Per pujar al Shinkansen en qualsevol de les estacions ferroviàries al Japó tots els viatgers que l'esperen fan cua un darrere l'altre en unes marques a l'andana situades al punt exacte de la porta on s'aturarà cada vagó; el número del cotxe queda reflectit al tiquet adquirit, com a tot arreu. La diferència és que al país oriental els combois s'aturen sempre al mateix lloc i està programat que el client ho sàpiga. Aquesta organització redueix substancialment el temps d'abordatge dels trens i la seva fluïdesa; ara bé, si aquest procés no anés acompanyat amb la disciplina de la població, difícilment tindria cap repercussió ni assoliria els objectius dels trens ràpids. El primer és fruit de la tècnica aplicada per les companyies en cada moment; el segon requereix la responsabilitat personal dels ciutadans, la qual cosa és conseqüència de la formació de base i de la sensibilitat col·lectiva. Gràcies a la confluència de les dues coses els 367 passatgers -entre els quals hi havia vuit nens- i els 12 tripulants de l'avió A350 de Japan Airlines es van poder salvar la vida la setmana passada mentre s'incendiava la nau a l'aeroport de Tòquio.
Les estacions del tren bala estan senyalitzades amb unes marques de color groc a terra. Les shinkansen-zume o ekiuben-nori s'alineen just davant les portes on s'aturarà cada comboi. Entre dos i cinc minuts és el temps habitual d'aturada, suficient perquè centenars de viatgers aprofitin per abordar i desembarcar del tren. El TGV francès utilitza un temps semblant d'aturada. Eficiència i puntualitat són les característiques més valuoses d'aquests trens en general, en les quals la minimització del temps d'aturada a les estacions és determinant a l'entrellat.
El temps d'espera dels trens d'alta velocitat a l'estat espanyol es situa de mitjana entre cinc i deu minuts, per exemple a l'estació frontissa de Saragossa. Als inicis de l'AVE, fa més de trenta anys, la presidenta de Renfe Mercè Sala, que la va impulsar, indemnitzava amb un altre bitllet nou a tots aquells viatgers que arribessin amb un minut de retard, un minut. Avui aquells bons costums s'han relaxat: Renfe retorna el 100% de l'import del viatge si arriba mitja hora més tard; i abona el 50% si només són quinze minuts. En aquells temps els promotors confiaven fins a aquest punt en la tècnica; ara, en canvi, els minuts dels usuaris no són tan valuosos. Fill de ferroviari que sóc amb molta honra, he de reconèixer els esforços de puntualitat de les darreres dècades, però qualsevol comparació no ens deixarien satisfets si analitzéssim detalladament preus i serveis d'aquí i d'altres països.
Del tren a l'avió
Era impressionant veure les imatges dels viatgers asseguts a la seva butaca de l'avió japonès que acabava de xocar. Va succeir un dia de la setmana passada a les 17.47 h. a l'aeroport d'Haneda a Tòquio, que fa temps va desplaçar al de Narita en tràfic internacional. Les flames inundaven l'aeronau i ells les veien per la finestra. La professó anava per dintre i les cares de tensió deixaven entreveure l'ansietat del moment. Malgrat tot, esperaven ansiosos les instruccions que van arribar puntualment: el comandant, als tripulants de la cabina de passatgers, TCP, en el seu alfabet aeronàutic; i les hostesses, als viatgers en japonès i anglès. Van ser clares, contundents i breus; les paraules justes sense floritures, ni una més ni una menys, com les que van recomanar a la darrera revisió i a les pràctiques conseqüents. Romandre asseguts. No agafar res. Armar rampes. Ordenar la sortida seguint els senyals per cada grup; iniciar l'evacuació. Van ser 90 segons, els que està estipulat per les normes de navegació aèria; un segon més hagués estat mortal. Miracle?
Només que un passatger s'hagués descontrolat, l'incident de l'aeroport d'Haneda hagués triplicat els morts del tsunami
Els protocols eren perfectes com en tot vol de qualsevol companyia. Els tripulants van complir estrictament amb el seu comès. Però l'èxit de l'operació no depenia ni molt menys de la perfecció de la norma i del bon compliment dels tècnics. Tot s'hauria malbaratat de no haver estat per la conducta del passatge, d'un de sol. Només que un s'hagués descontrolat, l'incident de l'aeroport d'Haneda hagués triplicat els morts del tsunami. Imaginem per un moment: l'esteta que vol immortalitzar l'espectacle filmant-lo amb el seu mòbil; l'avar que vol agafar la cartera; l'amoret que envia un WhatsApp de comiat a la seva amada; el pràctic que vol salvar la motxilla; l'aprofitat que obstrueix els passadissos i es cola per sortir el primer... La responsabilitat de cadascú era indispensable per salvar-se tots, i això només és fruit d'una formació de base i d'una sensibilització permanent.
Són millors els japonesos que els espanyols, els nord-americans o els congolesos? No és qüestió de regions sinó del que s'ensenya a l'escola i es mama a casa, ben diferent en cada país; en uns s'ensenya i es mama una cosa i en altres una ben diferent, i els natius i els immigrants l'adopten o no. Em venen al cap dues imatges. La primera és la de l'embarcament o desembarcament d'un vol qualsevol a casa nostra. I la segona, el nyap del ministre de Defensa espanyol Federico Trillo amb el Yakolev-42 ara fa vint anys. L'avió es va estavellar a Trabzon, Turquia, amb 62 militars espanyols que retornaven d'una missió a Afganistan; una cadena de negligències i males pràctiques que no van ser resoltes fins a quinze anys després, quan la ministra successora va reconèixer la responsabilitat de l'Administració en el sinistre.
Als trens, als avions i en qualsevol activitat pública o privada, l'esperit de les persones és tan indispensable com les bones normes.