S’ha dedicat tota la vida al transport a través de la majoria dels països d'Europa. És un manetes amb els cotxes. Es coneix pam a pam el territori, no només les carreteres. El seu Mercedes, comprat fa 35 anys, i refet peça a peça m'ha ensenyat moltes coses. Cada estiu ens n'anem amb el seu flamant cotxe a fer una volta pel Baix Ebre, la Ribera d'Ebre, el Matarranya o la Franja. El Perelló, casa seva, és sempre el punt d'origen del periple. L'any passat va ser al canal Xerta-Sénia, una séquia buida que quasi 10 quilòmetres que hauria de portar des de fa dècades aigua cap al País Valencià, però espera temps millors per fer-ho; l'anterior a Mont Caro i les urbanitzacions disperses. Espero la data amb candeletes. Ell tria l'itinerari.
"Què et sembla aquest soroll?", diu Paco. "Fa anys que el van descatalogar, però és un autèntic Mercedes; cada dia sona millor després de 35 anys". Agafem enguany la carretera de Rasquera. Travessem per Móra d'Ebre fins a Gandesa, deixant enrere la Serra de Pàndols i de Cavalls, amb vestigis impressionats i colpidors de la batalla de l'Ebre, per seguir fins a Villalba dels Arcs i Pobla de Massaluca. Primera part del trajecte; esmorzar de forquilla i tira milles. "Em vaig encapritxar i el vaig anar a buscar a Alemanya", m'explica.
La vella Enher
Arribem fins a Faió; abans d'entrar al poble, pugem a l'Ermita del Pilar. Un turó impressionant i majestuós. A baix de tot, l'Ebre i el Matarranya s'entrecreuen i s'abracen com una olivera gegantina: des de l'any 1967 aquest territori forma part de l'embassament de Riba-roja. L'església és recent, dels cinquanta, sobre una de les antigues torres òptiques edificades durant les guerres carlines per comunicar-se a través del Baix Aragó; està construïda amb pedra i maó, amb absis circular. Enmig del mar que rodeja tres quartes parts del que veiem des de l'altura, sobresurt el campanar de l'església del poble primitiu de Faió, construït al costat de l'antiga mina de carbó, la Mineta. Si a la Serra de Pàndols i de Cavalls la batalla de l'Ebre va ser cruenta, en aquesta confluència, el 25 de juliol de 1938, les tropes republicanes van travessar l'Ebre, iniciant la part més decebedora de la guerra civil, la derrota. Natura morta extraordinària.
Avancem pel camí del progrés, sense tenir en compte que paral·lelament hem de tenir la mateixa cura que el que creem sigui realment bo tant per a la societat com pel planeta
"Primer, vaig treballar a Jorge Juan, una de les més grans transportistes espanyoles", em diu. "Van ser quinze anys extraordinaris amunt i avall per tota Europa. Posteriorment, durant vint anys, amb una empresa sueca, líder europea del transport: jo carregava al meu camió amb fruites i hortalisses a Espanya per portar-les a Suècia; d'allí prenia pèsols, sí, pèsols, cap a algun país de l'Est d'Europa. Per arribar, havia de baixar fent ruta per la República Federal Alemanya; i tornava a casa, amb calamars del Mar Negre", afegeix.
Baixem del cim i ens atansem a la porta de l'antiga fàbrica de l'Enher, tancada. Vells i antics records d'activitat ferotge, de càrregues i descàrregues. Em parla de les duanes internacionals, on de vegades havia d'aturar-se dos i tres dies. Del canvi de moneda, deu o dotze diferents. Del tracte amb la policia nacional. De la neu mig any. De les avaries i burxades. De les nits al camió. "Jo no n'era partidari, per separar una cosa de l'altra", diu Paco.
Anys feliços
Paco es va independitzar després i va crear la seva pròpia flota: "Els anys 80 i 90 eren temps durs pel petit empresari. Manaven les fusions, les adquisicions i la internacionalització. Els bancs confiaven en tu fins que deixaven de confiar". La seva carrera la va acabar dignament, molt dignament al seu poble i voltants. "El vaig veure i vaig saber que seria meu. Un cop d'avió a Alemanya i vaig baixar amb ell en dos dies de ruta. D'això enguany farà trenta-cinc anys. A poc a poc l'he anat recuperant. Peça a peça. He reciclat tot el que he pogut i confirmo que m'ha permès tenir un cotxe barat, molt barat. M'he gastat quatre duros... sense comptar les meves hores. És un cotxe antic, però gasta poc. Tira bé. Té estabilitat. El model encara és molt bonic. Amb aquesta pell que li he posat sembla senyorial. I el soroll és autèntic Mercedes. Què més vols? Potser diràs que no té les comoditats com un d'aquests moderns, híbrids, ple de sensors, de darrera generació...".
Qualsevol temps passat mai serà millor: és diferent
Enfilem la tornada per Riba-roja i Ascó, deixant enrere la tuba gegantina de la nuclear, fins a arribar a Móra d'Ebre. Deixem a la dreta el pas de la Barca de Miravet i avancem de Rasquera al Perelló passant a un pam de Mas d'en Curto. Segona part el trajecte i final d'etapa. No és un cant al passat. Ni a la nostàlgia. Ni un al·legat contra el progrés. La nuclear és més eficient que el carbó. Però no tinc gens clar que un cotxe modern sigui més segur i confortable que el de Paco, ni faci menys despesa d'energia produir-lo; cada cop que nota un soroll estrany, cerca una solució; i cada cop que s'espatlla un component, el canvia per un altre reciclat. "Ara tot ha de passar per la màquina; fins i tot quan vols saber el nivell de l'oli del motor...", afegeix. "Era necessària tanta electrònica?".
Qualsevol temps passat mai serà millor: és diferent. Progressem adequadament -en moments de la història com l'actual, més acceleradament-, però la despesa que generen els avenços de vegades no compensa amb els costos mediambientals, socials, psicològics derivats. Avancem pel camí del progrés, sense tenir en compte que paral·lelament hem de tenir la mateixa cura que el que creem sigui realment bo tant per a les persones i per a la societat com pel planeta. Una mica més de calma de vegades no va gens malament. "Podria anar més de pressa -talla Paco els meus pensaments mentre arribem al Perelló-, però no tenim gens de pressa; hem vist el que volíem i hem arribat a temps a tot arreu. Altrament, tampoc podem, els senyals de trànsit no ens deixen córrer més".