Recuperar a Catalunya el Departament de Medi Ambient? Aquests dies se n'està parlant molt i l’argumentació al seu favor és tan contundent que seria molt atrevit contradir-ho. Finalment el món ha despertat o, millor dit, està començant a despertar davant les evidències i conseqüències del canvi climàtic. Els fets i la ciència han fet cada cop més indefensables les posicions negacionistes. Ens hem posat a fer inventari de les destrosses, amb l’ànim de canviar el rumb del nostre sistema econòmic, i hem pogut observar que les pèrdues en la nostra qualitat mediambiental eren ingents, en contaminació, en pèrdua de sòls, en desforestació i en pèrdua de biodiversitat. Sens dubte cal actuar per reorientar la nostra actuació vers la sostenibilitat i sembla tenir tot el sentit que encarreguem aquesta tasca a una unitat administrativa, Departament o Ministeri, que gestioni els esforços vers la gran transformació global cap a la sostenibilitat.
Tanmateix, malgrat les argumentacions aparentment incontestables, la creació d’un Departament de Medi Ambient, tal com s’està definint, és un error. Bona part dels arguments ja els vaig exposar a l’article Una sola veu per gestionar el territori, però val la pena insistir en algun aspecte. Quan parlem de la gran transformació global estem parlant d’un repte que inclou en el nucli del problema i de les solucions, com a aspecte clau, el món agroalimentari. Per això que la gestió d’aquesta gran transformació ha de realitzar-se de forma integrada, on medi ambient i agricultura en formin part, de tal manera que les decisions en un o altre sentit tinguin el contrapès de voluntat i realitat alhora.
Des de 1991, amb diferents noms (Territori, Medi Ambient...), la gestió mediambiental ha estat majoritàriament separada d’Agricultura. Ara, sembl, que simplement es pretén reforçar aquesta separació. La societat urbana, sobretot la catalana, ha invisibilitzat el fet alimentari. Malgrat les lliçons que ha ofert la pandèmia, no s’ha assumit prou la criticitat del proveïment alimentari. Més greu encara, tenint en compte les mancances evidents del nostre país en aquest aspecte, amb una molt alta dependència dels mercats globals.
Trobar el culpable?
La separació entre agricultura i medi ambient ha propiciat l’ideologisme, convertint l’etiqueta mediambiental en un axioma des del qual es pot justificar qualsevol actuació. Aquesta etiqueta fins i tot ha servit com a argument poderós a la multitud de moviments NIMBY (a casa meva no) que proliferen arreu contra qualsevol actuació en la via de les solucions sostenibles (energia eòlica, plantes de biogàs, plantes de compostatge, regadiu, etc).
En nom de l’ecologia s’estan defensant postures insostenibles que ens porten a la pèrdua de recursos essencials i estratègics pel nostre futur sostenible
Davant la complexitat del repte, es busquen respostes simples i moralitzants i es nega l'anàlisi dels múltiples vectors interdependents. La resposta se centra en l'esquema causa-efecte i la millor manera de resoldre un problema sota aquest esquema és trobar un culpable. I la societat urbana ha trobat el culpable: l'agricultura convencional, la que aporta aproximadament el 95% de la producció d’aliments.
S’ha deformat totalment el concepte de sostenible per substituir-lo per valors absoluts, curiosament insostenibles. Des de la distància és fàcil imaginar paradisos, però en el món real la seguretat alimentària, l'accés a una nutrició adequada per a tothom, no admet ideologies, només requereix solucions, sostenibles però solucions. En nom de l’ecologia s’estan defensant postures insostenibles que ens porten a la pèrdua de recursos essencials i estratègics pel nostre futur sostenible.
(In)sostenible
No és sostenible la intocabilitat dels espais naturals sense una gestió productiva que els defensi. No es pot criminalitzar per se el regadiu quan és clarament una eina contra el canvi climàtic. No es pot equiparar intensiu a insostenible, quan la pròpia FAO parla de intensificació sostenible com a lema de futur. Ni es pot mantenir un recel excessiu en relació a les alternatives tecnològicament avançades per a la producció bioeconòmica. L’actuació des d’aquesta mirada miop està fent perdre capacitats que ens són imprescindibles per reeixir davant d’aquest gran repte mediambiental. Les conseqüències en són la major dependència alimentària en un moment en què els aliments estaran a la frontera de la crisi climàtica. Les tensions internacionals en vacunes, EPIs, respiradors i mascaretes d’aquesta pandèmia ens haurien de fer reflexionar.
Parlar de biodiversitat, de natura, de paisatge, és confortable. Però la realitat és més complexa. Cal, doncs, sortir de la zona de confort
Recentment parlava amb una professional vinculada a la defensa de la biodiversitat i en un moment em va expressar - en positiu- que aquella conversa la feia sortir de la zona de confort. Parlar de biodiversitat, de natura, de paisatge, és confortable. Però la realitat és més complexa. Cal, doncs, sortir de la zona de confort. La raça humana és natura i viu de l’ús de la natura. Fins ara n’havíem fet un ús depredador sense mirar l’endemà.
La natura, però, ens ha advertit d’una forma tan clara que ens hem vist obligats a obrir els ulls. Per tant, no podem defugir la complexitat, de manera que hem de posar a la mateixa equació els aliments, les energies renovables i la biodiversitat. Els tres àmbits són la línia del front contra el canvi climàtic. Però la criticitat del fet alimentari és tal que seria irresponsable prendre decisions sobre el medi ambient sense el condicionant o la responsabilitat d’alimentar la població.