament, la sanitat, l'ensenyament, l'art i la recerca eren finançades, en gran manera, amb donacions de persones i entitats compromeses. Amb la consolidació dels sistemes fiscals moderns, hem delegat a les administracions perquè siguin elles les que, en nom de tots, identifiquin l'interès públic i el gestionin. Cal, però veure diferències substancials entre països, així trobaríem societats on l'apoderament a empreses i ciutadans ha estat molt desenvolupada, com als països anglosaxons, França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg o Alemanya, enfront d'altres on aquesta delegació ha quedat reduïda pràcticament a res.
El novembre de 1994 es va aprovar la Llei 30/1994 de Fundaciones e Incentivos Fiscales a la Participación Privada en Actividades de Interés General. Fa quasi 27 anys; vuit anys més tard, el 23 de desembre de 2002, s'aprova la coneguda Llei 49/2002 que reforça la normativa en relació amb el mecenatge. Fa quasi 20 anys i les promeses del ministre Montoro de fer una llei capdavantera del mecenatge van quedar en paper mullat per les baixes deduccions fiscals.
Des de llavors, tímids retocs. El més rellevant va ser en el marc de la reforma fiscal del 2014 amb l'increment del percentatge de deducció dels donatius tal com avui ho tenim configurat.
Durant aquest temps, hem patit interpretacions dels tribunals i de la direcció general de tributs en molts casos restrictius i/o condicionats per una redacció que la realitat d'avui ja ha superat abastament.
Ni el PP ni el PSOE a Espanya, ni els governs catalans en el tram autonòmic, han estat valents ni han fet veritables reformes profundes fiscals. Culpa de les crisis? Jo crec que forma part de la cultura dirigista dels governants, ja que en aquests vint anys hem tingut situacions econòmiques de tot tipus amb marge per a corregir-ho.
Hem patit interpretacions dels tribunals i de la direcció general de tributs en molts casos restrictius i/o condicionats per una redacció que la realitat d'avui ja ha superat abastament
Per entendre la gravetat del tema, cal tenir en compte que l'estat defineix que és d'interès públic a través del sistema de deduccions en l'IRPF, i en els diferents pressupostos generals de l'Estat publicats en el BOE. Només l'1% del total de les deduccions procedeixen de les donacions de particulars a entitats reconegudes com d'interès públic, el 99% restant de les mateixes les prefiguren els governs. En el mateix sentit, podríem parlar de les deduccions en l'impost de societats i del marge que deixen a les empreses per donar suport a iniciatives culturals, socials o de recerca. Resumint, només ens deixen participar en el 2% de tots els impostos que paguem.
La gravetat de la situació augmenta quan mirem quina capacitat de decisió tenen els ciutadans de les democràcies més avançades, que de mitjana estan en el 5% de la seva aportació fiscal mitjana. L'anomalia ibèrica.
Aquestes dades donen una imatge clara de com som percebuts pels nostres governs. Per a ells som uns subjectes passius tributaris i en cap cas ens veuen com a contribuents. És el preu que hem de pagar per una llarga tradició no democràtica i una cultura de governança pública basada en el monopoli de la presa de decisions i no en models participatius.
Quines esmenes caldria fer, doncs, a títol enumeratiu i no exhaustiu, per apropar-nos als models de governança més moderns?
En primer lloc, cal reformar el concepte de donatiu, obrir els convenis de col·laboració al mecenatge de tal manera que el conveni el pugui fer una persona no empresària, que la difusió la pogués fer qualsevol de les parts i que enlloc de ser una despesa deduïble tingués la consideració de donatiu. Així mateix, pensant en el paper de les plataformes de crowdfunding, caldria obrir el concepte de donatiu pur amb contraprestació en espècies no superior al 25% de la quantitat aportada. Això potenciaria aquestes plataformes com un instrument eficient per captar fons. Necessitem també millorar tot el tractament de donatius amb espècies, cessions de drets, aportacions de serveis professionals, entre d'altres, definint bé les activitats i regulant la seva valoració. Finalment, en el capítol de donatius caldria establir una deducció del 20% en l'IRPF i en l'impost de societats del consum cultural (abonaments, entrades...) efectuades sempre per entitats acollides al mecenatge.
Encara no han entès que si volen ciutadans més responsables els hem de fer més lliures
En segon lloc, caldria actuar sobre les quanties de les deduccions tant a l'IRPF per situar-se per sobre del 65% de la quota (com tenen a França, i és força inferior al que tenen als països nòrdics) com de l'impost de societats, elevant també els límits actuals de la base imposable.
En tercer lloc, cal ampliar les entitats beneficiàries amb els consorcis públics, les universitats públiques i les ONG pel desenvolupament reconegudes per l'AECID.
En quart lloc, cal modificar el procediment per simplificar la declaració d'entitats d'utilitat pública i protegir el patrimoni històric incloent actuacions de foment i protecció del col·leccionisme artístic i cultural, dacions en pagament d'obres d'art i restauració i conservació del patrimoni entre d'altres.
En cinquè i darrer lloc, impulsar el mecenatge a través de la regulació de la constitució de fons indisponibles per aplicar els rendiments a projectes o activitats d'interès general, sense que s'incorporin al capital fundacional. Volem estimular ciutadans més responsables, creatius i solidaris amb marcs fiscals com l'actual? Impossible. Quant haurem d'esperar perquè es reconegui a la ciutadania com a subjecte de ple dret, madura i apoderada per decidir on volem invertir el desitjable 5% de tots els impostos que generem?
Encara no han entès que si volen ciutadans més responsables els hem de fer més lliures.